OPINIÓ
Parlar d’esterilitzacions forçades al Perú, és evidenciar la injustícia sistemàtica i la vulneració permanent als drets sexuals i drets reproductius de les dones indígenes, les racialitzades, les més empobrides entre les empobrides, les que viuen en la perifèria.
El 10 de maig d’aquest any, vam rebre una notícia encoratjadora: El Ministeri Públic va decidir reobrir el cas -que va ser arxivat l’any 2014 pel qüestionat fiscal Marcos Guzmán Baca– i s’amplia a tres mesos més les investigacions. La qual cosa vol dir, que l’expresident Fujimori i els seus exministres de Salut podrien ser acusats per crims de lesa humanitat i portats davant la justícia. Novament, significa una oportunitat perquè l’actual govern d’ Ollanta Humana demostri a les prop de 300 mil dones esterilitzades, a la ciutadania peruana i a la comunitat internacional que farà complir la demanda de Veritat, Justícia i Reparació.
Complicitat, silenci i racisme
Ni Alberto Fujimori ni els seus ministres de Salut, Eduardo Yong Motta (1994-1996), Marín Costa Bauer (1996-1999) i Alejandro Aguinaga (1999-2000) han estat jutjats per aquest delicte, havent estat els principals responsables de la sistemàtica violació delsdrets sexuals i drets reproductius de les dones indígenes al Perú.
D’altra banda, el personal mèdic i sanitari que va aplicar les esterilitzacions i / o que va ser testimoni directe de les mateixes, ni ha he fet “mea culpa”, ni ha demanat perdó públic a les dones esterilitzades en un acte simbòlic de reparació. Aquesta gran massa còmplice i silenciosa, que va mentir, va amenaçar i va violentar a les dones per esterilitzar-les, es justifica adduint “ordres de dalt” i “quotes de compliment”, o simplement sosté que va voler evitar-ho però no va poder.
Però mai ho van denunciar, ni durant el període de l’aplicació de les esterilitzacions, ni molt menys durant els gairebé 19 anys que han passat fins a la data. Aquest sector professional va tenir nul·la empatia amb les dones, va violentar els seus drets humans, i va tenir una pràctica etnocèntrica i racista cap a les “cholas” o “les índies” (com així solen anomenar-les amb menyspreu racista a la majoria de centres públics de salut ubicats en zones rurals i altoandines). El seu silenci còmplice és culpable i mereix una sanció política i social. Encara que molt em temo que mai arribi, ja que la majoria d’aquestes persones es van canviar de centre de treball, van migrar a altres comunitats i ciutats, fins i tot van sortir fora del país. Em pregunto si les seves consciències els pertorben, o si estan camuflades i amagades a la distància, fins i tot adduint una “suposada solidaritat” amb la demanda de les dones esterilitzades perquè és l’única manera de mitigar les seves culpes.
Les activistes del Moviment Ampli de Dones que vam estar des de 1998 fent accions davant del Palau de Justícia del Perú, sense por a la dictadura i a la repressió, i acompanyant la valenta recerca que liderava, la defensora i feminista, Giulia Tamayo León -i amb la col·laboració de Josefa Ramírez Peña de l’Institut de Suport al Moviment Autònom de Dones Camperoles, de les dones de la AMHBA (Associació de Dones de la Província de Huancabamba), de les Dones d’Anta, de la llavors activista Hilaria Supa (avui Parlamentària Andina) i de l’activista Maria Esther Mogollón, entre d’altres-, bé sabem que aquest silenci còmplice del personal de salut ha protegit amb el mantell de la impunitat als principals responsables d’aquest delicte, per tant, són també perpetradors d’aquesta violació sistemàtica als drets sexuals i drets reproductius de les dones, els cossos han estat i són racialitzats.
Una política colonial, maltusiana i patriarcal
El cas de les esterilitzacions al Perú, durant el període 1996-1999, no ha estat l’únic, també es van aplicar a Bangla Desh, Índia, Nepal, Jordània, Senegal i Jamaica, ja que anys abans, durant la Conferència Internacional de Població i Desenvolupament (CIPD), realitzada al Caire el 1994, es va intensificar l’interès mundial per impulsar polítiques i programes de salut reproductiva.
En molts països el treball del funcionariat va estar orientat a adoptar les recomanacions de la CIPD i canviar les seves polítiques i programes de població per assolir les metes demogràfiques per tal de reduir el creixement de la població, i suposadament contribuir a millorar la salut reproductiva. Però aquesta intenció va mostrar clars indicis d’una política colonial, maltusiana i patriarcal, destinada a controlar i subjugar els cossos i l’autonomia reproductiva de “certes dones”, ja que es va focalitzar només cap a les dones de les poblacions més discriminades, per la seva condició d’ètnia, origen, posició econòmica, edat i gènere, amb la finalitat d’aplicar en els seus cossos el mètode definitiu (l’esterilització). Així, es va esterilitzar a les més empobrides entre les empobrides, les de sectors de població que, -a causa al seu idioma, al seu color de pell, als seus trets físics, poc o gairebé gens ajustats a l’arquetip “blanc” i “mestís”, i a la seva condició soci-econòmica-, viuen permanentment postergades a la perifèria del desenvolupament.
Sens dubte, ha estat una política colonial fredament establerta, perquè va tenir una mirada economicista del cos de les dones (pretext de lluita contra la pobresa), va dominar la voluntat de les dones amb mentides i enganys, va envair sense miraments els seus ventres amb intervencions quirúrgiques, es va apropiar de la seva autonomia reproductiva sense el seu consentiment informat i va exercir un control sobre els seus cossos “aprofitant” que eren analfabetes, que vivien en zones allunyades de les grans ciutats i que mai s’assabentarien ni elles mateixes del que ha passat i que, per lògica, mai denunciarien. La fi era controlar el creixement de la població indígena, per evitar el naixement de persones empobrides, per evitar compartir amb més boques indígenes els beneficis i oportunitats del desenvolupament.
