Divendres 24 maig 2024

Divendres 24 maig 2024

Del llibre Màtria o barbàrie (I)

Matriotisme

A partir del manifest “Per un nacionalisme feminista”  signat per Júlia Ojeda, Anna Punsoda i Marta Roqueta, publicat el 8 de març del 2023 en diversos mitjans catalans, neix un projecte intel·lectual i polític batejat com a matriotisme, com expliquen les mateixes signants, totes tres periodistes i ara editores d’aquest llibre.

Màtria o Barbàrie fou presentat el 5 d’abril a la llibreria Ona, amb un gran èxit de públic (veieu article a la Independent), i és el compendi de 30 veus de dones joves del feminisme català, nascudes entre 1985 i 1995 en forma d’articles o converses.

El matriotisme, en paraules de les editores és la voluntat de créixer en l’independentisme (la versió més útil del nacionalisme català) i en el feminisme. Fan aquesta proposta mitjançant l’actualització i la resignficació de la premissa de l’Assemblea de Dones de Nacionalistes d’Esquerra expressades en la ponència “Dona i Nació” presentada a les II Jornades Catalanes de la Dona (1986): “De la mateixa manera que el feminisme no és un masclisme a l’inrevés, el nacionalisme d’una nació oprimida no pot ésser considerat i identificat al mateix nivell que un nacionalisme opressiu d’estat”.

Expliquen les tres periodistes que al llarg de la historia  del país, les dones han estat testimonials o en clara minoria, des del Congres Catalanista de 1880 fins al Consell Assessor de l’any 2013. Això ha comportat que sempre s’ha fet “prevaldre els discursos sobre les dones davant els discursos de les dones”.

Semblaria però que les nacions sense estat haurien de ser més receptives a incloure reflexions de gènere. Així l’espai intersticial entre feminisme i nacionalisme, tal i com ja exposaven el 1986 a “Dona i Nació” Maria Olivares, Carme Masó,  Eulàlia Duran, Tona Gusi, Maria-Mercè Marçal i Sonsoles Sentís, com “una terra de ningú, d’espai desert, on tot o no-rés és possible…” és a dir un espai en construcció molt important en “un moment que el país necessita rearmar-se ideològicament”, passat l’esclat del Procés independentista i del seu fracàs, i la quarta onada feminista amb la implosió del moviment LGTBIQ i la pluralització del moviment feminista.

Afirmen les editores que cap de les autores parla en nom de totes i que cap d’elles ha aprofitat aquest espai per fer partidisme: “compartim esperit i sentit matriòtic”, escriuen. I afegeixen: “ La metria que tenim al cap, al cos, al cor, a la llengua i a les mans, només pot bastir-se com un projecte polític que articuli la sobirania de la nació catalana a partir del feminisme interseccional. Sense jerarquies entre drets ni renuncia a cap causa superior (…) una metria on els drets de totes (…) siguin prioritat nacional”. El feminisme  com a única ideologia que pot trenar totes les lluites actualment rellevants. 

Convençudes que “el feminisme nacionalista és un espai que si no controlem nosaltres, lliurem sense combat a l’enemic”, així qualsevol relat sobre el feminisme que no facin les catalanes des d’una mirada pròpia serà feta contra elles  des del masclisme i l’espanyolisme. També tenen clar que “la llengua catalana és l’eina més democràtica possible per aglutinar catalans d’orígens diversos i la via més directa d’incorporació al dinamisme de la nació”.

