Montse Pineda Lorenzo, activista feminista. Coordinadora d’Incidència Política de Creación Positiva
OPINIÓ
Sobre la Proposta de modificació de la llei 5/2008, del 24 d’abril, del dret de les dones per a erradicar la violència masclista a Catalunya.
Creiem que aquesta reforma no s’hauria d’haver iniciat amb tràmit d’urgència.
Aquesta és una reforma que les entitats de dones i feministes liderades pel CNDC, fa molt de temps que demanem i que hauria de ser impulsada des del Govern treballant colze a colze amb les entitats feministes i altres agents socials. Consens que ha de ser avalat, com a mínim, per la garantia dels drets de totes les dones, sense deixar-ne a cap ni una de banda. Tots els drets per totes les dones.
Els debats mediàtics interessats i unes xarxes socials on aboquem les nostres opinions com a “foc creuat” agreugen l’escletxa per arribar al consens. Un consens, que hem de reprendre urgentment, ja que ens trobem davant d’un atac constant d’institucions i de partits fonamentalistes i anti drets contra les dones, que estan violant les bases de la democràcia i la igualtat. Tenim la responsabilitat democràtica de reprendre els consensos mínims per fer front a les violències masclistes i patriarcals. Consensos basats no en hashtags ni eslògans, sinó en la capacitat d’escoltar-nos amb la intenció d’arribar acords on no ens deixem a cap dona enrere. A cap ni una.
Nosaltres vàrem tenir la possibilitat de comparèixer i vàrem expressar-ho així. Vam anomenar les oportunitats i riscos que ens ofereix el tràmit d’urgència. També vam expressar en la nostra compareixença al Parlament que aquesta llei havia de ser reformada de dalt a baix, actualitzant el marc que ens assenyala el Conveni d’Istanbul, però també (i molt especialment) la recomanació 35 de la CEDAW, que ens posa a les dones al centre i obliga als Estats (i per tant a totes les administracions, institucions i governs que la conformen).
Dit això, aquesta reforma sense cap mena de dubte millora la llei 5/2008 perquè aporta elements claus en l’actualització de la comprensió de les violències masclistes, amplia la protecció de les dones i ofereix més possibilitats en el seu abordatge integral, que és el quid de la qüestió. És una reforma necessària que millora el com donarem resposta a Catalunya a les expressions de les violències masclistes que ens afecten a totes les dones i que perfila el nou model d’abordatge de les violències masclistes, amb una xarxa especialitzada i sostenible, amb una protecció real de les dones víctimes de violències.
Celebrem que aquesta reforma integri -entre altres- la violència en l’àmbit digital, la violència política, les violències obstètriques, la violència vicària, restriccions o privacions de llibertat a les dones, represàlies pels discursos i expressions individuals i col·lectius de les dones, agressions per raó de gènere i la violència en l’àmbit institucional.
Celebrem l’ampliació dels àmbits d’aquesta llei, en especial la que fa referència a incorporar la violència institucional, ja que les polítiques públiques que necessitem desenvolupar a Catalunya en aquests moments, neixen d’una estructura debilitada de les polítiques d’igualtat. No cal ser unes il·luminades per saber que les violències masclistes que es produeixen en l’àmbit institucional tenen a veure amb la voluntat política, la dotació de recursos, les estructures capaces d’entomar canvis reals, la veritable voluntat de sancionar-se a elles mateixes sense dilació amb respostes diligents, per no tenir veritables espais de rendició de comptes que obliguin a complir les lleis.
I per últim però no menys important: que les autoritats, el personal públic i els agents de qualsevol organisme o institució pública actuïn sota els criteris de la diligència deguda i sobre els estàndards per garantir l’abordatge integral. Per tant, i posant dos exemples, sense una reforma real de la Comissió Nacional de Violència Masclista que fa anys que reclama el CNDC i altres membres de la pròpia institució, tot això pot convertir-se en res més que paper mullat. Un altre exemple és que en la llei s’expliciti que la utilització de la síndrome d’alienació parental que estan utilitzant al nostre país, també és violència institucional quan existeixen institucions que tenen un paper fonamental en atendre les violències sexuals a les menors i la utilitzen habitualment amb impunitat.
A més a més, actualitza conceptualment, ens alinea amb les recomanacions internacionals i dóna cobertura a més formes de violència que patim les dones per part dels homes i del sistema desigual, masclista i patriarcal que ens discrimina, maltracta i domina.
Creiem, que la proposta treballada en el Parlament no ha corregit ni tampoc ha donat coherència als articles 3 i 4 de la llei 5/2008 sobre les formes i els àmbits de les violències masclistes. El que també lamentem és que com Govern, concretament l’ICD hauria d’haver pogut obrir un procés de consulta a les entitats especialitzades a través del CNDC o altres fórmules que hagués decidit oportunes. Tot això s’ha traduït que la reforma encara es conserven les formes de violència masclista amb una lògica de fragmentació i els àmbits en què es produeixen les violències, sense coherència entre ells, amb algunes definicions no actualitzades.”Algunes de nosaltres consideràvem que aquest ha de ser un element clau per la reforma l’any 2020.
Celebrem que hi hagi una despatologització de l’article 70 de la llei 5/2008 i que s’ajusti a la normativa catalana, que de fet ja arriba tard perquè estava en dissonància amb la norma jurídica vigent a Catalunya aprovada també per unanimitat com la Llei 11/2014, del 10 d’octubre, que garanteix els drets de lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals per tal d’erradicar l’homofòbia, la bifòbia i la transfòbia. Aquesta reforma de la Llei corregeix aquella discriminació que provoca que moltes dones transgènere, que ja estan sent ateses en els recursos especialitzats, no han pogut accedir a determinades garanties que oferia la mateixa llei, i garanteix que siguin finalment anomenades.
Celebrem també la incorporació de la Diligència Deguda i la interseccionalitat, malgrat considerem que després no la garanteix amb mesures tangibles que facin millorar la vida de les dones. Ens deixa el repte de com fer-ho viable i possible amb tants punts febles. Per exemple, la llei d’estrangeria continuarà vulnerant els drets de les dones migrades que no tenen regularitzada la seva situació, agreujant les diverses violències viscudes amb més violència institucional.
I per últim, trobem a faltar mesures reals per les professionals que estan atenent dia rere dia i en moltes ocasions en Serveis d’Informació i d’Atenció a les Dones del municipis i consell comarcals precaritzats i en Serveis d’intervenció especialitzats (SIE) que no arriben a tot el territori. Necessitem configurar un model d’abordatge de les violències masclistes que reorganitzi i millori l’atenció i la recuperació per aconseguir la fita de la reparació integral. Sense cap dubte, cal que es reconeguin les violències institucionals que patim les professionals que treballem fent front a les violències dels àmbits educatius, socials, especialitzats, salut i de l’àmbit associatiu.
Per abolir el patriarcat, necessitem més que lleis. Necessitem continuar construint nous paradigmes per l’abordatge de les violències masclistes i aconseguir millorar la vida de totes les dones i amb això, fer una societat més justa.
