L'ús del gènere gramatical no marcat. Com es justifica? (*)

Escrit per Ma. Àngels Viladot, Dra. psicologia social i comunicació intergrupal dissabte, 9 d'abril de 2016 08:44

Imprimeix

Cultura - Temes Culturals

Ma. Àngels Viladot

OPINIÓ

El que pretenc en l'escrit present és explicar la meva posició sobre que les actuals relacions de gènere han de ser enteses en el context d'una cultura històricament caracteritzada per relacions asimètriques i jerarquies de poder entre els gèneres masculí i femení i que, des d'aquesta perspectiva, el gènere gramatical no marcat es refereix al gènere gramatical masculí.

Al final de l'article proposo diferents solucions per desfer-nos del gènere gramatical no marcat que, com dic, defensaré que es correspon amb el gènere gramatical masculí.

Alguns lingüistes que s'han pronunciat sobre el tema defensen: a) que l'ús de la forma gramatical no marcada és part indissociable de la nostra llengua i b) que no te res a veure amb la forma gramatical de gènere masculí (escolteu, per exemple, l'entrevista que R4 va fer a l'anomenada lingüista Carme Junyent i a l'escriptor Quim Monzó; llegiu també els articles de la lingüista publicats a Vilaweb). Efectivament, termes com, per exemple, «nosaltres», «vosaltres» o «ells» deriven de la gramàtica i la sintaxis específiques de la nostra llengua que és coherent fonamentalment amb aquella gran àrea lingüística constituïda per les llengües neollatines, en gran part influenciades pel grec antic. El que fem és doncs utilitzar els conceptes lingüístics culturals d'un sistema lingüístic particular, produït històricament dins d'una societat específica. Ara bé, ni com a psicòleg social ni com a sociolingüista que he sigut durant 35 anys i escaig no puc estar d'acord que l'ús del «gènere gramatical no marcat» no es refereix al gènere gramatical masculí. Clarament s'hi refereix. Tenir en compte això és d'extrema importància per entendre què està succeint.

Com que el passat segueix exercint una influencia substancial en les possibilitats vitals dels homes i les dones (malauradament les dones són encara discriminades, assetjades, maltractades i assassinades), totes les accions que es puguin desplegar per denunciar i redreçar les desigualtats són importants. Sense dubte n'hi ha de més transgressores, més provocadores i incòmodes que d'altres; unes es destinen sobretot a posar en evidencia aquestes desigualtats; d'altres a buscar solucions pragmàtiques.Per exemple, la CUP empra a l'atzar el gènere gramatical femení o masculí per substituir el gènere gramatical no marcat. Sovint, en els seus discursos, el «totes nosaltres»fóra el «tots nosaltres» normatiu.És evident que no és una manera de fer fortuïta. Ens sembla que és una invitació a ampliar la nostra consciència de la realitat, exorcitzant els poders que ens controlen en el més íntim de nosaltres mateixos. Crec que és una estratègia per aniquilar la visió del gènere masculí com a teló de fons, com a grup de referència.

Certament, allò que impulsa aquestes accions de desobediència, vinguin dels discursos ideològics que vinguin, responen a principis ètics per construir un món més plural i igualitari en la diversitat. Si no vaig errada es tracta de vulnerar la norma social i lingüística la qual cosa, com dic,ho rebutja part de la comunitat lingüística. Però sóc del parer que la transgressió, de qualsevol tipus, no és bona o dolenta en sí mateixa, sinó que és definida como a tal pel grup social.

Una de les principals maneres de categoritzar a la gent en la nostra cultura és fent-ho pel seu gènere. Per exemple, si haguéssim de dividir un grup nombrós de gent en dos grups per dur a terme un estudi, quins grups seleccionaríem? Com es pot suposar, el gènere és una de les formes preferides de la divisió d'un grup en dos. Si al vostre interlocutor li agrada veure partits de futbol, beure cervesa i li fascinen els cotxes, segurament us sentireu inclinats a pensar que es tracta d'un home. No obstant això, si aquesta persona posseeix 30 parells de sabates i es passa hores parlant penjada del telèfon, tindreu la impressió que és una dona. Aquests són tan sols alguns dels clixés de gènere, entre molts altres, que ens venen ràpidament a la ment. El que vull significar és que les persones som un producte de la socialització i els costums, i ambdues segueixen un component androcèntric i sexista. Entendre com la interacció del «jo» i «l'altre»i com es concreta en un sistema social estructurat pels estereotips de gènere, les jerarquies de poder tradicionals i les identitats de grup, sovint es clau. Quan existeixen diferències de poder entre els grups, el llenguatge i la comunicació s'utilitzen sovint per estabilitzar la desigualtat. És a dir, com que les diferències de poder no són naturals, sinó que han estat creades socialment, es faran visibles en el llenguatge i la interacció social.