Màtria o Barbàrie, el llibre

La nostra màtria: Països Catalans

En aquest apartat, des de la nació sencera (manca però l’Alguer), Laia Arnau Borrás explica en l’article Superar lo centralisme com a les Terres de l’Ebre s’ha creat “una identitat arrelada a la defensa d’espais naturals, lligada a la terra i que no s’ha sentit interpel·lada per una catalanitat que no tenia en compte lo territori”. Opina que mai han format part dels debats actuals, encara que reconeix que durant el Procés independentista la seva generació se sentís més part de la nació. Aquesta manca de pertinença es deguda a que no existeix una aposta per la diversitat territorial i així: “Les Terres de L’ Ebre mos hem relacionat sempre des de la ferida”. Creu en la necessitat de tenir espais on narrar i explicar i de recuperar la genealogia en el seu territori per poder-ne ser subjectes. Convençuda que, per a construir país, a banda dels partits polítics, cal individualment el reconeixement de dialectes, cultures populars i la potenciació de la diversitat.

Ares Higuera Boya des de l’Alt Aran amb Aran també hi è aposta perquè hi hagi més recursos pels col·lectius vulnerables, i sobretot pel reconeixement i la defensa de la identitat aranesa i la seva llengua, ja que encara avui té permanentment el dubte de “si algun dia Catalunya és un país independent la meva llengua té més possibilitats de sobreviure”. La gent de l’Aran ha de recuperar la seva autoestima i creure’s el dret a la representació i visibilització per part del govern català, essent necessari que  “Catalunya es faci responsable i partícip d’aquest repte”.

Mitjançant l’escrit A València amb el Rics, espanyols i toreros, Emma Zafón Garcia ens transporta a l’època del desarrollismo, les dones empleades en negre i els aberrants skylines turístics. Explica que al País Valencià la “modèlica transició” fou “una cacera contra les oprimides per la dictadura”, ja que els poders públics es dedicaven a “assenyalar i a tractar d’alliçonar totes les “incorrectes”, les que parlaven valencià, les que volien decidir sobre el seu cos…” En el regnat de la testosterona, les dones eren del hard PP o eren arraconades als marges dels espais públics, afirma. Zafón fa especial esment del que ha significat l’afició bouera en aquesta masculinitat imperant, afició que “ ha sobrepassat qualsevol límit de cultura col·lectiva per a convertir-se, juntament amb la patronal hotelera, en el lobby més temible del país”. Acaba aquesta autora amb un reconeixement a la tasca de Mònica Oltra, que “va ser la veu de molts que havíem estat silenciades durant dècades”.

Des de les Illes, Maria de Lluc Muñoz Canyelles i Aina Vidal Montserrat Dones, de classe baixa i catalanes de Mallorca, opinen que el moviment independentista a les Balears ha de ser amb perspectiva de classe, ja que en la lluita “s’ha d’impugnar les elits que han abocat la nostra terra i la seva gent a la progressiva pèrdua dels drets que són fonamentals…”.  I són les dones les que han mantingut tradicions, histories orals i els llegats. Denuncien que tant en els anys 80 com en l’actualitat (MDT, CRIDA, Casal Independentista de Mallorca etc.) en la militància política les dones han viscut la doble discriminació de ser dones i joves, o com la perspectiva feminista queda resolta en una sola pàgina  o en accions menors. Es manté el lideratge masculí, els homes fan política i les dones fan feina d’organització. Acaben l’escrit fent un reconeixement a l’escriptora manacorina Maria Antonia Oliver i afirmen que els país també és de les dones i “nostra és també la responsabilitat d’alliberar-lo”.

Des de l’ensenyament i la maternitat, la nouvinguda a la Catalunya Nord, Anna Fernández amb La meva filla és nord catalana. Arribada per treballar a la bressola del Soler, explica quanta inseguretat té la gent catalana parlant català “aquest auto-odi és totalment comprensible tenint en compte com de fulminant va ser l’Estat francès en el seu genocidi lingüístic basat en la por i el càstig”. I malgrat denunciar el desconeixement que té el Principat de la Catalunya Nord i constatar la deixadesa d’aquesta part de la nació tant pels polítics del sud com pels francesos, creu que si be la resistència es palpa en la generació més gran i la més jove, també “molts francòfons que comprenen i acompanyen un greuge que també els toca de ple”.

