El verb canvia les mentalitats

Attention: open in a new window. PDFPrintE-mail

Opinion - Opinió: Drets Humans - Drets de les Dones

There are no translations available.

 

Maria Àngels Viladot

OPINIÓ

Un dia de finals de desembre del 2020 vaig tenir una llarga conversa amb el meu coixí. Me'n vaig anar a dormir força tranquil·la si fa no fa a mitjanit però de seguida em va atacar un rum-rum sobre com volia enfocar l'any que aviat començaria.

 Al cap d'un no res, el rum-rum va agafar una embranzida inusitada, gairebé violenta. Eren les tres de la matinada, la conversa amb el coixí continuava i no feia fila d'aturar-se. Em vaig llevar i em vaig asseure en el sofà davant la tele amb la llibreta i el llapis per agafar apunts de tot el que m'inundava el cap.

He passat gran part de la meva vida fent recerca acadèmica i escrivint sobre les formes subtils en què la injustícia es manté i es normalitza en el nostre món. He investigat i escrit sobre els prejudicis, els estereotips i les discriminacions relacionats amb les dones i les nenes. He escrit sobre els usos lingüístics i el llenguatge sexista.

Sobre el fracàs de la humanitat pel que fa al canvi climàtic i els desastres que arrossega. Sobre la relació que mantenim amb les espantoses i injustes desigualtats socials com, per exemple, pel que fa als grups més desfavorits, i també les dones i les nenes.

He fet conferències i xerrades i també m'he embarcat en debats improductius amb usuaris de Twitter.

M'adonava que estava més que farta de parlar de problemes. I les solucions? I els aspectes positius? I els avenços aconseguits? M'hi volia centrar.

Volia pensar de manera més constructiva i creativa sobre com podríem arribar a un futur més just. Se m'havia acudit que estar sempre descrivint i parlant dels problemes era esgotador. Vivim en el «Mite de Sísifo» d'Albert Camus, en un món absurd, en un món d'incertesa, mascaretes i desafiaments; en un constant fragor per eliminar barreres i distàncies; en un esforç permanent per salvar tots els obstacles. I, per adobar-ho, escoltem mentides i més mentides. L'era de la desinformació és un fet terrible; augmenta cada dia que passa i la seva xarxa de despropòsits; les fakenews ens aclaparen a tothora.

Vivim en el «Mite de Sísifo» d'Albert Camus, en un món absurd, en un món d'incertesa, mascaretes i desafiaments

Volia trobar la inspiració necessària per posar en primer pla el progrés pràctic.

Després, Geofemenicidio em refrega per la cara que, des de l'any 2010, 1.180 dones han estat assassinades per homes a España i déu sap quants milers més han mort per motius similars arreu del món. Ja ho sabia, és clar. El masclisme continua desbocat. La pandèmia del Covid-19 és devastadora i aguditza les discriminacions i injustícies sobre els més desvalguts; augmenta el risc al maltractament a les dones i criatures i torna més precària, si cap, la vida de moltes d'elles.

El trauma i el drama col·lectiu és una crua realitat tangible, palpable. Des d'una altra perspectiva discriminatòria, veiem que les carreres Stem continuen descompensades pel que fa al nombre de noies matriculades. Els esforços per contrapesar els desequilibris són ardus i constants però, així i tot, la gran majoria de nenes i noies, mediatitzades pels estereotips i normes socials, encara decideixen no accedir-hi. [L'Associació de Dones Investigadores i Tecnòlogues ha actuant en conseqüència amb la campanya Nomorematildas]. I, a sobre, passem el dies combatent i contestant la retòrica violenta contra el feminisme, i contra persones de la comunitat Lgtbi. Al mateix temps, seguim barallant-nos i sense aclarir-nos en conceptes científics sobre què és el gènere. En aquest debat ens calen aclariments que només la ciència neuropsicològica i biològica és capaç d'aportar-nos. Tota la resta pot tornar a caure en ideologia i interessos.

Un tel de desànim m'embolica la ment. I això que el seguit de greuges que he resumit és només la part més visible de l'iceberg. Torno a apoderar-me del teclat i no m'aturo en escriure ara un article sobre maltractament i feminicidis; ara un altre sobre discriminació per raó de gènere en l'àmbit laboral. Un altre sobre els flagrants desequilibris en el nombre de dones científiques ignorades pel masclisme i en la manca de referents per a les dones joves i les nenes. Fins que agafo les regnes del cavall, les estrebo i l'aturo en sec. De bell nou m'adono que estic cansada. Esgotada. Estic reincidint, fent precisament allò que acabava de dir que no volia fer més. Descrivint el problema. I les solucions? I els avenços?

