La prolífica producció de Victoria Sau com escriptora va des dels textos de referència dins el pensament feminista fins les incursions en la novel·la romàntica. Una faceta prou desconeguda.
Tot i que el gruix dels seus escrits és dins del camp de la psicologia i el feminisme, Victoria Sau va tractar també temes i gèneres ben variats. D’aquesta manera, va lligar la necessitat de guanyar-se la vida durant la dictadura amb allò que més desitjava: ser escriptora. “Quan el DNI encara incloïa la dada de la professió, sent ja psicòloga, feia constar escriptora”, declarava a la revista Dones el setembre de 2002.
L’any 1964 publica a Toray ABC de las ciencias ocultas, on “fa un resum de forma clara, senzilla i amena”, diu la ressenya del llibre, de matèries com l’ astrologia, la cartomància, la grafologia, la quiromància, el llenguatge de les flors, la interpretació dels somnis o la influència del nom en les persones. La mateixa ressenya apunta: “Amb aquest llibre, el lector podrà fer el seu propi horòscop, llegir el palmell de la mà o saber, el per què del que ha somiat, quins problemes turmenten el seu subconscient”.
També a Toray, l’any 1967 publica una guia pràctica titulada: ABC de las artes caseras: La decoración del hogar. El 1972 amb Editorial Picazo, enceta un altre tema: Historia antropológica de la canción, un estudi sobre els orígens de la cançó i el que ha representat en diverses societats.
Seguint amb aquesta línia d’estudis, Sectas Cristianas (Aura 1972) fa un recorregut esquemàtic per aquests principis doctrinals i el seu origen històric. La mateixa editorial publica l’any següent El catalán, un bandolerismo español, títol probablement imposat pel franquisme ja que parla exclusivament del bandolerisme a Catalunya. I per últim, l’any 1975 torna a les arts domèstiques amb Aprenda a cocinar sin errores, on dona consells de què comprar i com cuinar-ho; un fet que no deixa de ser xocant, ja que, segons testimonis directes, no era especialment hàbil a la cuina.
Però la seva producció més curiosa i potser la que mereix més atenció és la sèrie de novel·les romàntiques que va escriure per a les editorials Bruguera i Toray entre els anys 1955 i 1966, 35 títols (més un aparegut l’any 1980) amb el pseudònim de Vicky Lorca.
Seguint els cànons del gènere, són novel·les que narren les peripècies que ha de passar una parella d’enamorats per aconseguir que el seu amor triomfi davant l’adversitat. A moltes d’elles, l’acció té lloc a emblemàtiques ciutats europees: Verona (Fin de semana en Verona, 1955), Liechtenstein (La pérfida señora Smain 1955), París (Danza mortal 1959) o Bruges (Flor de Abismo 1960) serien alguns exemples.
Tot i que la censura franquista no permetia molt marge d’actuació, Vicky Lorca sempre va apostar per la paritat i atorgava a la dona un paper actiu en la història. Presenta protagonistes amb criteri propi i caràcter resolutiu, que prenen decisions i lluiten pels seus objectius i la seva independència, un model molt allunyat de l’estereotip de dona submisa i àngel de la llar propi de l’època. Tocava, a més, temes socials, com el racisme o els problemes del jovent per trobar pis, tot donant a les dones una perspectiva més oberta i gens habitual en aquell moment.
També els personatges masculins estan tractats amb condescendència: homes sensibles, comprensius, que valoren la dona més enllà de les seves qualitats estètiques. Tot i haver-hi malicia i bondat, els personatges són “bons” o “dolents” independentment del seu gènere. Les trames solen crear intriga i mantenen la tensió. Hi ha molta acció i un ritme àgil malgrat l’estil recarregat, d’un barroquisme entendridor i no exempt de subtils tocs d’humor. Aquests serien alguns exemples:
“En el casco viejo de la Ciudad, un dédalo de callejuelas antañosas” (El coraje de amar).
“Colosales nubarrones se estremecían de cuando en cuando en epilépticos relámpagos” (La pérfida Sra. Smain).
“Ese recurso antipático y molesto que nos protege, sin embargo, de calarnos hasta los huesos” (Flor de Abismo).
O la impagable, sublim definició que fa del play boy a la novel·la homònima on corona altres perles amb aquesta sentència: “Un “play boy” es la mínima expresión de hombre entre los Hombres de hoy”.
Al contrari del que diu la web Bolsillos Bruguera: “Vicky Lorca una novel·lista “rosa” emboscada…”, Victòria Sau no va negar mai aquesta faceta seva. Va deixar d’escriure aquestes novel·les quan Bruguera li va proposar un contracte per produir-ne una al mes.
Aquesta sorprenent producció, que mereixeria un estudi molt més profund, culmina amb la seva activitat com a guionista de tebeos a les col·leccions Rosas Blancas, Serenata i Azucena, Revista Juvenil Femenina. En aquesta última va col·laborar amb la dibuixant Gemma Sales, una unió propiciada pel destí, que va derivar en una profunda amistat. “En aquells anys —diu Sales— no era gens fàcil conèixer altres dibuixants o guionistes”, Toray les citava per separat, però la casualitat va voler que coincidissin, sortissin juntes de l’editorial i agafessin el mateix autobús. Va ser el primer pas per a una relació que perduraria en el temps més enllà de l’activitat professional. Entre els anys 1969 i 1971 Victoria Sau va escriure i signar amb el seu nom els guions de Carol i Gemma Sales donà vida amb la seva magnífica línia de dibuix a aquest personatge ple d’alegria i de modernitat que, com es destaca a Presentes. Autoras de tebeos de ayer y de hoy, “ja apuntava altres maneres en el paper de la dona com a subjecte romàntic”.