Va ser una política malthusiana perquè va adoptar mesures amb l’objectiu de reduir el creixement de la població indígena, anticipant-se a la disponibilitat dels recursos i beneficis del desenvolupament. I amb un caràcter eminentment patriarcal de intervenir sobre els ventres i l’autonomia reproductiva de les dones per controlar la natalitat.
Es van violar els drets sexuals i els drets reproductius
Els drets sexuals i els drets reproductius són els més humans de tots els drets i són la base fonamental per a l’exercici ple de la ciutadania. La seva protecció, promoció i garantia de compliment impliquen considerar a les persones com a titulars de drets, sobretot a les dones. A més, permeten a tota la diversitat humana prendre decisions sobre els seus propi cos i la seva propia vida en els àmbits de la sexualitat i la reproducció.
Durant el govern de Fujimori, als centres hospitalaris i de salut es va impedir a les dones regular, tenir control autònom i ser responsable sobre les qüestions relatives a la seva sexualitat. Mai van ser reconegudes com subjectes de drets sexuals, sinó com a éssers exclusivament reproductius. Van ser impedides d’exercir la seva sexualitat de manera plaent perquè, un cop intervinguts els seus cossos, les greus seqüeles físiques i psicològiques van impossibilitar que el gaudi de la seva sexualitat no tornés a ser el mateix. Tampoc van tenir accés a serveis de salut sexual de qualitat que els permetessin protegir l’embaràs i de les infeccions i malalties de transmissió sexual. El Programa que va impulsar Fujimori només es va concentrar en el mètode definitiu: la AQV (anticoncepció quirúrgica voluntària), que de voluntària no en va ser gens.
Els seus drets reproductius van ser violats en impedir prendre decisions lliures i sense discriminacions, en relació a la possibilitat de procrear o no, de regular la fecunditat i de disposar de la informació necessària i mitjans per a això. Mai van ser implementats en les seves comunitats serveis de salut reproductiva de qualitat que garantissin una maternitat segura, la prevenció d’embarassos no desitjats i la prevenció i tractament de malalties de l’aparell reproductor com el càncer d’úter, mames i pròstata. La figura del “doctor masculí” es va imposar a la saviesa ancestral de “les llevadores”, invisibilitzant i destruint aquest vincle entre dones de les seves pròpies comunitats.
Només els receptaven pastilles per al mal de cap quan elles explicaven malestar físic en els seus ventres, perquè l’ibuprofèn, segons el personal mèdic i sanitari, era l’únic que podia calmar les “pesades queixes” d’aquestes dones. Així, elles van rebre i continuen rebent tractes desiguals per raó de gènere, ètnia, origen, edat i condició social i econòmica.
Es va impedir la seva autodeterminació reproductiva per decidir sobre la possibilitat de procrear o no. Mai hi va haver atenció en salut reproductiva, ni serveis educatius i informació que posés a disposició de les dones mesures per promoure una maternitat sense risc i accés a la diversitat de mètodes anticonceptius. Es va mirar als seus cossos com un recipient de vida, a través del qual es podia regular el creixement de la població i la seva disminució, segons les necessitats i interessos econòmics del poder colonial i patriarcal.
Reparació integral que garanteixi Veritat i Justícia
La demanda de Veritat, Justícia i Reparació és imprescindible, ara més que mai. És un deute pendent que té l’Estat peruà amb les dones esterilitzades, perquè les seves vides ja no van tornar a ser les mateixes, perquè no només es va perdre la vida de moltes durant les intervencions, sinó que els van deixar seqüeles importants en la seva salut física i mental , i també van afectar la seva autonomia econòmica, perquè mai van poder tornar a treballar com ho feien abans, i moltes de les seves filles es van veure forçades a migrar per ajudar amb l’economia de les seves mares, que, -sent abandones per les seves parelles a causa de les conseqüències de l’esterilització i el masclisme-, es van convertir en caps de llar.
L’Estat peruà ha de reparar-ho social, política i econòmicament. Això significa implementar serveis d’atenció de salut sexual i reproductiva de qualitat i calidesa, des d’una visió intercultural que s’adapti a la seva realitat i recuperi la saviesa ancestral de les dones en aquest àmbit. Les dones han de tenir fàcil accés a aquests serveis amb informació i amb plans integrals que enforteixin la seva capacitat de decisió sobre el seu propi cos.
És imprescindible una reparació política, que faci visible i reconegui la responsabilitat dels principals responsables i que es faci justícia. Que tot el personal de salut que va participar directament o indirectament en les esterilitzacions forçades deixi d’amagar-ho i demani perdó públic a les dones.
A més, cal una reparació econòmica, potser no dinerària, sinó una política estructural que promogui el desenvolupament sostenible, la sobirania alimentària i l’equilibri ecològic en les seves comunitats, una mirada del desenvolupament que deixi de ser economicista i posi en el centre la sostenibilitat de la vida. Les nostres companyes del Comitè de Defensa dels Drets Humans de Dones Esterilitzades de Huancabamba, de la AMHBA, i l’Associació Giulia Tamayo de Dones Afectades per les Esterilitzacions d’Anta, estaran pendents i atentes al nou procés d’investigació. Senyor Ollanta Humala l’Estat té l’obligació de ser garant dels drets sexuals i reproductius i assegurar es faci realitat la demanda de Veritat, Justícia i Reparació.