Una màtria de Drets

En Dret al propi cos, Natàlia Càmara Camacho reivindica les Conclusions de les Jornades Catalanes de la Dona del 1976 afegint que als Països Catalans no són prou coherents si el moviment feminista no sap donar també resposta a l’opressió nacional. Explica Càmara que en l’accés als drets sexuals i reproductius “hi interseccionen múltiples estructures d’opressió i explotació: la classe, el gènere, la sexualitat, el lloc de procedència, la condició física,  la situació administrativa, l’edat.” Fent un repàs a les mancances que encara avui hi ha a Catalunya (97,8% d’avortaments a clíniques privades, manca de citologies a lesbianes…), ens acosta al feminisme materialista i a l’impacte de les diverses onades feministes a casa nostra, fins arribar a la reflexió La mirada feminista: per una república catalana feminista, on l’autora afirma sense embuts: “…ja no ens valen ni projectes polítics que instrumentalitzen la solidaritat internacionalista dels pobles per defugir el conflicte nacional català, ni tampoc projectes polítics que menystenen no només el feminisme sinó la geneologia pròpia del feminisme català. El feminisme amb la seva capacitat transformadora ha de ser un espai de possibilitat. No hi ha projecte independentista sense drets de les dones, la lluita política “ha de garantir la sobirania en tots els sentits (…) per a l’emancipació radical i plena.

La jurista i advocada Maria Vila a  La dona en el dret civil català: d’instrument a subjecte, explica com en el Dret català, la separació de bens ha resultat beneficiosa per a les dones, malgrat no fos gens pensada per aquesta finalitat. Reflexiona sobre com “Si el gènere i la nació són dues  formes de dominació, aleshores és comprensible que l’Estat es permetés fer-los explícits allà on són més inofensius, com una concessió”. Remarca però que la separació de bens està basada en una igualtat merament formal que no té en compte la desigualtat de gènere en el matrimoni.  Sobre la violència masclista també és destacable la llei pionera del Parlament de Catalunya (Llei 5/2008), on es feia explicita la violència contra la dona fora de l’àmbit de la parella a diferencia de la llei espanyola. Vila reivindica l’ús del terme discriminació per no incloure un tipus determinat d’aquesta en el terme violència. Afirma que la perspectiva de gènere es cada dia més present, però serà paper mullat si no hi ha una veritable apropiació jurídica. “La Generalitat pot impregnat tota la seva activitat legislativa de feminisme, però només tindrà sentit si posem a prova la seva capacitat de provocar canvis socials de fons, o d’acompanyar-los”.

A Tot per fer: diversitat sexual i de gènere en el projecte independentista, Milena Duch Miret diu que: “No és un fet freqüent que, en un projecte com el de repensar i (re)viure una nació sense Estat, es vulgui profunditzar en la possibilitat de construir, de zero, l’Estat feminista. Menys encara ho ha sigut que s’hi vulgui afegir la perspectiva lesbiana”. Per l’autora, el moviment feminista i el moviment lèsbic als Paisos Catalans són la mateixa cara de la mateixa moneda, les lluites d’alliberament sexual i de gènere i les lluites d’alliberament dels pobles comparteixen “la negació de poder ser, la negació de l’autodeterminació en tots els sentits”. En el subcapitol Lesbofeminisme, Desmemoria i Silencis, Duch Miret repassa la historia LGTB a Catalunya, la invisibilització sistemàtica de les lesbianes per després mostrar, a l’Estat espanyol, i els drets?, com les institucions catalanes s’han deixat assimilar pel model d’igualtat patriarcal i capitalista de l’Estat espanyol, el capitalisme rosa i l’homonacionalisme en un procés d’espanyolització renovat. Finalment la seva proposta Un projecte d’alliberament per a la dissidència sexual i de gènere  passa per ser conscients: que la lluita de les dissidències i la lluita independentista no es pot abstreure de la resta d’injustícies; que no hi ha projecte feminista a la dreta; i que cal entendre el feminisme com un conflicte d’interessos, on les categories “dona” i “home” són polítiques i econòmiques i no són eternes.