Vull defensar el meu dret a no deixar-me arrossegar pels problemes. A deixar de sentir-me derrotada per tot. Tant me fa el que pensin les persones que viuen d'aquests problemes. Limitar-se a parlar-ne no trenca barreres. No volia seguir fent això al desembre i no vull seguir fent-ho ara. M'he adonat que és molt més fàcil "dir" que "fer": la temptació de defensar els marginats, les dones maltractades, els discriminats per raó de raça, gènere i orientació sexual, és molt gran. És molt difícil no gastar energies denunciant les discriminacions en general i sobre la dona en particular. O bé defensant que els drets humans no són negociables ni reductibles. És molt difícil no gastar energies per esperonar l'acció contra el canvi climàtic i la desfeta incontrolable del Planeta per interessos multimilionaris i la manera en la que això s'emporta per davant als més desvalguts, dones i criatures. Però també és tan poc gratificant, després de tant i tant de temps.

L'important és canviar el món que envolta a les persones (em refereixo a aquelles persones a les quals els manca posar-se al dia) i no pas tractar de canviar les seves ments. Aturem-nos a voler canviar amb el discurs les mentalitats. Centrem-nos en canviar l'entorn perquè les mentalitats obtuses i les que es deixen endur pel corrent principal no tinguin més remei que adaptar-s'hi. M'adono que només parlem per a nosaltres perquè convèncer les ments obtuses des del raonament és una proesa impossible. Els missatges, els raonaments retornen com un bumerang. No m'hi estendré però quedi clar que els motius d'aquesta impermeabilitat els explica molt bé la psicologia social.

És el verb el que mana; tota la resta ve després. És el verb el que arrossega les ments.

Estic canviant l'enfocament de reaccionar a la violència i cap a la propagació d'idees de noves formes de ser. És evident que no és gens fàcil apartar la vista dels problemes. La tendència es veure el got mig buit en comptes de mig ple. Reaccionar iradament davant dels problemes és més fàcil (bé, en realitat no ho és gens però és més natural). Però, en canvi, centrar-nos en la solució, posar-hi la banya, és molt més generatiu. Molt més inspirador. I, en última instància, molt més poderós. Mentre preparo la meva ment per aquest canvi, casualment a temps per a un nou any, us convido a unir-vos amb mi en aquest pensament. Bé, més que unir-vos amb mi us convido a què hi penseu. Probablement moltes ja esteu en aquest camí i soc jo la que fa tard.

Rebo tants missatges de persones diverses, d'amigues, de familiars, i correus electrònics que em recorden que el món està tan ple de bondat com de tota la resta. Persones amb les que comparteixo coneixements i alè. Persones que ajuden els altres i amb un suport tangible. Persones que amb les seves petites accions diàries canvien les ments. Maldo perquè segueixin fent això. Perquè amb el seu saber, amb el seu verb, continuïn indicant-me la direcció de la transformació; del progrés. Formes potents de ser que valoren la vida en comptes de denigrar-la. Us demano que m'ajudeu a mantenir la ment entrenada, oberta, atenta a les maneres en què el món està canviant, i no a les formes en les quals segueix igual o empitjora. Ajudeu-me a recordar que les realitats són múltiples i que podem triar enfocar-nos cap a realitats més positives que ens ajuden a viure la vida en comptes de malmetre-la. Per molt que això ens costi. Ajudeu-me a recordar que l'arc moral de l'univers és llarg, però s'inclina cap a la justícia.

Les realitats s'han de conèixer; sobre el tema de les barbaritats del masclisme i les desigualtats per raó de gènere hi ha d'haver, per descomptat, una tasca d' alfabetització constant, una tasca decidida de pedagogia col·lectiva, però no ens podem quedar flagel·lant-nos amb els problemes. Tenim dret a estar indignades però per si sola la indignació no serveix de res. És conformisme. Enfoquem doncs el punt de mira cap els resultats de la nostra acció. Potenciem-nos en positiu. Difonguem els avenços aconseguits amb el verb. Ens cal una nova narrativa, una nova ètica de valors. Embarcar-nos en un canvi profund de valors: cooperació, altruisme...valors que tal vegada a algunes persones els pot sonar a ingenuïtat; valors que el masclisme i el poder melentés consideren blaneses.

No dubto que aquesta narrativa ja hi és: ens cal doncs empènyer-la, posar-hi l'accent. Les feministes som un grup de dones, ( o molts grups, entengueu-me), que actua per convicció i la nostra escomesa és convèncer la humanitat. Canviar-la cap a valors d'igualtat i fraternitat. Què podem fer per modificar les actituds dels obtusos i de les persones que simplement viuen deixant-se endur pel corrent dominant? Canviant l'entorn; forçant l'adequació. Actuant amb valors ètics que aflorin amb naturalitat en el dia a dia. Posem doncs l'empeny en les accions positives que, a tots els nivells, s'estan duent a terme. N'hi ha centenars. I com a escriptores, divulgadores, periodistes o estudioses difonguem els avenços que dia a dia aconsegueixen. També els avenços aconseguits a gran escala. Participem en veure el got mig ple. Hi ha molta gent que sense piular actua així en el dia a dia de la seva vida.