Dilluns 26 febrer 2024

Dilluns 26 febrer 2024

Compartir

Liliana Aragón Castro: “El projecte Veïnes per Veïnes és com l’ànima de l’Associació Hèlia”

Liliana Aragón Castro, originària de Chihuahua, Mèxic, va arribar a Barcelona fa 8 anys per a fer un màster. Ara, és la responsable del projecte Veïnes per Veïnes de l’Associació Hèlia.
Va estudiar Relacions Internacionals. Abans d’arribar al nostre país, vivia amb la seva família: marit, dos nens i una nena a la ciutat de Villahermosa, al sud de Mèxic, on va estar treballant molts anys en temàtica de dones, des de l’administració pública i aprenent del feminisme comunitari, molt estès a Amèrica Llatina. Des d’allà van sol·licitar unes beques d’estudi i així va poder cursar el Màster Interuniversitari d’Estudis de Dones, Gènere i Ciutadania a la Universitat de Barcelona.

Vau venir a estudiar un màster, i què va ser el que us va fer quedar-vos aquí?
Vam arribar al setembre de 2015 amb els meus dos fills i la meva filla que llavors tenien 6, 8 i 10 anys. I quan acabem el màster, per qüestions familiars i per problemes d’inseguretat a Mèxic, vam decidir començar a buscar oportunitats per a poder quedar-nos. No va ser fàcil, així i tot, des del privilegi de tenir una targeta d’estudiant, fer la transició a resident i per cinc persones, és súper complicat. Cal invertir molt de temps i també molts recursos, incloent-hi els econòmics. I és el que vivim les dones. I ho dic des del privilegi, però així i tot la Llei d’estrangeria ens travessa de moltes formes. I és tot molt complicat, com el peix que es mossega la cua: tu no pots començar a treballar a Espanya si no tens un contracte laboral, però ningú et contracta si no tens un permís de treball. Al final vaig aconseguir que em fessin un contracte d’empleada domèstica per a després poder tenir la residència i començar a buscar un treball en el meu àmbit professional.

El reconeixement de la formació professional en origen és tot un repte, no?
Que es reconegui la nostra formació universitària costa molt. Tinc moltes companyes que estan treballant a nivell de cures i sabem que als seus països d’origen eren enginyeres, llicenciades, treballadores en empreses… I quan arriben aquí, no se’ls reconeix i acaben exercint de cuidadores precaritzades, justament per tot el que les travessa: discriminació, racisme… que és el que toca en aquesta piràmide de com es construeix el capitalisme: als cossos racialitzats, el que els toca és cuidar a les persones grans i a la infància en aquest país, si és que vens d’Amèrica llatina.

Però tu vas poder superar aquesta lògica, no?
Jo vaig tenir la fortuna d’entrar a treballar a l’Associació Hèlia, que és una associació feminista, molt reconeguda a Barcelona, ja que té una trajectòria de 15 anys. Vaig entrar a treballar a l’abril de 2021 com a responsable de l’àrea d’Acció social, i concretament com a coordinadora del projecte Veïnes per Veïnes.
Des d’un principi va ser com una connexió molt important ja que aquest projecte és com l’ànima de l’associació, perquè és així com neix Hèlia. Fa 15 anys en el barri de la Sagrada Família, dones com la seva fundadora Montserrat Vilà, acompanyaven a altres dones perquè no estiguessin soles en aquest camí cap a la recuperació de les violències masclistes.

Exactament, en què consisteix el projecte?
Es tracta de donar acompanyament a dones en situació de violències masclistes en el seu procés de recuperació, des d’un vessant d’empoderament comunitari. Les voluntàries, a partir d’una formació i un seguiment adequat per part de les professionals, acompanyen a les dones a les diferents accions i processos pels quals han de passar: acompanyar-les als jutjats, a seus policials, a visites amb advocats o advocades, a visites mèdiques, a fer tràmits administratius, a serveis socials…
Veïnes per Veïnes és una xarxa comunitària formada per grups de dones professionals i voluntàries que actuem com a agents actives per a aconseguir barris lliures de violència cap a les dones.