Les regles del món social no són creacions conscients d'una persona o d'un grup que decideix premeditadament que la seva societat tindrà una o altra forma. Les regles es van estructurant a través del temps amb l'objecte d'aconseguir un determinat control de les persones, sobre la base d'uns principis, creences, interessos o idees culturalment produïdes (universos simbòlics).I, al mateix temps, el control té a veure amb l'exercici del poder dins d'una societat. Tots dos aspectes, control i poder, donen forma a les relacions socials i a l'estructura definitiva que tindrà una societat concreta. Es fa important aclarir que ni el control ni el poder constitueixen per si mateixos pràctiques dolentes o bones. Tota societat on conviuen certa quantitat de persones requereix establir unes normes capaces de regular les relacions. Altrament, sobrevindria el desconcert i la convivència fóra intolerable. El problema s'esdevé quan aquests controls i poders possibiliten el desenvolupament ple de les persones per igual o si, per contra, el neguen. En aquests processos el rol que juga el llenguatge és d'allò més transcendent ja que a través d'ell les persones assimilem una determinada concepció del món i l'acceptació o no del control que ens és exercit.

D'una banda, pot no agradar-nos «lingüísticament» que a les escoles es digui a les nenes que, si no es diu «nens i nenes», la cosa no els afecta. Però, d'altra banda, semblaria la única solució per tal que les nenes no esdevinguin un grup engolit pel grup de gènere masculí. Perquè les nenes és un grup de gènere que existeix. És visible i palpable, i cal que això s'evidenciï. D'altra manera estarem contribuint a que la relació entre homes i dones assumeixi característiques no equilibrades, on el grup masculí ha tingut històricament l'última paraula.

Sense dubte, una de les funcions principals del llenguatge és comunicar missatges entre les persones. Una altra funció decisiva és el manteniment de l'ordre social preestablert que serveix de sostén a la vida quotidiana. Si aquesta transcorre o es desenvolupa d'alguna forma és perquè existeixen unes regles que la determinen. És a dir, l'acte comunicatiu comporta una colla d'altres funcions entre les quals hi ha la d'establir diverses maneres de significar les relacions entre les persones, els grups i les societats. Tant és així que el llenguatge constitueix una condició essencial per a la reproducció de la societat (les seves normes, els valors, les creences i els estereotips), per al sosteniment de les seves relacions i estructures.

Darrere de cada gest, de cada paraula, de cada manera de moure'ns en el temps i l'espai existeixen creences i intencionalitats profundes que condicionen la nostra consciència del món i maneres d'actuar-hi, per canviar-lo o per mantenir-lo tal qual l'apreciem. Això vol dir que són les paraules, i les seves articulacions en discursos i idees, les que construeixen la realitat social. La qual cosa implica la necessitat de prestar una atenció meticulosa en el que es diu, i en la forma com es concreta, per desemmascarar els poders que hi són subjacents i les formes discursives ideològiques que orienten el pensament i l'acció de persones i grups.

Permeteu-me ser redundant: el llenguatge no és de cap manera neutral. Les estructures socials i les relacions entre les persones obeeixen, com dic, a processos històrics construïts per les societats a partir de la seves cultures i a partir del control i el poder d'uns grups sobre altres. Podem creure que la dominància social històrica del gènere masculí no té res a veure amb la configuració i els usos del llenguatge? I és clar que hi té a veure. El suposat gènere gramatical no marcat que curiosament es correspon amb el gènere gramatical masculí, és una de les maneres com el grup masculí dominant legitimava,i «naturalitzava» el seu poder indiscutible.El homes eren els que existien com a grup. Els altres grups (els infants i les dones) eren subsidiaris. No hi havia possibilitats d'un altre poder que no fos el seu. Qui assistia a les àgores? Qui discutia en els senats? Qui podia i qui no podia votar fins no fa massa anys?

En el segle XVIII Rousseau defensava aferrissadament que les nenes no havien d'escolaritzar-se. Que el seu lloc era la llar. Efectivament, les dones eren i han estat un subgrup que no existia més enllà de les parets de la llar. A vegades tractades amb benevolència, d'altres vegades amb hostilitat. De manera que quan els homes es dirigien amb un «nosaltres» o un «vosaltres» es referien sense dubte a ells mateixos perquè, com dic, els «altres»que no fossin ells no formaven part de la societat.

Certament, la realitat social no ho és per endavant sinó que és erigida per persones concretes i per les relacions que es desenvolupen entre elles. És a dir,les cultures (i les co-cultures que hi habiten) són una trama de significats construïts de forma relacional a través, sobretot, del llenguatge verbal. Això permet afirmar que les estructures lingüístiques que emprem s'han produït històricament i que, precisament per això, no són immutables.

Sóc del parer que les solucions «gramaticals» que s'han consensuat no són les més agraciades. Però responen a l'afany d'analitzar, construir críticament i buscar sortides a la realitat social de la discriminació secular del sexe femení, començant per la interpretació del que es diu i del com es «parla». Alguns defensen que «així s'ha parlat sempre» però també podem hissar les veles i prendre un altre rumb.

