OPINIÓ
No sé com es fa un homenatge –un acte de reconeixement–, no sé quins són els paràmetres socials per a fer-ho com cal.
A la Victòria només li diria una paraula, però l’ofici d’escriure és sovint posar moltes paraules allà on n’hi hauria prou amb una de sola i, a més, avui toca guarnir aquest acte amb molta literatura, per això, us explicaré una història, o millor dit, un petit resum d’una llarga història. Porta per títol 126 graons, que són els que s’han de pujar per a arribar al despatx de Victòria Sau al carrer Villarroel de Barcelona.
126 graons
El fet d’haver-los de pujar a peu i d’arribar sense alè és ja un indicador del que vas a fer allà a dalt. Qui puja aquelles escales ho fa com empenyent la pedra de Sísif o -amb un símil que fa la Victòria- carregant una motxilla molt pesant a la que estàs tan acostumada que et resulta més fàcil dur-la a sobra que desfer-te’n. Si, a més, voleu fer jocs cabalístics, la suma dels dígits -1+2+6- dona com a resultat el número 9, xifra que sense massa escorcolls mentals, ens remet a la gestació. Facin vostès les interpretacions que vulguin.
Una petita habitació de modest pis de l’Eixample és la sala d’espera (qui no tingui espera ni esperança val més que no hi vagi). Hi ha un mirall, com un avís: “Abans d’entrar, mira’t bé”. Pocs mobles i de to més aviat kitsch, alguna revista que mai no goses fullejar (prou portes al cap com per haver de remenar històries d’altres), uns quants objectes decoratius, un ànec… Allà, una espera asseguda i encongida, mirant-se a si mateixa, sola, figura petita i fosca, preguntant-se: què li dic? com li ho dic? anirem enlloc amb tot això? I en aquestes, que gires el cap i et trobes, penjant de la paret, en una petita postal emmarcada, la imatge d’un ratolí enfilat a una cadira, que mira el sostre amb cara de resignació. A sota hi ha escrit:
“Precisamente a mí me tocó ser yo”.
M’he assegut a fer recopilació de les coses que em va ensenyar i la llista no em surt tota. Però en recordo algunes. Per exemple: em va ensenyar que la mentida no té futur, que el silenci és la pitjor de les respostes, que la vida sense sentit de l’humor, no té gràcia; em va fer veure que el desig modifica la realitat i que els escarabats de cuina son inofensius –malgrat Kafka i Clarice Linspector-; em va fer adonar que abans la gent matava el temps i ara no el pot perdre i em va ensenyar que posant en línia recta objectiu, motivació i acció, els desigs s’aconsegueixen. Em va ajudar a identificar mecanismes de defensa, a reconèixer errors, a valorar fites aconseguides, a frenar. Em va ensenyar una manera de mirar, d’escoltar, de parlar i d’escriure que jo no coneixia.
He estat de les privilegiades que l’he tingut per a mi sola. Però, només una de tantes. L’ofici de la Victòria ha estat ensenyar: des de la tarima universitària, des dels llibres, des de la talaia del seu despatx 126 graons per damunt del nivell del mar. Confident i amiga -cosa que no els està permesa a les terapeutes-, a la consulta, parla molt. Molt. Una altra transgressió. Diu que no és gens ortodoxa, que només li falta posar una màquina de cafès dins el despatx. Doncs, estaria bé: després de tantes escales, un té o un cafè calentó ens revifaria. I, al costat, si em permet el suggeriment, un dispensador de mocadors de paper, que sempre són de menester.
No us penseu pas que tot han estat plors i Kleenex, hem rigut molt també. Una vegada li vaig explicar un acudit. És d’un home que va al metge (els acudits sempre són d’un home que va al metge, perquè si fossin d’una dona que va a la metgessa, canviaria la significació). El malalt diu: “Miri, doctor, jo dormo bé, menjo bé, però… –i sacsejant les mans cap al metge exclama- ¡Llagostes, llagostes!”. El doctor no li veu solució i l’envia a l’especialista. Així, va passant de metge en metge, sempre amb la mateixa cantarella, fins que arriba al súper especialista, l’únic en el món que el pot curar, donat que va patir la mateixa afecció. I torna a repetir per enèsima vegada: “Miri, doctor, jo dormo bé, menjo bé, però… ¡Llagostes, llagostes!”. L’especialista, que les veu venir, li prega: “¡No me les tiri, si us plau, no me les tiri!”.
Jo li explicava per tal de mostrar-li la meva identificació amb aquell pobre home a qui ningú donava solució. Ella, tan mateix, em va dir que moltes vegades se sentia com el súper especialista. La gent va allà i li deixa anar tot el que no sap com gestionar. Ben mirat, ja té mèrit haver d’entomar tanta llagosta.
He pujat moltes vegades aquelles escales. En una primera etapa, tots els dimecres. Després, l’he tingut com un referent constant; còmplice salvavides a qui fer-li consultes. Diria que sempre la mateixa consulta, la mateixa llagosta, la mateixa motxilla.
Fa pocs mesos, lleugera d’equipatge, vaig pujar per darrer cop els 126 graons (bé, per darrer cop i lleugera d’equipatge pel que fa al tema en concret, la vida és tan inesperada, que no descarto haver de pujar un altre cop aquella muntanya d’escales empenyent qualsevol altra pedra). Havia d’explicar-li aquesta lleugeresa, i ho havia de fer com abans li havia abocat les llagostes; allà, al seu despatx, amb el ritual de sempre.
Curiosament, aquest cop, gairebé no va parlar. Només em va dir:
“Ara et vesteixes millor que quan vas començar a venir (val aclarir, més de vint i cinc anys enrera) –i veient la meva cara de desconcert davant d’aquell comentari, va afegir- T’abrigues més”.
Ves per on, jo que pensava que amb l’edat havia augmentat la meva resistència al fred, resulta que ara m’abrigo més. Potser també em va ensenyar a vestir-me.
Quan ens acomiadàvem, va tenir lloc una escena entranyable. Jo ja era fora, al replà de l’escala, la porta de sortida un pam oberta, només un pam i a punt per tancar-se. Em va deixar anar un tímid i humà, “gràcies per aquesta darrera sessió”. I la porta que es tancava per tal de no rebre resposta, i jo al replà, sense temps per tornar-li que soc jo qui li ha d’agrair tant i tant… Tot va ser molt ràpid. Com la criatura que escup fent punteria vaig intentar colar per aquella escletxa de la porta un “No, gràcies a tu”, que no sé si va arribar a entrar.
Però vet aquí que aquestes jornades -¡beneit destí!- m’ofereixen la possibilitat de expressar-li, amb les portes obertes de bat a bat, davant de tantes orelles, sense que pugui escapar-se’n, el meu agraïment, que és també el de totes les que hem pujat aquelles escales, hem arribat sense alè i li hem deixat anar pedres de Sísif, llagostes, llagostes i pesades motxilles.
Senyora Victòria Sau, vostè és una dona sàvia. En nom de totes les dones que som aquí i en el de les que no han pogut, no han volgut o no han sabut venir, li dono les gràcies per compartir, com ho fa i ha fet sempre, tota la seva saviesa.