Quantes voluntàries hi ha?
Quan vaig entrar fa dos anys hi havia unes 30 voluntàries, i de manera activa unes 15, ja que no es tracta d’un voluntariat tradicional. És a dir, no es tracta de ser voluntària els dimarts de 8 a 2, ja que nosaltres donem resposta a les necessitats de les dones. Si el judici és el dimarts a la 12, cal ser aquí. Si la cita mèdica és el dijous a les 4 de la tarda, cal estar aquest dia. Per tant, el que fem és donar resposta sobre la base de la disponibilitat de les nostres voluntàries. I en aquests anys, la xarxa de voluntàries ha augmentat i ara som més de 250 voluntàries. Així que s’ha crescut, s’ha consolidat i hem aconseguit articular amb molts dels serveis públics del circuit de violències masclistes de la ciutat i també de la província de Barcelona, ja que ens deriven dels SIES (Servei d’Intervenció Especialitzada), de cases d’acollida de la ciutat i d’altres territoris.

Quin tipus d’acompanyaments feu?
Aproximadament, un 50% dels acompanyaments que fem anualment són a les seus judicials però també cal fer tràmits administratius que tenen a veure amb aquest procés. Per exemple, si han de tramitar una ajuda econòmica; si cal anar al SOC; a hisenda; a obrir un compte bancari… una sèrie de tràmits administratius que s’han de fer i aquest és un acompanyament comunitari. Hèlia, amb aquest projecte, dona resposta a aquestes necessitats, i també tenim a les psicòlogues que fan un acompanyament més professional i d’atenció, i després es vincula a les dones a alguns tallers comunitaris.
És un intercanvi de sabers, la xarxa és un suport mutu, és un acompanyament horitzontal i entre iguals, on les dones no jutjaran a les altres dones. És a dir, seran aquí per a ser aquesta amiga veïna, que et dona suport i t’acompanya.

Quants acompanyaments feu a l’any?
Quan vaig arribar a Hèlia anualment es feien uns 40 acompanyaments. L’any passat en vam fer més de 250. I durant aquest any ja en portem més de 200. Això té a veure amb el com aquest projecte va resolent les necessitats, tant de les dones com dels serveis, i també, com hi ha dones que volen fer alguna cosa activament contra la violència masclista, alguna cosa més que l’activisme de les xarxes socials. Per descomptat, també cal tenir un privilegi de temps per a ser voluntària, i d’algun recurs, com per exemple, assumir el cost del transport públic.

Quin perfil tenen les voluntàries?
Hi ha dones jubilades, moltes joves estudiants, per exemple de carreres de criminologia, dret… que ja estan súper sensibilitzades i algunes professionals joves també. Aquesta xarxa està formada per dones molt diverses, per descomptat també hi ha dones migrades que estan en la xarxa de voluntàries que també compten amb aquest privilegi de tenir temps i recursos per a poder acompanyar i ser aquí.
És cert que les que són més joves igual un any estan súper implicades i fan molts acompanyaments, i de sobte, passen a tenir horari, i no poden continuar fent-ho ja que els acompanyaments solen ser als matins. Però tot i que no hi ha aquesta disponibilitat encara es queden a la xarxa, en el grup de Whats App. Ja que és una xarxa que funciona molt bé i es comparteix informació molt interessant, i sobretot, és un espai segur.

I el perfil de les dones que acompanyeu?
Majoritàriament són dones migrades en un 80%. Són les dones que ens deriven dels serveis públics. La majoria ens arriben del SARA (Servei d’Atenció, Recuperació i Acolliment) de l’Ajuntament de Barcelona, o de les cases d’acollida, de l’Hospital Clínic, dels PIADS (Punts d’Informació i Atenció a les Dones), dels SIES, dels Mossos d’Esquadra, de la Ciutat de la Justícia… Són dones que no tenen recursos, que no tenen xarxa, que tenen una barrera idiomàtica que els impedeix fer un tràmit o el desconeixement sobre la xarxa digital, ara que gairebé tots els tràmits s’han de fer en línia.
És el perfil de dones que solem acompanyar. Dones que han estat víctimes, per exemple, de matrimonis forçats. Moltes no coneixen la ciutat ni el transport públic. I se les acompanya, per exemple, a la cita amb la psicòloga del SARA perquè pugui fer aquest mateix desplaçament, de manera autònoma, la pròxima vegada.