Efectivament, l'ordre social occidental d'avui és modelat per societats democràtiques que promocionen els drets humans i la igualtat entre les persones, i això ha forjat la necessitat de recórrer a certs arranjaments lingüístics. No obstant això, aquests arranjaments poden no funcionar tan bé com voldríem.

Aquest és el cas del doblet del gènere gramatical masculí i femení tan pesat de suportar en la parla i l'escriptura. Ara bé, no podem obviar que respon a l'impuls liderat per les dones per mirar d'invertir els rols socialment establerts com a «naturals».I el que és ben cert és que res del que no vingui determinat per la biologia no és essencialment immutable.

Com he dit abans, tipifiquem les persones pel seu gènere. També les tipifiquem per la seva edat, per l'ofici que realitzen, pel lloc de naixement, per la classe social de pertinença, per les seves posicions de poder en el conjunt social, per les seves creences religioses, pels seus hàbits quotidians (alimentaris, sexuals, higiènics) i per la mateixa subjectivitat que elles reflecteixen davant dels nostres ulls.Les tipificacions i categoritzacions cognitives orienten la mirada cap a un determinat coneixement dels altres: actuem de manera automàtica guiats pel prisma de les nostres tipificacions i categories prèvies, encara que és possible amb cert esforç veure la realitat de manera diferent, construint nous prismes. Pel que fa a les desigualtats per raó de gènere, concebre i projectar nous prismes, noves mirades, és el que la societat conscienciada intenta, tot considerant el llenguatge i com aquest s'empra un aspecte indissociable.Això d'una banda.

D'altra banda, les categoritzacions i tipificacions col•laboren en la recreació permanent de la pròpia identitat personal i grupal, la qual es construeix en el marc d'un procés relacional amb l'alteritat. Dit en altres paraules, l'objectivació del que nosaltres creiem que som s'aconsegueix a través de la diferència percebuda dels «altres» pel que fa al«nosaltres», o de «l'altre» pel que fa a «mi». Els altres són sempre el nostre mirall, encara que no en som completament conscients. I aquest fet relacional és summament important per entendre com, sense, adonar-nos podem construir desigualtats entre nens i nenes.

En definitiva, socialitzar les criatures en el marc d'interpretacions que justifiquen la desigualtat i naturalitzen les diferencies implica privar-les de la força necessària per tal que en el futur puguin decidir la seva vida, en lloc d'acceptar de manera submisa la que el grup dominant masculí ha dissenyat al llarg del temps. Ens sembla que com adults conscients hem d'assumir la responsabilitat de formar persones autònomes i no homes amb identitats de masculinitat precàries i dones amb frens profundament interioritzats per una socialització que les limita.

Per acabar, i des de la perspectiva de la importància del llenguatge com a transmissor d'estereotips, rols i participació social dels grups, proposo diferents opcions. Es tracta en cercar un nou sistema en el qual tots dos grups de gènere, el masculí i el femení, s'hi sentin representats.

Tal vegada podríem utilitzar el gènere gramatical femení o masculí indistintament, sense cap regla que ens ho indiqui. Vull dir que, en comptes d'usar «nens i nenes» podem dir «nens» o «nenes», indistintament.

Podem utilitzar tant el gènere gramatical femení com el gènere gramatical masculí indiferentment com a gènere gramatical no marcat. A l'estil de la CUP. Així podríem dir, per exemple, «tots vosaltres» o «totes vosaltres», «amics» o «amigues», «ells» o «elles» de forma indistinta. És a dir, sense haver d'utilitzar ambdós gèneres gramaticals alhora. Què us sembla, aquesta proposta? Es prou persuasiva? La veieu factible? O fóra un caos? Ens estalviaríem una forma de parlar i textos escrits que freguen el ridícul, que són interminables i antiestètics.

Una altra opció és inventar paraules per al gènere gramatical no marcat. Podríem començar per les paraules més conflictives. Llavors l'IEC i les institucions que regulen la llengua haurien d'emetre normatives lingüístiques al respecte. Sigui quina sigui l'opció que, de les dues, escollim, ens estalviaríem el doblet gramatical.

Finalment, no estic convençuda que puguem permetre'ns deixar les coses tal qual s'han constituït recentment: l'ús dels dos gèneres gramaticals a l'una és pesat, avorrit i antiestètic. Un atac a la bellesa de la llengua i no crec que ens acostumem a això. Però, com fer per construir un llenguatge en el qual homes i dones siguin tractats en igualtat, sense subordinació, i no perdre agilitat ni bellesa? Hauríem analitzar doncs quina alternativa es considera menys perjudicial. El que és ben segur és que res és perfecte i qualsevol elecció suposa desfer-se dela que no es tria. Sens dubte que la solució sigui difícil no ens ha d'impedir l'avanç en la direcció desitjada.

 

(*) Al meu amic i escriptor Jaume Ribera li agraeixo la lectura d'aquest article i els seus comentaris.

Tags: