Bloc 'Mentrestant', de Mercè Mulet. 'Seguirem fent soroll'

Atenció: s'obre en una nova finestra. PDFImprimeixCorreu electrònic

Comunicació - TICS - Publicitat - Digitals

 El bloc: Mentrestant

 

muletL’autora: Mercè Mulet, feminista socialista, col·laboradora de Dones en Xarxa i defensora dels drets d’igualtat de gènere de la dona. La seva infantesa es va veure truncada amb la mort del seu pare, quan ella només tenia 14 anys. De ben jove va viure una separació amb la seva primera parella i va haver de compaginar les responsabilitats familiars amb la feina. El seu lema és: “Les situacions del dia a dia enforteixen”.


 

 

Mercè Mulet ha parit aquest bloc que és un racó de la seva ànima feminista i socialista, ara ja fa dos anys. Des d’aquesta finestra oberta al món, escriu de temes feministes i de la seva pròpia vida; així com de la lluita socialista. I contribueix, a més de des del seu bloc, des de Facebook i Twitter, a promoure la igualtat de les dones. Mulet, a part de la política, tracta al seu bloc temes tant diversos com la custòdia compartida, el divorci en la parella de fet... Té un disseny atractiu i, a la part central, estan els articles on es barregen temes tan personals com la mort del tiet o els records del pare, amb la ressenya d’una pel·lícula feminista.
A la part esquerra del bloc, trobem la secció "Blocs que segueixo", "Seguidors", "Apunts recents", l’arxiu dels seus apunts, els seus vídeos i els seus comentaris a Twitter.

 

 

Escrit de Mercè Mulet: Seguirem fent Soroll

Ja deu fer un parell d’anys que em vaig decidir a fer-ho, a mostrar una bona part del meu interior, del meu jo. I la manera més adient -vaig pensar- havia de ser a través de la xarxa. Per què? De molt fàcil resposta. El món virtual és aquell que et permet més ràpidament i eficaç transmetre els pensaments a una quantitat de públic a la qual, sens dubte, no arribaria el paper. 

 

La meva vocació per les lletres es remunta als 14 anys de la meva vida. Un moment molt especial, per edat, i molt dur alhora, coincidint amb la mort del meu pare. Molts cops, les persones ens sentim soles i, sobretot les dones, perquè genèticament hi estem més predisposades. I quan dic sentir-nos soles no ho faig amb la intenció de no tenir ningú al costat, sinó de no gaudir de la relació comunicativa que et fa falta en aquell precís moment. Les lletres van ser les meves companyes durant ben bé un parell d’anys després d’aquell canvi rotund en la meva vida. Filla d’una parella envejable, el sotrac imminent per la manca del braç més ferm a què estava lligada des que vaig néixer, va canviar la meva manera de pensar, de fer. Van ser anys molt durs, però l’escriptura em va ajudar a superar-los, de mica en mica. Cada cop que llençava una paraula al paper, de mi se’n desprenia un bocí de sentiment.


Amb els anys no vaig perdre aquell costum, el d’escriure vull dir, i recordo que arreplegava qualsevol tros de paper a mà per buidar-ne les quatre lletres que demanaven fugir de dintre. Teràpia? Potser sí. La qüestió és que avui dia estic segura que, a banda que escriure em procura un espai de relaxació, és l’eina que més delata les realitats d’una vida, dels sentiments, de les ideologies, de les tristors, però també de les il·lusions...


Jo sóc d’aquelles persones que pensen que res no passa per casualitat. Arrel que el meu bloc formés part de l’espai virtual, actualment formo part d’un equip que treballem per aconseguir que totes les dones tinguem un lloc més visible en aquest món, dissortadament, tan patriarcal. Dones en Xarxa és una associació que lluita per la igualtat de gènere, sense cap mena de discriminació.


Precisament escric això mentre dubto de la continuïtat del treball que, tantes i tantes dones –i alguns homes, haig de reconèixer-ho- hem realitzat perquè la història de la nostra societat femenina no quedi escrita d’igual manera com ho va ser en temps de les nostres mares. Em refereixo a la indecisió que em provoca el fet que puguem tornar enrere en aquest aspecte, amb el canvi de govern autonòmic decidit pel poble diumenge... Aquesta setmana s’estan llegint titulars de tota mena: favorables, en el sentit de la victòria del partit nacionalista; relatius, pel que fa a les polítiques d’igualtat de gènere aconseguides el govern d’esquerres dels últims vuit anys, que es poden veure afectades de la manera més dràstica mentre exerceixi el poder una dreta conservadora.


Ara no és moment de fer política, però em costa molt agafar el son. Les fites, poques o moltes, retrocediran? Per un moment, el meu cervell es trasllada als anys 80, quan les dones només érem l’objecte del desig, l’instrument fabricant d’espècie o la submisa i l’esclava de l’agosarat que escridassa al nostre sexe per potenciar el seu ego.


No serà just –ni lògic- que els costosos guanys als quals tant lentament hem anat arribant es vegin afectats en negatiu. Seguirem fent soroll, seguirem utilitzant l’escriptura per manifestar-nos a favor dels nostres drets i ens mobilitzarem, com i a on calgui, per continuar en la línia de la igualtat de gènere. Fa només uns dies ho escrivia així: als ulls de Déu, totes i tots som iguals. Seguiré boicotejant el pensament contrari. Seguiré construint el meu bloc.