En quin punt es troba el projecte ara?
D’una banda, Veïnes per Veïnes s’ha pogut replicar en altres llocs, de manera autònoma, per altres grups de dones a les quals hem acompanyat en el procés. El primer lloc on s’ha replicat ha estat en el Barri de la Salut, a Gràcia. També s’està fent a Sagrera, L’Hospitalet, Igualada, Reus i Tarragona.
I d’altra banda, de l’experiència dels acompanyaments ens vam adonar que en moltes ocasions les voluntàries en fer-nos la devolució de com havia anat, sentien molta frustració i ràbia ja que havien estat testimonis, en primera persona, de la violència institucional quan acompanyaven a les dones a aquests llocs. Per això, fa un any, vam decidir impulsar l’Observatori de Violències Institucionals Masclistes (OVIM).
Teníem dues coses súper clares: que no ho podíem fer soles, donada la gran envergadura del projecte, i que havia de respondre als moviments feministes de base que existeixen a Espanya, i que ja estaven treballant molt en el tema de la violència institucional. Vam contactar amb la Cooperativa Almena Feminista, que ara és la nostra sòcia en aquest projecte, ja que Almena té una gran experiència provada en la construcció de processos participatius.

Quines devolucions us feien les voluntàries?
Per exemple, “hem anat al judici i no m’han deixat entrar amb la dona a la sala, quan anava a declarar. La dona tenia un bebè de 13 dies i va sortir plorant de la sala. I tant la intèrpret com l’advocat li van comentar que havia anat molt malament, ja que la jutgessa li havia dit que per què no s’havia anat a parir al seu país, i a sobre no li va deixar alletar al bebè quan es va posar a plorar de fam”. I se suposa que estàs en els jutjats especialitzats en violència de gènere!
Un altre cas recent, “he acompanyat a una dona i quan ens hem acomiadat de l’advocat aquest li ha dit: que et vagi bé. Si d’aquí dos anys et tornen a apallissar, tranquil·la, aquí hi seré per a defensar-te”.
“He acompanyat la dona al metge i aquest ni li ha mirat a la cara. No l’ha atès bé, em parlava a mi tot el temps, i jo li he intentat dir que la pacient era ella, no jo”.
O fent un tràmit administratiu que els hi diguin “com es que fa un any que ets aquí i no saps l’idioma, encara?” Aquest tipus de coses ens arriben constantment en les devolucions amb les voluntàries. És una constant en aquestes dones patir aquest tipus de violències masclistes i racistes.

Com s’està construint l’OVIM?
L’any passat vam començar a posar el primer fonament, molt a nivell de com ho imaginem i qui en formarien part. Juntament amb Almena Feminista hem constituït la figura de l’assemblea on hi estan participant organitzacions de tot l’Estat espanyol, i són més de 20 persones comptant les entitats feministes diverses i les assessores especialitzades. Després hi ha un grup més petit, de 10 entitats, que som les que estem concretant els temes: objectius, missió, visió, línies estratègiques…
En la pròxima reunió parlarem de com es faran les denúncies, les queixes, els indicadors. I en la tercera, com funcionarà l’estratègia d’incidència política. La idea és presentar-ho públicament al març de l’any vinent.

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Alícia Oliver

Alícia Oliver

Periodista i activista feminista. Coordinadora de la Xarxa Europea de Dones Periodistes i de la Red Internacional de Periodistas con Visión de Género
Search

There is no Event

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

Periodista y escritora

El bé intern dels oficis i professions

       OPINIÓ   Ara que estem en stand by espero que es permeti...

L’última reina de Catalunya en companyia de les dones del 1714

      OPINIÓ S’apropa l’11 de setembre de l’any de la pandèmia i tenim...

CATALUNYA: MÉS RETALLADES, MENYS ACCÉS A LA SALUT; UN ALTRE PAS ENRERE

A partir del 1 d’abril de 2013 l’accés a la salut deixarà de ser dret...