Antartide - còpia

Compartir

La meva casa és el món, Antartida inclosa

Conversa amb Sara Catella
“Sóc una dona que té amistats i gent estimada en molts racons de la planeta, i em sento còmoda en qualsevol lloc”.

Després d’haver treballat i viatjat  arreu d’ Àfrica, Àsia, Europa i els Estats Units, ara des de Florida espero que acabi el covid-19 per treballar com a guia turística a l’Antàrtida. Us explicaré com va succeir, si la meva experiència pot encoratjar altres dones.

Vaig créixer en una família no rica, però amorosa, prop de Milà, que posseïa una caseta a la muntanya des d’on es podia pujar a la Muntanya Rosa i tocar els núvols. El meu pare em va transmetre l’amor a la muntanya i la idea que sempre es poden superar les dificultats, la meva mare el sentit de responsabilitat juntament amb la llibertat. Vaig aprofitar aquests valors al màxim. La curiositat en canvi la tenia en els meus gens, si als tres anys deia que volia viatjar, com el meu pare, (que en canvi no li plaia fer-ho). Als 19 anys estudiava i treballava, mentre era atleta en un equip de volley, és a dir m’aixecava a les 6,30 i tornava a casa a la una de la nit, beata joventut.

Després de graduar-me en Relacions Públiques vaig entrar com a secretària administrativa en una empresa que venia paquets tecnològics a grans holdings en els mercats d’Àfrica i Àsia. Un fi treball de diplomàcia i coneixement de mercats, regles bancàries internacionals, etcètera, que podia durar any i mig, amb els possibles clients, abans de concloure amb la signatura d’un contracte. Així van passar per a mi, 32 anys d’anades i tornades entre Milà i les ciutats de la Xina, Indonèsia, Vietnam, Índia, Japó, Tailàndia, on es trobaven els clients.

Namibia

En alguns casos vaig viure dos anys en un país, com Algèria. M’encantava el Maghreb, el desert amb la Kabilia i els Tuareg, la barreja de cultures diferents sigui d’Àfrica que d’Europa. Per la meva sorpresa, vaig descobrir que els musulmans moderats tractaven les dones amb molt de respecte, a Algèria el dissabte els homes es dedicaven a les dones. Respectava la seva cultura vestint-me sense exposar massa pell a l’aire, em recollia la meva abundant cabellera rogenca en una trena, o em posava el vel, i anava per tot arreu sense problemes, evitant anar sola a la nit. Fins a l’Aràbia Saudita em va ser possible una llarga conversa amb una parella local.

Iran
NEPAL aiutop vendita frutta

Una cosa són els règims, una altra les persones, vaig poder constatar entre els amables iranians o els oberts sirians. A Damasc, podia passar hores conversant i prenent te amb els venedors del suk, que em parlaven de les seves famílies, i a la Xina, encara que no visqués allà, cada vegada que arribava a la mateixa ciutat, anava a les meves noies que em coneixien per pintar les ungles, pel pur plaer de veure’ns, conversar amb gestos, abraçant-nos com velles amigues. He vist canviar la Xina, de les jaquetes a l’estil de Mao, escorpins i sopes de tortuga als pobles remots, als gratacels de Xangai, que de tota manera són només una part de la Xina.

Damaraland Namibia
Himba people
Aborigeni

Però hi va haver, entre els milers d’emocions d’aquests boniques trobades humans, dos moments en particular que van marcar la meva vida. Un va ser quan viatjant a Eritrea, topant-me de casualitat amb un campament de pròfugs de guerra. Una visió punyent, de nens sense res de res, ni aliments suficients, i dones altes i dignes, malgrat la seva extrema pobresa. Vaig entendre en aquestes imatges que, per  la més gran crisi que puguem viure a Europa, el simple fet d’haver nascut, per atzar en el nostre continent ens defineix la vida com “afortunada” respecte a altres parts de món, la majoria. I com no podem ignorar la nostra responsabilitat cap a elles i ells.

L’altre moment clau per a mi va ser en el desert de Kalahari, a Botswana, on vivim uns dies amb els i les  boschimanes, que ens van mostrar com trobaven sota la sorra, aigua o arrels amagades que espremien, i altres tècniques de supervivència en el desert. Tenien mirades calmes i profundes, també amb una dignitat que em sorprenia, en el no res aparent del seu món, però amb una connexió amb la natura que nosaltres hem perdut.

No és de sorprendre que quan he pogut, a part de la feina, he viatjat als llocs més remots de la planeta, des d’Alaska o Groenlàndia, o vivint dos anys a les Maldives en un vaixell de 30 metres com a instructora de sub (Diving), per sentir-me formar,cada vegada més, part de la natura i del cosmos. Descobrint que en la naturalesa sempre hi ha un equilibri entre presa i predadors, sense la crueltat que pertany als humans.

Amici incontrati in Alaska

Sorprenentment, vaig gaudir com a companyia en els viatges, coneixent-les en “hostals de la joventut”, majoritàriament a dones. Sí, hi ha dones originàries dels països de nord Europa o dels Estats Units, que viatgen soles també a Àfrica, però poc o gens del sud. No obstant això, viatjar “overland”, en grups organitzats de viatgeres i viatgers ho fan majoritàriament de dones, com faig també jo, és una manera molt segura i interessant de viatjar, fora dels circuits turístics. Mai ens ha passat res, en tants anys. Crec que viatjar és tan perillós com viure a Milà o Madrid. És la vida mateixa, font de perills, proves i aprenentatge, i per tant de tota la felicitat que vam aconseguir assolir.

Antartide

Per què ara em vaig preparar per fer de guia a l’Antàrtida? Perquè després de molts anys de treball intens, volia viure més lliurement. Els paisatges immensos i el silenci de la terra a la fi del món, l’Antàrtida, em van captivar. Vaig passar més d’un any entre els Estats Units i Dinamarca aprenent oceanografia, biologia polar i altres temes sobre els pols, aconseguint la llicència de Polar Expedition Guide per navegar en aquest ambient extrem.

No sé què li suggerirà la meva història a qui em llegeixi. Potser algú es pregunta si he tingut parella en la meva vida, entre aeroports i deserts, sense una casa meva amb gat i gos. He tingut dues relacions importants, però a la fi he seguit sola el meu camí perquè és difícil trobar amb qui compartir plenament el teu estil de vida. Solitud i amor són components de totes les vides, en qualsevol situació sentimental ens trobem. La soledat no és una tragèdia, si aprenem a conèixer-nos i estimar-nos a nosaltres mateixes, acceptant-nos també en els moments de fragilitat, sense una parella com a salvavides. I l’amor i la felicitat s’hi troben en abundància en el món, si obrim la ment i el cor a l’altre o altra. No només amb un te en una tenda tuareg sota el cel més estrellat del món, sinó en una passió compartida amb altres éssers humans, aquí a la volta de la cantonada. Una passió, un gust, un somni, una curiositat, que doni sentit i vida al nostre “ser humans”.

Bolivia

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Tona Gusi

Tona Gusi

Fundadora i Co-coordinadora de La Independent. També és psicòloga menció en Psicologia d'Intervenció Clínica i menció en Psicologia del Treball i les Organitzacions.

També et pot interessar