Dijous 03 octubre 2024

Dijous 03 octubre 2024

Compartir

Sanitàries davant la pandèmia: Diana Martinez Sanvicens

 

 

Sèrie d’ entrevistes

Entrevistem na Diana Martinez Sanvicens metge especialitzada en psiquiatria. Es va subespecialitzar en drogues i treballa al CAS del barri de La Mina de Sant Adrià de Besós.

 

Aquest és un CAS  (Centre d’atenció i seguiment a les drogodependències especialitzat en el tractament de les addiccions) de referència de zona de consum greu i zona molt empobrida.

 

Com va ser l’inici pandèmia per tu?

El mes d’octubre, just abans de la pandèmia em vaig posar malalta, l’inici de la pandèmia em va agafar de baixa. El meu marit també és metge i jo malalta… canvis personals i por d’infectar-nos. Quan vaig poder reincorporar-me no vaig poder-ho fer en el meu lloc de treball a Sant Joan de Déu i ho vaig fer a la meva plaça del Parc Salut Mar, allà vaig retrobar molts pacients amb el panorama pandèmic que no és poca cosa. Haig de dir que en l’àmbit professional, en els inicis el suport emocional va ser increïble, la xarxa de companyes i companys de feia anys es va posar en marxa de sobte, teniem necessitat de sentir-nos col·lectiu i donar-nos suport mutu, va ser molt colpidor.

 

Ja portem més d’un any de pandèmia, com ha estat l’evolució de l’afectació en salut mental?

A nivell d’urgències de salut mental va ser inesperat, normalment hi ha molt volum de pacients, de necessitats, intents de suïcidi… i amb la pandèmia es va aturar de cop i volta; les persones que acudien a urgències ja es trobaven en una situació d’ingrés urgent. Pels pacients psiquiàtrics la cosa es va complicar molt, normalment estan en espais grans per poder-se moure però havien de tancar-se i més si hi havia quarentenes que s’havia de tancar la planta. Va ser duríssim, els pacients ho van passar molt malament. A més en segons quines situacions no podien col·laborar ni entendre-ho. Va ser difícil i complicat. D’altra banda les interconsultes de psiquiatria van augmentar molt: ansietat, depressió, deliriums… de pacients aïllats amb COVID amb gran incertesa vital, es va generar molta feina en aquest àmbit.

 

I per a les persones adictes a substàncies com ha estat aquest any?

La meva experiència és a La Mina i és una zona de moltíssim consum, molt pobre, amb gran diversitat d’ètnies, gran nucli de població gitana i de georgians. És un barri amb una precarietat social important. El que explicaven els pacients és que durant els mesos de confinament total no hi havia accès a drogues perquè els narcotraficants no havien pogut portar-la des de tercers països; la disponibilitat de droga va ser nul·la i de cop. Això va provocar que les persones adictes a l’heroina vinguessin a buscar metadona, persones que d’altra manera no haguessin contemplat el tractament perquè el nivell de consum era molt alt, això va ser un pas positiu. D’altres en abstinència, i tenint en compte que les persones drogodependents no tenen molta xarxa social i en una situaicó de pobresa extrema, van perdre les rutines i l’estabilitat. Va haver-hi gent que va recaure, d’altres que van menjar en excés per no consumir, alguns pacients es van engreixar fins a 30 quilos en aquests mesos. Ara mateix tenim pacients molt descompensats encara com a conseqüència del tancament. Hi hagut recaigudes molt importants, crec que mai havia enviat a tanta gent a comunitats terapèutiques com fins ara.

 

L’empitjorament ha afectat de forma igual dones i homes?

Hi ha moltes dones consumidores que són víctimes de violència masclista greu, per a elles una manera de pal·liar l’ansietat i el dolor és consumir. L’educadora social no va parar, es van fer molts acompanyaments i vam poder treure dones del nucli familiar que es trobaven en situacions extremes i molt pitjor que els mesos anteriors. Puc parlar d’una realitat en la que les dones que venen al CAS són només un 20%, va ser molt desigual, tot i que crec que els mesos de confinament va ser igual de dolent per tots, però les dones en situació de violència van empitjorar moltíssim, van substituir drogues per més ansiolítics, pastilles per controlar l’abstinència. El que si que he vist són moltes dones amb un gran augment de pes. Van perdre totes les activitats i rutines i moltes no van poder reincorporar-se després.

 

Com heu viscut, col·lectivament, les professionals aquest any?

Amb la sensació d’improvització constant i no sempre amb coherència. En drogues s’afegia el no poder veure als pacients, havent de fer les cites per telèfon, això en drogues és gairebé impossible. Imagina trucar a una noia que està bevent, però el seu marit no ho sap i l’has de trucar per fer el seguiment, un drama. Es va perdre una intimitat essencial, a més es va perdre la dinàmica i calia fer tornar els pacients a visita, a fer controls… està costant molt de tornar a implementar-ho. Hem anat veient com els pacients es descompensaven i no teniem eines per ajudar-los.

 

Estigma salut mental i les drogodependències, és una realitat que ha quedat oculta?

Crec que sí. Salut mental ja marca estigma i el consum de substàncies sovint no es considera ni malaltia, es considera directament un vici sense donar entitat de necessitat de tractament mèdic. Això sumat al COVID, l’estigma era enorme. A banda, la simptomatologia COVID de pacients en aquesta situació es tracta bé si l’hospital té sensibilitat cap a aquestes patologies i n’hi ha que no ho són.

 

Es parla que la quarta onada serà la salut mental com creus que afectarà a la realitat dels CAS?

Hi haurà dues afectacions greus, la primera l’econòmica, els nostres pacients reben pensions, que segurament baixaran. Els recursos socials també baixaran. Això provocarà més problemes de salut mental. Si les condicions de vida empitjoren, empitjora la salut mental. Els serveis socials no donaran més de si. Estan augmentant els problemes i suicidis infanto-juvenils i hi ha risc que creixi en general i més en el col·lectiu que tractem als CAS perquè són gent molt impulsiva, amb accès a drogues de les que saben perfectament els límits i sense suport psicosocial. Ara mateix ja ens hi comencem a trobar. Les condicions de vida empitjoren i la gent claudica. Cal millorar la xarxa pública d’atenció a la salut mental o no podrem cobrir el que ens ve a sobre. Si no hi dediquem més recursos no podrem donar resposta.

 

 

 

Diana 1

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Picture of Carme Porta

Carme Porta

Comunicadora i tècnica en imatge fílmica. Sòcia fundadora d'IDEMTV i La Periòdica. Membre de la Xarxa Internacional de Dones Periodistes i Comunicadores i del Grup de Periodisme Ramon Barnils.
Search

There is no Event

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

Malú Andrade: Les nostres filles de Retorn a Casa (Ia.part)

“Ens estem enfrontant a un feminicidi relacionat amb el narcotràfic, les xarxes de tràfic...

Amb el cabell blanc

Nosaltres si que et creiem

OPINIÓ La violació de La Manada ha penetrat profundament a la consciència de les...

El Departament Benestar Social i Família publica dades sobre Dependència

Les dades, que el Departament s’ha compromès a actualitzar trimestralment, estan accessibles a l’adreça: www.gencat.cat/benestarsocialifamilia/dependencia/dades...