Dilluns 26 febrer 2024

Dilluns 26 febrer 2024

Compartir

Corina Tulbure: “El que més ens dóna sentit de pertinença són les relacions que tenim, les persones que estimem”

Per Clara Esparza

Corina Tulbure va migrar a Barcelona des de Romania l’any 2001, amb una gran desconeixença sobre la realitat dels i les migrants i els obstacles burocràtics als que sovint s’enfronten.

Després d’aquesta experiència, Tulbure ha exercit com a periodista freelance i investigadora, sempre posant la qüestió de la migració al centre de les seves preocupacions.

Quin any vas migrar a Catalunya i per què? Com definiries la teva experiència migratòria?

Vaig migrar el 2001, per amor i perquè volia seguir estudiant a Barcelona. En aquell moment tenia poc més de vint anys i no coneixia gaire món, donat que no havia viscut abans a cap altre país estranger, pel que no coneixia res sobre el fet de migrar, la Llei d’Estrangeria, tots els obstacles burocràtics existents… tot això ho vaig anar descobrint a mesura que intentava fer la meva vida a Barcelona.

Desconeixia totalment aquesta realitat, que és el sistema migratori, i que no és només una realitat social, sinó també individual (ja que afecta a nivell col·lectiu i a cada individu). Tampoc sabia ni entenia com funcionava. Recordem que estem parlant del 2001, quan Romania encara no formava part de la UE i, a més, entre 2001 i 2004 ve ser el període de migració de moltes persones de Romania a Espanya, pel que hi havia bastant d’estigma envers aquest col·lectiu de migrants.

Quan això es viu per primera vegada, el primer que sents és que no entens res, et preguntes perquè et passa a tu, què has fet malament, però després entres en una fase on veus que són processos que es repeteixen, que els hi passa a moltes persones i te n’adones que és una cosa sistemàtica. Recordo que amb 20 anys, en sortir de Romania, no donava cap importància al passaport, el pes del passaport el vaig descobrir vivint a Barcelona. Després vaig descobrir totes les categories administratives i socials, com la condició de “migrant”.

Mai he comprès el seu significat real i tampoc sé quan un comença o deixa de ser “migrant”, especialment a dia d’avui, quan hi ha molta mobilitat (moltes vegades forçada i d’altres imposada) i quan el món virtual uniformitza cada cop més la nostra imaginació i els nostres desitjos.

En el teu doctorat has estudiat el paper que juga l’emocionalitat en la gestió de la immigració, és a dir, el comportament de les institucions i l’aplicació de l’objectivitat a l’hora d’implementar els programes d’inclusió. Què ens podries dir sobre aquesta suposada inclusivitat i paritat que hi ha rere els processos burocràtics i els programes d’inclusió? Això és així en la realitat?

Vaig arribar als estudis migratoris després d’haver-ho patit en primera persona, d’alguna manera, i perquè volia comprendre com funcionava tot un muntatge que havia descobert en arribar a Espanya, el que s’anomena el règim migratori. Què passava en aquesta trobada entre un buròcrata-funcionari que treballa per a l’estat (en qualsevol tipus de programa o d’institució, des de l’Oficina d’Estrangeria, fins a la policia, els serveis socials i de mediació) i una persona que no té els papers, que des del punt de vista administratiu no està reconeguda com a ciutadà, que té drets, però a qui no se’l reconeix. Em refereixo a les persones en “situació administrativa irregular”. Aquesta trobada entre el funcionari i la persona sense papers, una trobada burocràtica, diu molt sobre com s’accedeix als drets.

Mirant-ho en fred, és una trobada entre dues persones que no es coneixen, mai no s’han vist en les seves vides, però en la qual una persona té el poder de decisió sobre la vida de l’altre.

Després, també em vaig preguntar com era possible que persones que precisament criticaven les polítiques migratòries acabessin actuant dins d’un sistema que les aplica. No es tractava de simpatitzants d’extrema dreta amb discursos contra les migracions. Vaig observar que en realitat eren persones molt compassives, que eren conscients dels efectes negatius de la seva feina però que acabaven formant part d’un engranatge repressiu cap els i les migrants: “La banalitat del mal”, per citar a Hannah Arendt.