La militant transfeminista Ixeya Quesada recorda a  La Catalunya desviada que “els inicis del moviment gai català es caracteritzen per un tarannà nacional i de classe important”. Recorda la manifestació per l’alliberament sexual i de gènere del 26 de juny de 1977, primera a l’estat espanyol, i com posteriorment davant  la misogínia i el masclisme del moviment gai, moltes lesbianes varen cercar refugi en el moviment feminista. Explica com el moviment LGTBI català sempre ha estat lligat al moviment LGTBI espanyol. Així s’han aconseguit drets i avenços en la legislació estatal (amnistia, matrimoni, despatologització) però “ha comportat  l’abandonament de les reivindicacions i els trets nacionals. (…) la vehiculació d’una sort d’homonacionalisme espanyol (…) i la completa espanyolització de la història i la cultura LGTBI”. Un exemple és l’ús del castellà com a lingua franca en qualsevulla activitat. En positiu afirma que  hi ha gent treballant per recuperar referents en que les persones gais, lesbianes, bisexuals, trans o intersexuals catalanes. També aposta per trobar alternatives lingüístiques diferents del binarisme de gènere. I diu clarament que “aquells per als quals la defensa de la pàtria passa per irremeiablement l’exclusió o la instrumentalització de les nostres realitats, els diem que els seus dogmes no es diferencien en res de l’espanyolisme més ranci i que els combatrem amb la mateixa contundència amb que reivindiquen la nostra existència i els nostres drets”.

En la pròxima edició, a Màtria o bàrbarie (II)

Una màtria de Drets (continuació)

Gitanitzar Catalunya de Saray Rodriguez amb Marta Roqueta; Laia Muñoz Bover amb Combatre el racisme dins i fora de les institucionsLaura G. Ortensi amb Dones i discapacitat a Catalunya: res sobre nosaltres sense nosaltres; i Pit-roig Vinyals amb Refer-se en català: llengua, gènere i salut mental.

Construir la màtria: Naciò i sectors

Marta Curull Sentís i Marina Muñoz Puig amb Economia per sostenir la VidaAnna Pagès Pardo amb Sindicalisme feminista a Catalunya; De Ruralitat i perifèria: dones pageses contra el col·lapse de Martina Marcet Fuentes; Per una nació d’emprenedores de Ariadna Martínez en una conversa amb Marta Roqueta-Fernández; Un nou turisme per a un país divers de Núria Abellan-CalvetMar Carrero Casanovas  amb Salut i Dignitat; Pilar Carracelas Argiz amb Instruccions per col·laborar als mitjans (si ets dona)Mercè Vilà Rigat amb (No) desapàreixer del mapa; i Núria Alcaraz Coca amb Una política feminista per un país feminista.

La màtria catalana: entre la tradició i el món globalitzat

Apunts per una Esglèsia catalana i anticlerical d’Anna Ortín NadalMontserrat Dameson amb ser Dona, jove i catòlicaOfèlia Carbonell Torrents amb Existir en català, també a internet;  Júlia Bacardit amb Un manifest per la immersió voluntària; I Zahia Guidoum Castiblanque amb Ser o no ser. Demografia a uns països ocupats.

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Picture of Tona Gusi

Tona Gusi

Fundadora i Co-coordinadora de La Independent. També és psicòloga menció en Psicologia d'Intervenció Clínica i menció en Psicologia del Treball i les Organitzacions.
Search

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

Manifest Feminista 8M 2021: JUNTES, DIVERSES I REBELS SOM IMPARABLES! SEMPRE FEMINISTES!

JUNTES DIVERSES I REBELS SOM IMPARABLES SEMPRE FEMINISTES Els últims anys pel 8 de...

Com anem de lletrejar?

OPINIÓ De tant en tant recordo que sóc de Lletres i que les qüestions...

8 de març 2013. Juntes, som imparables

El 8 de març una jornada festiva i reivindicativa Els periodes de crisi com...