Per Sonia Potoy i J. Palomés
Loubna Amiar forma part del Col•lectiu Micaela. Va arribar a Mataró fa cinc anys procedent de Tànger amb la seva família i, actualment, és una membre força activa de l’associació.
L’informe Essencials i sense drets, elaborat per Intermón-Oxfam, denuncia la situació en la qual es troben 550.000 treballadores de la llar i de les cures a l’Estat espanyol: el 32,5% viu sota el llindar de la pobresa i gairebé el 40% es mou en això que s’anomena economia submergida; un col•lectiu, doncs, força castigat per la precarietat, la pobresa, la xenofòbia i la discriminació.
Segons l’Idescat, hi ha aproximadament 25.000 dones estrangeres residint a la comarca del Maresme, moltes de les quals es dediquen als treballs de la llar i les cures. El Col•lectiu Micaela neix en aquesta comarca i està conformat per més de cent dones migrants treballadores de la llar i les cures. El seu objectiu és acompanyar, donar suport, assessorar i, com s’explica en el seu fulletó de presentació, “ser protagonistes de les nostres pròpies lluites com a dones migrades i treballadores”.
Quines són les principals tasques que desenvolupeu al Col•lectiu Micaela?
Per començar, el nostre principal objectiu és dignificar i visibilitzar aquesta feina. Parlem de treballadores molt vulnerables, oprimides per les condicions laborals i ignorades per l’administració. Una tasca molt important que fem al Col•lectiu Micaela és lluitar contra la desinformació. La informació per aquestes dones és vital. Fer-les entendre que tenen uns drets que no poden ser trepitjats i que no han de conformar-se amb la precarietat laboral que han d’aguantar.
Parla’ns d’aquestes condicions de precarietat…
Doncs que gairebé el 40% de les dones que treballen en aquest sector ho fan sense un contracte laboral, i això ha augmentat des de la pandèmia. Es van acomiadar moltes companyes amb la pandèmia i després van ser contractades de nou en negre. N’hi ha molts casos com aquest… Treballar en aquestes condicions significa no cotitzar a la Seguretat Social, no poder posar-se malalta perquè no pots agafar la baixa o no tenir unes vacances pagades, per exemple. En el cas de les dones migrades internes en situació irregular n’hi ha molt d’abús, perquè sovint han d’acceptar les condicions que t’imposen: jornades laborals de 14 i 15 hores, dissabtes i diumenges per 400, 500 o 600 euros.
Però hi ha normatives, una legislació…
Sí que n’hi ha. De fet, en teoria, a partir d’aquest any tots els ocupadors que tinguin o contractin una treballadora de la llar han de donar-la d’alta obligatòriament a la Seguretat Social. Però això no es compleix, com, sovint, no es compleixen altres normatives i drets que tenim. És així.
Posem per cas la llei d’estrangeria, una llei que ens afecta de ple. Doncs aquesta llei invisibilitza els drets de les dones treballadores migrades durant tres anys, que és el temps necessari abans d’obtenir un permís de treball. En aquests tres anys el que et diuen és: busca’t la vida! Això significa que moltes treballadores accepten qualsevol cosa, qualsevol condició de treball. En el cas de les treballadores internes, 9 de cada 10 són estrangeres.
En aquests casos, doncs, que recomaneu a aquestes treballadores?
Poca cosa podem fer. Simplement, no s’apliquen les normatives existents i, d’altra banda, no hi ha inspeccions de treball dins dels domicilis. Hauria de involucrar-se l’Estat, la Generalitat, la societat en general, per cobrir les necessitats del sistema de cures, perquè així no hi hagi famílies que, per qüestions econòmiques, contractin dones migrades en situació irregular per 500 euros les vint-i-quatre hores del dia, tots els dies. Amb una adequada Llei de Dependència no passaria això, perquè aquestes famílies estarien cobertes per la Llei i podrien pagar com cal a la treballadora.
Parlaves d’invisibilitat. Com la que pot existir en el cas de maltractaments, per exemple, no?
En algunes ocasions hem de patir vexacions i insults i en moltes altres, simplement, el menyspreu. Ho notem. Totes les companyes rebutgen el pensament de ser considerades esclaves, és clar, però sempre hi ha la necessitat. Es necessiten els cèntims, s’ha de pagar el lloguer. Com pagarem el lloguer si no hi ha ingressos? Per això, moltes companyes no volen denunciar i callen encara que tinguin tota la raó.
Hi ha una companya que treballava a Reus que no li volien pagar el mes i va anar a denunciar-ho als mossos d’esquadra. Aquella denúncia no va anar enlloc. La família era força coneguda a Reus i la denúncia va anar a la paperera. Sovint s’entrecreuen el racisme i el classisme.
A més, hi ha formes de vexacions que no se’ls hi dona importància, però són molt humiliants. Hi ha una companya que cuidava d’un senyor gran que no parava de fer-li comentaris grollers i si trobava l’ocasió, la tocava. Quan es va queixar a la seva filla, aquesta li va contestar: “No li facis cas, dona! No veus que és gran?”.
I en el teu cas, has patit situacions d’aquesta mena?
No he patit maltractaments ni insults, la veritat. Però hi ha una manera de tractar que a mi em molesta molt, que és el menyspreu, la indiferència, la superioritat. I això sí que ho he patit en una casa que vaig estar. La senyora em tractava com si jo fos una ignorant, que venia de pasturar cabres a les muntanyes. Em va sortir una feina millor i el darrer dia, amb molta educació, li vaig ensenyar els certificats dels meus estudis de Dret a Tànger i els de professora de francès. Només volia que sabés que jo no era cap analfabeta. Em guanyava la vida a Tànger de professora de francès, però he emigrat perquè vull un futur millor per als meus fills. Com totes les persones que emigren.