També vaig descobrir com les emocions juguen un paper definitiu en l’aplicació de les lleis, protocols, etc. Des de fora es pressuposa una certa objectivitat, monotonia, aplicació de la racionalitat, però la realitat és que, a la pràctica, això no és així per res, hi ha moltíssima arbitrarietat i les emocions influeixen moltíssim en els processos de decisió.

Trobada a Tunísia amb familiars de persones desaparegudes. Foto Roger Grasas

Durant els anys 2012-2018 vas treballar com a periodista freelance, tant a nivell nacional com internacional. Ens podries explicar la teva trajectòria?

Vaig començar el 2012 a cobrir temes d’immigració perquè em vaig adonar que era una realitat molt invisible per la resta de la població i que moltes històries doloroses es repetien, que tenien un caràcter sistèmic.

Primerament, vaig estar cobrint la temàtica de les migracions a Espanya: les problemàtiques amb els documents i les fronteres, sempre com a freelance. El 2016 vaig marxar a Turquia a cobrir l’arribada dels refugiats sirians al país i la guerra de Síria.

Abans d’anar a Turquia, el 2015, havia cobert l’arribada dels refugiats a la ruta dels Balcans, passant per països com Bulgària, Hongria, Romania, Alemanya i camps de refugiats, seguint la ruta que feien les persones migrants.

Després d’aquesta època de moviment a nivell internacional i de cobrir desplaçaments i fronteres, vaig començar a cobrir temes polítics i socials, relacionats amb la migració a l’Europa de l’Est, movent-me d’un país a l’altre (Hongria, Romania, Moldàvia, Ucraïna, Armènia, Geòrgia, Kosovo). Hi havia aquesta idea que, pel fet de provindre de Romania, ho entendria millor, tot i que jo no ho creia així, perquè cada país és diferent i té una història i una diferència idiomàtica molt important.

Va ser una època en la qual vaig conèixer gent fantàstica i em va agradar molt estar a prop de les històries i vivències de la gent, que és el que et dóna el periodisme. Per a mi, a més, va ser una època d’alliberament de l’estigma de la “dona migrant”. Jo anava amb el carnet del Col·legi de Periodistes de Catalunya i molta gent em preguntava si era espanyola, al que jo els hi responia que sí, encara que el meu passaport era romanès. De vegades, em preguntava a mi mateixa si era correcte mentir-los, però la realitat és que portava la meitat de la meva vida a Barcelona. Em resulta curiós l’aferrament a un lloc, quan el que més ens dóna sentit de pertinença són les relacions que tenim, les persones que estimem, no els indrets.

D’aquell període, em sento molt agraïda amb alguns redactors i mitjans que van confiar en mi, no només per haver-me deixat de veure com a migrant, sinó pel fet de sentir que la gent confiava en el que estava fent.

Com descriuries la teva experiència com a dona periodista en un món tan masculinitzat, especialment en aquell moment, com era el periodisme internacional i a les fronteres?

Encara que sembli una paradoxa, a les zones de conflicte o post-conflicte em resultava més fàcil l’accés pel fet de ser dona. Potser la meva edat, o el fet de ser freelance, van fer que aconseguís permisos i accessos a diferents grups o persones, crec que era massa ingènua per representar una amenaça.

No obstant això, com a dona, i sobretot com a periodista freelance, vius una permanent tensió perquè moltes vegades et trobes sola als llocs i només comptes amb l’hospitalitat o l’amabilitat de la gent. No hi ha cap tipus de protecció en aquest sentit, ni física, ni a nivell logístic i s’hi afegeix la precarietat econòmica de les dones periodistes freelance.

En aquest sentit, per a mi, el companyerisme i l’amistat amb els periodistes locals van ser fonamentals per sentir-me més segura i poder treballar.

