El cap de setmana passat vaig fer un xicotet experiment personal: No veure, ni escoltar, ni llegir cap notícia. Vaig fer una apagada informativa en tota regla. Sabia que el dilluns començaria el bombardeig mediàtic de l’aniversari dels atemptats de Madrid i estava saturada de tant de soroll mediàtic, però sobretot polític. Saturada.
El resultat va ser que en tornar a la rutina, res havia canviat i el soroll continuava. El PP amb la seua “Declaración de Córdoba” que comença amb la frase: “Las autonomías gobernadas por el PP se declaran con la Constitución, con España y contra la corrupción política y económica del PSOE”. I tornem a la palla a l’ull alié i no a la biga a l’ull propi. A veure, no seré jo qui defense la gestió il·lícita d’un presumpte corrupte com Koldo García ni a qui el tenia com a assessor i si al PSOE han de rodar més caps per a depurar responsabilitats ètiques o polítiques, que roden.
Però em resulta molt cridaner com el PP pot parlar en aquests termes quan tant l’alcalde de Madrid com la presidenta de la Comunidad de Madrid s’han vist, també, esguitats per casos semblants i ni el germà de Díaz Ayuso ha estat processat, ni ella ha pagat cap preu polític per tractar-se del germà. I al cas de l’alcalde de Madrid, el mateix. Cap dels dos ni ha dimitit ni ha pagat cap preu polític. A qui sí que es van apressar en fer dimitir i en trair, precisament per denunciar el cas de corrupció del germà de Díaz Ayuso, va ser a Casado. I, vull insistir en el fet que va ser, precisament per denunciar un cas de corrupció dins del mateix Partit Popular. I li va costar primer la traïció i després dimitir de tots els seus càrrecs dins del partit. Coherència pura la dels dirigents del PP, com podem tornar a comprovar.
I tant de soroll i tant d’aldarull acaba sent esgotador per a la gent del carrer que només vol que solucionen els problemes, que no en creen més i, a ser possible, que s’aparque la forma quasi (o sense el quasi) violenta i sorollosa que han instaurat de fer política des de fa vint anys amb el tema dels atemptats.
Anteposar els interessos partidistes, unes formes agressives i ofensives de fer política ens allunya a la ciutadania i es crea desarrelament amb els nostres representants a les diferents institucions. No ens poden demanar que ens apropem a aquestes institucions o que participem en algunes activitats quan, d’entrada, ja sabem que serem simples espectadores i espectadors de les seues cuites partidistes. I això, com totes i tots sabem i sense cap dubte, acaba empobrint la democràcia. La cura de silenci informatiu del cap de setmana també m’ha fet pensar sobre l’acció grotesca que van protagonitzar els regidors del partit ultradretà a la plaça de la Verge per commemorar que havien “aconseguit” tombar la declaració institucional de l’Ajuntament de València pel Dia Internacional de les Dones i retirar la paraula “dones” de les polítiques actives d’ocupació que promou el mateix Ajuntament de València.
La conclusió sobre la reflexió d’aquesta acció, és de sentir molta vergonya com a ciutadana que busca, cada dia, entendre el món en el qual viu i un rebuig absolut davant aquestes accions que, com he dit abans, em semblen grotesques.
I vergonya, molta vergonya, que enguany la Generalitat Valenciana no haja enviat cap correu electrònic al seu personal recordant la commemoració del Dia Internacional de les Dones, però en portem ja tres recordant-nos que el dia quinze és el Dia Mundial dels Drets de les Persones Consumidores. El consum enfront dels drets de més de la meitat de la població mundial que som les dones. Sense paraules…
