La periodista argentina presenta a Barcelona el seu darrer llibre i parla sobre l’actualitat polítca al seu país
Sandra Miguez, periodista de Parana d’Entre Rios, provincia d’Argentina, és especialista en gènere i comunicació, especialment en temes de salut. També ha treballat en seguiments judicials, especialment en un cas que va assentar bases en la legislació argentina amb la Ley Micaela sobre la formació en perspectiva de gènere cara als judicis de violència masclista. Es tracta del Cas Micaela Garcia, que fou una mostra determinant sobre la manca de perspectiva de gènere en la justícia, que ella exposà en el seu llibre Crímenes menores.
Miguez és, sobretot, periodista de Radio. Ho és a la pública d’ Entre Rios, però també ha treballat en tasques de documentació i assessorament parlamentari i imparteix cursos i tallers universitaris.
En un acte al Col·legi de Periodistes de Catalunya, organitzat per la Xarxa Internacional de Dones Periodistes i Comunicadores de Catalunya (XIDPIC.CAT-XIPVG) explicà el llibre Líbranos del mal que fa referencia a uns gravíssims maltractament que varen patir unes monges en un convent de Carmelites descalces a Nogoyá per part de la seva superiora. Es tracta d’un treball periodístic d’investigació que assenta bases metodològiques ben interessants i que està narrada per a un públic molt ampli.
D’altra banda Miguez volgué apropar la realitat argentina actual a les col·legues catalanes, que li demanaren informació profusament, especialment en els temes on les dones són més afectades i les polítiques que afecten la llibertat d’expressió, com per exemple el recent tancament de l’agencia pública de notícies Telam.
Miguez agraí la rebuda de les periodistes i comunicadores, remarcant com les xarxes sostenen el periodisme amb visió de gènere.
Líbranos del mal
Tot seguit explicà el procés del llibre, ja que les primeres denuncies surten el 2016 i el 2019 que és quan les víctimes contacten amb ella per fer pública la causa i visualitzar aquestes denuncies. També formalment el va anar modificant fins l’actual crònica periodística narrativa.
El 2016 dues monges es presenten a la Justícia explicant els turments que varen patir. Una d’elles portava 7 anys intentant sortir del convent i l’altra quasi 13. Tots aquests anys retingudes a la força i suportant tortures pròpies del medieval amb fuets, silicis…en vot de silenci obligat per un tub a la boca lligat al clatell. A pa i aigua, a voltes privades de la llum del dia per causar desorientació horària. El deteriorament físic d’una d’elles farà que la seva família la tregui per a una revisió medica i l’altra s’enginya una fugida digna d’ una pel·lícula. El fiscal determina una investigació del convent i quan finalment hi entren hi troben tots els instruments de tortura.
Fou una noticia a nivell nacional i internacional, però el sentit que té documentar-ho de nou amb les testimoni i fer-ne una revisió crítica és el que la va empènyer a narrar una història que deixava obertes algunes qüestions considerades dogmes encara en l’actualitat. Com es pot assegurar que no estigui passant ara mateix en altres bandes? -es pregunta l’autora- com va passar amb el rapte de canalla tant a l’Estat espanyol com a Irlanda, o ara mateix el mal tracte que s’ha descobert en una escola de l’Opus Dei a l’Argentina, i en alguns seminaris o abusos a menors de capellans arreu. El llibre és una aposta per continuar preguntant-se sobre la dimensió de gènere, arribant a gent que no contempla aquesta perspectiva.
En aquest cas, al contrari del Cas Micaela Garcia, fou la Justicia qui amb un bon treball obligà a l’Església catòlica a respondre pels fets en tribunals ordinaris, aconseguint la condemna de 3 anys i mig a la priora del convent, tot i que va rebre la llibertat condicional poc després. Pel que fa a les dues monges que van denunciar, una deixa l’ordre i l’altra actualment és a un altre convent de carmelites descalces.
Sandra Miguez considera que la priora no fou res més que el braç operatiu del sistema eclesiàstic que ubica a les dones en un rol secundari i de submissió. En aquesta estructura vertical, l’arquebisbe havia de ser plenament conscient del que passava però evità donar cap resposta.
Entre les preguntes s’hi formulà la del coneixement del Papa Francesc sobre aquesta situació concreta. Miguez explicà com bisbe, arquebisbe i convent aturaven mitjançant la incomunicació la possibilitat de les monges d’arribar a la màxima autoritat de l’ordre carmelita, que és el Papa. Les carmelites, víctimes de violència ni tan sols podien comunicar-se amb els familiar ja que les visites es feien amb una monja amb la funció d’escoltar sempre present (la monja escucha). També es parlà entre les periodistes sobre el fet que és el mateix sistema i en les diverses institucions socials, on rau la reproducció repressiva entre iguals i de l’anacronisme de domini masclista que representa aquesta jerarquia d’autoritats. Res justifica el succeït i si que augmenta la responsabilitat de l’Església en aquests fets i més quan hi ha congregacions de monges molt més independents. la situació varia segons el tipus de congregació i del país. En aquest cas la Republicà argentina en el seu text legal marc sosté la religió catòlica.