Recentment, amb l’Associació Institut de les Desigualtats, amb la qual col·labores com a investigadora, has realitzat un estudi sobre la memòria i reconeixement de l’activisme de les dones migrants a Catalunya, amb un repàs des dels anys 80 fins a dia d’avui. Per què creus que és important incorporar aquestes lluites a la memòria històrica de Catalunya?

La idea de parlar de la memòria de les migracions va sorgir al tornar a llegir notícies de fa uns 20 anys sobre les migracions, les del 2001, precisament quan jo vaig arribar a Catalunya. Vaig observar que es feia servir el mateix llenguatge, els mateixos estereotips. Els fets, la localització eren diferents, però la narrativa era similar.

En aquell moment, vaig pensar en els 20 anys que he assistit o he participat en diferents mobilitzacions, trobades, projectes que tenen a veure amb els drets dels i les migrants i va ser quan em vaig preguntar on quedava tot allò, en què es concretava.

Vam iniciar entrevistes amb activistes que van arribar a Catalunya els anys 70, o fins i tot abans, per recollir els seus testimonis. És una part de la història de Catalunya molt poc coneguda, encara menys reconeguda, però el llegat d’aquest passat és present en el nostre dia a dia, en els drets que s’han aconseguit. En aquest sentit, des de l’Institut de les Desigualtats, s’ha fet un ampli treball per rescatar de l’oblit aquests testimonis i obrir aquest debat sobre la necessitat d’una memòria migrant i sobretot pel reconeixement social i institucional d’aquestes lluites.

Penso que no podríem entendre la nostra societat actual sense incorporar la memòria de les migracions, tant de les formes d’activisme que han existit i del seu llegat, com de les institucions de control de les migracions que fa dècades que hi ha i que continuen existint, com els CIEs i els vols de deportació de persones que han viscut aquí durant anys.

Jornades de l’Institut de les Desigualtats amb l’Associació Terre pour Tous de familiars de persones desaparegudes. Foto Mireia Comas

A l’hora, feu un gran treball amb familiars de persones desaparegudes al Mediterrani, donant suport a l’organització tunisiana Terre pour Tous. Què ens pots dir sobre aquesta problemàtica, encara avui tan invisibilitzada?

Des de l’Institut fa dos anys que es treballa conjuntament amb grups d’activistes tunisians i amb els familiars dels desapareguts per denunciar les situacions de violència a les fronteres, així com per saber què ha passat amb els seus éssers estimats.

Aquí es viu com una notícia més, però a Tunísia es produeix un dol col·lectiu, ja que cada família coneix algú que ha estat víctima de les fronteres. La violència de les fronteres està molt present entre totes les persones.

Com ens expliquem que des de fa dècades sapiguem de l’existència dels naufragis i tinguem presents les imatges però encara continuen passant?

Resulta contradictori pretendre una defensa dels drets humans quan assistim a la mort de les persones al mar i no hi ha cap obertura de vies legals. És a dir, no és que no sapiguem, sinó que hi ha una deshumanització de les persones en moviment que fa dècades que es produeix i que fa que, encara que es mirin els naufragis a la pantalla, la gent no reaccioni de forma massiva. No he vist mai manifestacions massives contra les polítiques migratòries i estem parlant de més de 27 000 morts, només si tenim en compte els números oficials.

Compartir

Una resposta

  1. Gràcies Corina i enhorabona pel teu treball. Cap persona és il.legal!! Eres una dona increíble!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Search

There is no Event

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

Mor la poeta Adrienne Rich

Les reflexions sobre el fet de ser dona i la revolta contra els rols que...

Les migrades volen que els mitjans les consultin com a font d’informació

Cloenda dels Tallers de Gènere i Migració, primera producció de La Independent  Aconseguir superar les...

Barcelona – Europa: Projecte europeu She Culture / La Independent / Notícies Génere

Trobada She Culture I Presentació de Curtmetratges realitzats al voltant de la sexualització de les...