Dissabte 20 abril 2024

Dissabte 20 abril 2024

Periodista y escritora

Terrorisme patriarcal

 

 

OPINIÓ

Com deia en un altre article, el llenguatge per si sol no canvia la realitat, però és necessari poder nomenar el que passa amb la major precisió.

 

Crec que és hora de buscar un concepte que englobi totes les diverses manifestacions de violència que afronten les dones quotidianament, encara que tinguin diferent intensitat. Perquè no pot ser altra cosa que terror el que ha d’estar experimentant la mare de les nenes segrestades pel seu pare a Tenerife; el mateix terror que va experimentar Ruth Ortiz, la mare dels nens assassinats pel seu pare a Còrdova, o Itziar Prats, la mare de les dues nenes assassinades pel seu a Castelló.

 

 

Juana

 

 

Cas diferent, però terror al capdavall és el que van haver de viure les joves Miriam, Toñi i Desiré, torturades i assassinades a Alcàsser el 1992, com terror és el que van haver de sentir Diana Quer o Laura Luelmo a l’ésser abordades per individus que no coneixien de res, els van interceptar el pas i van acabar amb les seves vides. O Rocío Wannikhof, Sonia Carabantes, Marta de el Castell, Janet Jumillas, i tantes i tantes que van sortir un dia de casa i no van tornar mai perquè un home, o més, els van tallar el camí.

Quina altra cosa sinó terror és el que han hagut de viure les 8 dones assassinades per les seves parelles o exparelles des de començament d’any, cap de les quals havia presentat denúncia possiblement per la por a les reaccions dels agressors. Aquest terror no sorgeix del no-res, sinó que és producte de la posició de poder des del qual s’exerceix. Vuit dones que se sumen a les 1078 a nivell estatal, segons les dades de què disposem des de 2003, o a les moltes més que les van precedir però que no entren en les estadístiques perquè no es comptabilitzaven abans d’aquesta data, o perquè no responen a la tipologia legal de violència de gènere.

Com terror és el que han hagut de viure les quatre dones que han aparegut estrangulades a València en menys de sis mesos, els assassinats no semblen haver despertat gran interès per part dels mitjans ni de la societat, com si llançar els cadàvers a una sèquia després assassinar fos el més normal.

Què tenen en comú tots aquests casos, es preguntaran vostès. Encara que sembli que obeeixen a casuístiques diferents, tots ells, en les seves diverses manifestacions, són producte de la violència estructural que s’exerceix com a mecanisme de control sobre les dones des de temps immemorial. Per què un home -o diversos-, coneguts o desconeguts, amb vincle o sense vincle amb la víctima aborda, intimida, amenaça, agredeix, viola i, arribat el cas, assassina a una dona o les seves criatures? Perquè ha interioritzat que l’assisteix la potestat d’accedir al cos de les dones -pròpies o alienes- com a part dels seus privilegis masculins. Perquè sent que el sistema de jerarquització sexual imperant el situa en una posició de poder que li atorga aquesta prerrogativa.

Aquest terrorisme pot ser de baixa o d’alta intensitat, però és el substrat cultural sobre el qual s’alça el sistema que coneixem com patriarcat: la por de les dones a la violència dels homes. És la por el que ens fa canviar de vorera a la nit, eludir certs espais, anar acompanyades, parlar falsament pel mòbil, portar les claus a la mà, dissimular els cops, desistir d’anar a la policia, no interposar denúncies …

Aquesta violència estructural de la que tothom abomina i la que, a jutjar per les declaracions institucionals, tothom combat, segueix estant protegida, tolerada quan no incentivada per múltiples instàncies: polítiques, judicials, religioses i culturals (pornografia, publicitat, videoclips, videojocs, cinema …). I per si no n’hi havia prou, ara s’uneix la fustigació, la intimidació, l’assetjament i les amenaces a dones feministes que s’atreveixen a aixecar la veu en les xarxes socials davant els disbarats en voga.

El patriarcat antic o postmodern vol a les dones mudes, dòcils i tolerants. Però la complaença té un límit, i de vegades fantasio amb la possibilitat d’organitzar el braç armat de l’feminisme. A veure si qualla la iniciativa Feministes a Congrés. Si no, en alguna cosa contundent haurem de pensar. 

 

Article publicat a Publico

 

 

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Juana Gallego

Juana Gallego

Juana Gallego Ayala (Arriate, Málaga) es profesora titular de la Universidad Autónoma de Barcelona desde 1989. El 2001 recibió el Primer Premio del Consell Audiovisual de Catalunya por el trabajo que había dirigido con su equipo de investigación, que se publicó con el título de La prensa por dentro (2002). Entre sus publicaciones destacan Periodismo social (2014); De reinas a ciudadanas. Medios de comunicación ¿motor o rémora para la igualdad (2013); Putas de película. Cien años de prostitución en el cine (2012); Eva devuelve la costilla, (2010); Si te vas te mato. Mujeres que murieron por su libertad, (2009); El sexo de la noticia (2000) o el pionero Mujeres de papel. La prensa femenina en la actualidad (1990). “Many Women, Little Power” en Handbook of Women and Journalism (2013).
Search

There is no Event

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

Catalunya: Curs avançat de comunicació inclusiva i no sexista

En sessió on line en directe, Sílvia Llombart* vol fer aquesta formació com una mirada...

8 de març de 2015: La revolució serà feminista o no serà!

     Dia Internacional de les Dones, 8 de març 2015 Enllaços a manifestos, articles...

Catalunya: Elisenda Paluzie nova Presidenta de l’ANC / La Independent / Notícies gènere

Les primeres paraules de la professora d’economia a la Universitat de Barcelona, Elisenda Paluzie en...