Dimecres 24 abril 2024

Dimecres 24 abril 2024

La mare del feminisme, un cos nu

 

OPINIÓ

Mentre caminava pel parc Newington Green, Nord de Londres, un grup de persones mirava l’estàtua platejada d’una petita dona nua, que sorgeix d’una massa de figures deformes com a cossos femenins.

 Vaig observar que estava acabada d’inaugurar, coberta amb una samarreta i plena de màscares. M’hi vaig acostar per llegir la placa, indica que és de Mary Wollstonecraft, considerada la mare del feminisme.

Escriptora i pensadora britànica del segle XVIII, autora del tractat “Vindicació dels drets de la dona” que, el 1780 va lluitar perquè les nenes anessin a l’escola i l’Estat financés la seva educació, que considerava condició necessària per aconseguir la igualtat. Va estudiar pel seu compte i va crear una escola per a nenes, que després va tancar per falta de recursos.

La frase que va escriure fa més de dos segles i que algú va posar en una cartolina blanca als peus de l’estàtua, segueix vigent: “Reforcem la ment de la dona eixamplant-la i s’acabarà l’obediència cega”.

Va lluitar per a la igualtat d’oportunitats fent campanya perquè les dones estiguessin representades al Parlament, avançant-se a sufragistes i filòsofs. Va patir violència domèstica -el seu pare era un alcohòlic que maltractava a la seva mare i a llurs filles i fills.

Va viure a contracorrent de les normes de la seva època. Gairebé tot el que feia o deia era motiu de polèmica, la seva vida va ser tan apassionant com tràgica, els seus enemics criticaven la seva vida excèntrica i van iniciar una campanya per desprestigiar-la. Va morir de part als 38 anys, després del naixement de la seva filla, l’escriptora Mary Shelley, autora de Frankenstein.

Però a més de la seva polèmica vida, l’estàtua també ha tingut la seva, ha rebut tota mena de crítiques i provocat tantes reaccions, que estan plantejant-se reemplaçar-la. Feministes, acadèmiques i escriptores que esperaven una reproducció justa, així com crítics d’art, consideren l’estàtua un veritable exabrupte. Observant, i creient que, si la veiés Mary Wollstonecraft, es tornaria a morir.

L’estàtua obra de l’excèntrica pintora Maggi Hambling, va estar 10 anys en procés i va costar 143.000 lliures. Hambling la defensa afirmant que no és una semblança històrica, sinó una dona atemporal.

Al meu entendre, la imatge d’una dona petita i nua, no és el millor tribut que se li rendeix a la mare del feminisme. Tenen raó els que la comparen amb l’estatueta “l’esperit de l’èxtasi”, nom conegut de la figura al capó dels Rolls-Royce que, entre altres coses, representa el tumultuós romanç secret entre un aristòcrata i la seva secretària.

Però, més enllà de qualsevol apreciació, l’estàtua obre el debat sobre si, una figura femenina nua, és un tribut apropiat per a un personatge com Mary. Pregunto: Per què als intel·lectuals i figures històriques masculines no els rendeixen homenatges amb estàtues nues?

Una altra cosa són els nus de l’antiga Grècia, el semidéu Hèrcules o Heracles, fill de Zeus, epítom del súper home, ple de força i vigor; o de l’exaltació de la cosificació de diversos enfocaments de l’art, que pintors com Diego de Velázquez o Rubens, entre d’altres, van pintar d’homes nus i que s’exposen en museus com el Prado (Madrid), el Louvre (París) o el Britànic a Londres.

Les escultures disperses per les ciutats de món, són missatges històrics i de futur, lamentablement hi ha poques dones en pedestals, n’hi hauria d’haver més. Dones i homes han contribuït a canviar el món, per això, el feminisme és una qüestió de tots i totes.

 

 

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Search

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

tere moll

Jo sí que et crec!

    OPINIÓ Fa unes setmanes,  ha quedat vist per a sentència el judici contra...

Les 25 catalanes més influents al diari Ara

El diari Ara ha publicat un dossier sobre les 25 dones de Catalunya més inflüents...

Vives i Lliures

    OPINIÓ Un any més hem tornat ha sortir al carrer per cridar que...