També es parlà del paper de les dones en el cristianisme, en els evangelis apòcrifs i la consciencia que la història també en la religió l’escriuen els que guanyen i no pas les que són sotmeses, o sobre les que tenen la necessitat de mantenir aïllades. Cal tenir en compte que moltes dones en la pobresa més absoluta, sobretot rurals, opten per ingressar en convents de religioses. Per Sandra Miguez traspassar les portes d’unes institucions que en principi hi són per fer el bé i ajudar a les persones, signifiqui entrar en espais de maldat i de total vulnerabilitat és avui inimaginable per la gent. D’aquí la oportunitat del llibre.
La situació política a Argentina
Perquè la gent a votat a Milei? Fou la primera pregunta formulada.
Per a Miguez la situació a Argentina és tremenda perquè Milei és una persona anàrquica que no creu en l’Estat. Aleshores les decisions que pren són per eliminar l’Estat de totes les facetes socials: educació, gènere, salut…a fi que sigui el mercat l’únic que pugui regir la societat.
L’Argentina els darrers anys havia estat model pel que fa a molts drets individuals i col·lectius com els esdevinguts des del “Ni una menos”. Avui la situació es exactament inversa.
Milei arriba al govern degut a que s’està fart de la política, una política denotada, que sembla que només hi sigui per afavorir els negocis entre la classe política, i aquest discurs es avalat pels grans mitjans de comunicació. També es degut a un peronisme, un kitcherisme que no va saber entendre el cansament d’una gran part de la població, que es troba en aquest procés des de fa molts anys, un malestar que no s’evita només sancionant drets i sancionat lleis. I que tampoc va obtenir redit en la continuïtat de tots els drets assolits, com el Pla d’habitatge amb els crèdits tous.
Hi ha molta gent que malgrat perdre drets i oportunitats, està recolzant Milei amb la idea que cal donar-li més temps per veure quins resultats obtenen les seves accions. Amb el percentatge de votants propis, no hagués pogut arribar al govern, però apareix la figura de l’expresident Macri que forma una aliança que el consolida com a governant. Aquest aliança avui una mica esquerdada, compta però amb una massa majoritària d’ homes joves heteronormatius. Hi ha una voluntat manifesta de retallar els drets de les dones aconseguits a través de les marees verdes, del dret a l’avortament. Les dones han estat les protagonistes polítiques dels darrers anys i per a molts homes joves aquesta és una oportunitat per recuperar el protagonisme. Ara tenim un índex de pobresa disparat, de violència i repressió que ens recorden les pitjors èpoques també sobre les i els periodistes (tal i com s’ha vist en les intervencions policials en les darreres manifestacions).
En aquest punt Sandra Miguez demanà un pronunciament de la XIDPI.CAT-XIPVG sobre els dret a la Llibertat d’expressió del periodisme i el suport a tantes i tants col·legues que viuen i viuran situacions col·lectives i personals ben difícils, molt particularment els de mitjans públics, agencies, ràdio i TV, les ràdios comunitàries i indígenes i mitjans alternatius. Aquesta petició quedà reflectida en aquest comunicat que La Independent va publicar en l’anterior edició.
A preguntes sobre que ha passat amb la gestió dels recursos econòmics de l’Argentina els darrers anys, Miguez nombrà diferents reformes positives sobre les terres i l’aigua i encara que reconeix els errors de les darreres administracions, defensa la gran diferència sobre les nefastes polítiques de l’època de la dictadura militar on s’inicia el compromís de la deute pública del 76 i 77, el gran emprèstit de l’Argentina amb el Fons Monetari Internacional. Després no hi ha hagut cops d’Estat militar però sí cops de mercat d’acord a l’economia mundial on s’han privatitzat empreses públiques i espoliat bens naturals. També hi ha hagut una degradació molt gran, una manca de coherència política, un malestar poblacional molt evident en mig d’un deute impagable.
Una participant jove argentina reafirmà entre els motius principals, el de la corrupció, que no és ja ideològic sinó de la forma de fer de la classe política i del funcionariat, implicant a policia, governadors, executiu, diputats….El tema del narcotràfic és molt bestia i aquí- diu referint-se a Europa- no es dimensiona prou la seva importància, amb fins i tot revoltes dins les presons. Sense justificar els vots a Milei, considera que l’ explicació pot ser que és l’únic que ha tractat aquest tema.
Aquesta seria una situació global, emprada per l’extrema dreta arreu. Com també ho seria aquesta esquerda de consciencia i de vot entre les dones i sobretot les noies joves i els nois ( tal i com apunten les enquestes de la UE i de Suècia, concretament).
S’opinà, en general, que dins el moviment feminista caldria més reflexió sobre quines propostes es poden elaborar sobre aquesta situació global i no només centrar-se en les accions. Evidentment aquestes reflexions s’haurien de fer també en les organitzacions i xarxes de periodistes amb visió de gènere.
