La nit de Leveroni*
Escrit per Martà Peraferrer Vayreda, director de teatre dijous, 17 de setembre de 2015 12:40
Cultura - Teatre - Arts Escèniques
Â
Tothom qui ha seguit una mica les meves aventures teatrals personals, sap que el meu fil conductor a l'hora de triar propostes on cabussar-m'hi han estat les vides exitoses que neixen de fracassos personals Ãntims. Van Gogh, Tennessee Williams i aviat Nureyev, son creadors que han fet néixer la seva obra reconegudÃssima a cops de dolor, d'incomprensió, de lluita contracorrent i de fracà s interior. En el meu llistat m'hi faltava una dona.
Potser en un mon sempre massa dominat per la masculinitat potser ens havien apropiat també de la parcel·la creativa que germina a cops de crit ofegat i llà grimes amagades. O potser les dones, obligades per naturalesa a sotmetres als dictats dels homes, elles mateixes ja s'autoconvencien que el seu dolor era artÃsticament estèril. Quantes novel·les oblidades als calaixos, quants quadres ja polsosos amuntegats a les golfes de velles cases, quants poemes a dins de capses de sabates, quanta fotografia no vista mai i quanta escultura només admirada per la seva escultora, nascudes de mans de dones, que per aquest sol fet casual, ja s'autoimposaven censura pròpia. I de sobte, en el meu mon incult de persona que es creu culta, apareix Rosa Leveroni.
Â
Â
Â
Â
Exemple d'aquests dos mons personalitzats en ella. El mon del talent creatiu amb personalitat pròpia i el mon de la modéstia mal entesa. Descobrir la vida personal i literà ria d'aquesta poeta catalana, i també una de les primeres bibliotecà ries de la república, m'ha fet pensar molt en les dones nascudes a principis del segle XX. Quina impotència i quina submissió! Quant de talent i quina poca confiança en una mateixa!.
Quantes possibilitats i quin poc reconeixement! Palau i Fabre deia: Rosa Leveroni feia tot això amb la més gran simplicitat, sense cap ombra de transcendentalisme, més aviat somrient, gairebé joguinejant. Maria Aurelia Capmany va escriure: Aquesta és la impressió que m'ha fet sempre la poesia de Rosa Leveroni: una solitud brillant dins un univers de tonalitats discretes, grises, sense estridències.(...) Tot es dedueix de la declinació de l'amor, fins la mort i el silenci. També Espriu li dedica aquestes paraules: La Rosa Leveroni és la més autèntica i depurada veu lÃrica femenina de la generació a la qual també pertanyo.(...) Rosa es vesteix d'humilitat per transformar en llum i claror de cà ntic els seus amors, el seu sofriment, la lenta memòria de diversos paisatges.(...) Ella no renunciarà mai a estimar, ans trobarà un amarg plaer a perseguir per sempre l'impossible i trist amor".
Â
Â
Â
  Â
Â
Â
Â
Â
Â
El proper divendres 18 de setembre, a les 22h i dins la vetllada de Nit de Poetes 2015 organitzada pels Amics de la Unesco de Girona, podreu assistir a l'estrena de l'espectacle Ressons de quietud, un espectacle molt musical interpretat per 3 joves actrius, Elisabeth Fernandez, Elisabeth Aguilar, Alexandra Flores, i un jove actor, Jordi Grau, de les comarques gironines, que homenatjarà la vida d'aquesta gran i "humil" poeta catalana; i també commemorarem els 100 anys de les biblioteques públiques de Catalunya. Que l'exemple de dones d'artistes potser massa anònimes, ens ajudi a comprendre i acceptar que tots i totes som iguals davant el fet creatiu, i que el gènere és pura anècdota.Â
Â
Â
Â
Â
Â
*Article publicat a La Independent i al Diari de Girona