El moviment de les i els indignats i les seves perspectives

Atenció: s'obre en una nova finestra. PDFImprimeixCorreu electrònic

Opinió - Opinió: Apoderament i Lideratge

 

No estem davant d’un moviment conjuntural, sinó davant la punta de l’iceberg d’una previsible nova onada de mobilitzacions. El 15M i les acampades han estat la primera sacsejada i han actuat com a llançadora. Són algunes de les conclusions de la següent entrevista als activistes Josep Maria Antentas i Esther Vivas.

Com definiríeu les característiques centrals d’aquest moviment?

Josep Maria Antentas: El moviment va començar absolutament per sorpresa. Les manifestacions del 15 de maig (15M) van ser molt més grans del que s’esperava i l’arrencada de les acampades va ser espontània. Des del començament de la crisi, la reacció social havia estat molt feble. Finalment tot va esclatar de forma inesperada, “intempestiva” com diria Daniel Bensaïd. I com gairebé sempre que comença un gran moviment social ho ha fet amb la joventut com a protagonista en la seva fase inicial, i amb formes de protesta innovadores i disruptives. Expressa la radicalització social més important com a mínim, des de fa més de deu anys, quan va emergir el moviment antiglobalització, encara que ara, en plena crisi, la profunditat social i territorial del moviment és més gran.

Esther Vivas: El moviment del 15M té un doble eix de crítica. D’una banda, la classe política i, de l’altra, els poders econòmics i financers, com bé resumeix el lema “No som mercaderies en mans de polítics i banquers”. Les revoltes al món àrab han estat un referent i així ho posen de manifest les ocupacions de places i les acampades, prenent com a exemple, entre altres, la Plaça Tahrir. Aquestes han estat una palanca per impulsar futures mobilitzacions i un altaveu per amplificar les presents. Han actuat com a referent simbòlic i com a base d’operacions i no han estat un fi en si mateixes. Internet i les xarxes socials, Twitter i Facebook, han jugat un paper clau com a espai de discussió, de politització i de formació d’una identitat i un patrimoni compartit, més enllà de ser un instrument al servei de la mobilització social.

Des de l’exterior, es té la impressió que la ruptura amb el moviment obrer organitzat, sindicats i partits, és encara més important que a Grècia… Què va passar amb els sindicats després de la vaga general del 29 de setembre de l’any passat?

Esther Vivas: Després de la vaga general del 29 de setembre els sindicats majoritaris van tornar a la seva pràctica de desmobilització. La vaga general va ser un parèntesi en el temps i no va significar un canvi d’orientació. Al gener, CCOO i UGT i el Govern van signar l’acord sobre la reforma de les pensions, que augmentava els anys de cotització per cobrar la pensió. Això va tancar brutalment qualsevol expectativa de mobilització sindical. Els sindicats majoritaris han quedat desconcertats per un moviment que no preveien i que els interpel·la. Ara està per veure quina serà la seva reacció i si el moviment serà prou fort per forçar algun tipus de gir per part seva. En moltes acampades, com la de Barcelona, ha sortit clarament la petició d’una vaga general, i també la voluntat de “portar la indignació als centres de treball”, on encara hi ha molta por i resignació.

Josep Maria Antentas: El moviment expressa un rebuig frontal a les polítiques del govern Zapatero. Esquerra Unida ha manifestat les seves simpaties per les protestes però en general ha estat molt exterior a les mateixes, sense un vincle militant real. L’esquerra extraparlamentària i alguns sindicats alternatius, sí que han estat presents al moviment, juntament amb multitud de persones no organitzades o col·lectius socials. Els sectors en lluita, com els treballadors de la sanitat a Catalunya, mobilitzats contra les retallades, han tingut també un rol actiu i visible.

Amb el desenvolupament de la mobilització, hi ha un avanç en les reivindicacions i en el nivell de consciència?

Esther Vivas: La jornada de mobilitzacions del 19 de juny (19J) va mostrar com el moviment es desplaçava a l’esquerra i aprofundia en les seves reivindicacions. Alguns dels eslògans més recurrents en moltes de les manifestacions van ser les crítiques dirigides al Pacte de l’Euro, contra les retallades socials, a la banca i també la demanda d’una vaga general. L’ambient de radicalització s’observa, encara que en un sentit ambigu i difusa, en crits com “la revolució comença aquí”, cantada en moltes acampades. Un altre moment clau de radicalització política va ser la jornada del 15 de juny, quan a Barcelona es va intentar bloquejar el Parlament de Catalunya, durant el debat parlamentari dels pressupostos del Govern català i on es plantejaven les retallades socials més importants des de la democràcia.

Josep Maria Antentas: El moviment des del seu començament ha passat per diverses proves, que li han permès madurar i aprofundir en el seu discurs, com ara la victòria davant l’intent de desallotjament a Barcelona el passat 27 de maig o la criminalització que es va patir després del bloqueig al Parlament de Catalunya el 15 de juny. La denúncia de la utilització del "dèficit" com una excusa per a retallar drets és present en la política del moviment. En el cas de Catalunya, per exemple, el rebuig als pressupostos del Govern català que inclouen fortes retallades en sanitat i educació ha estat un dels aspectes clau.

En la vostra opinió, què quedarà d’aquest moviment? Hi ha possibilitats que subsisteixin formes d’estructuració més permanents?

Esther Vivas: A partir de les primeres acampades i ocupacions de places en grans ciutats, l’exemple es va estendre a d'altres de mitjanes i petites, així com als barris de les grans ciutats. També s’han establert coordinacions d’assemblees de pobles i barris. I aquestes constitueixen, de fet, uns dels principals èxits organitzatius del moviment. Esperem una tardor calenta amb noves mobilitzacions, com la jornada del 15 d’octubre, i lluites concretes davant les retallades socials.

Josep Maria Antentas: No estem davant d’un moviment conjuntural, sinó davant la punta de l’iceberg d’una previsible nova onada de mobilitzacions. El 15M i les acampades han estat la primera sacsejada i han actuat com a llançadora. En aquestes setmanes, el moviment s’ha ampliat, diversificat social i generacionalment, i s’ha arrelat territorialment. L‘èxit de la jornada de manifestacions del 19J ho va mostrar clarament. En menys d’un mes, el creixement quantitatiu i qualitatiu ha estat molt gran.

*Entrevista feta per Jean-Philippe Divès per la revista francesa Tout est à nous. Juliol 2011.

+ info: http://esthervivas.wordpress.com