OPINIÓ
Estic completament segura que aquest serà el post que més em costarà escriure. Aquest bloc és a punt de complir catorze anys.
Durant aquests catorze anys i algun més anterior, porto escrivint periòdicament cada quinze dies, excepte en les vacances. I avui això canviarà.
No vaig a negar un cert cansament i per això mateix vaig a deixar aquesta periodicitat tan concreta i vaig a assumir una certa llibertat per escriure. I aquesta vegada no em vaig a comprometre amb les dates.
No vaig a tancar el bloc, que no s’espante ningú. Senzillament escriuré quan ho necessiti i no per obligació. Fer-ho per obligació ha acabat per convertir-se en algo poc creatiu i molt obligat. I escriure i sobretot escriure sobre temes relacionats amb el feminisme i amb les eternes desigualtats que patim les dones, requereix una dosi de creativitat tot i la duresa dels fets que s’esdevenen dia a dia.
No penso abandonar la ploma, us ho asseguro, però necessito despertar-me cada diumenge sense la sensació a la boca de l’estómac que em recordi que “avui toca escriure” i amb l’etern dubte de “no em estaré repetint massa?”. Òbviament ens sobren motius per escriure no cada dues setmanes, fins i tot cada dia, però al final costa, costa bastant després de més de catorze anys escrivint sobre aquests temes.
El bloc quedarà obert i aniré actualitzant cada vegada que tingui necessitat d’escriure.
M’he posat en contacte amb les agències de notícies i els he comunicat la meva decisió i en tots els casos m’han deixat la porta oberta perquè, en escriure alguna cosa ho envíi i ho seguiran publicant. I, també en tots els casos m’han agraït la meva dedicació i el meu compromís.
Em sent orgullosa d’aquest temps que he dedicat a escriure articles d’opinió. Uns amb més encert que altres però buscant sempre ser honesta amb la meva pròpia evolució i amb la realitat dels fets que sempre m’acaba sorprenent. I com no, en aliança permanent amb l’actualitat que, almenys per a mi, és una font contínua de qüestionaments i preguntes sense resoldre. I també i, malauradament en massa casos, de models i patrons que caldria eradicar.
Donar la meva opinió cada quinze dies i durant tants anys m’ha regalat moltes possibilitats de conèixer a dones meravelloses i fins i tot de treballar amb elles puntualment. I a moltes altres, les he conegut virtualment i avui formen part de la meva vida. De totes elles he après molt i m’he anat construint com a feminista radical (insisteixo, d’arrel) i fins i tot com a persona.
Amb altres he tingut les meues diferències i fins i tot alguna d’elles, al seu dia, va prendre la lliure decisió d’abandonar la nostra relació. A totes els desitjo el millor i espero que siguin felices.
No vull acabar aquest escrit sense demanar disculpes a la gent que, sense voler o sense pretendre-ho, hagi pogut molestar. Em sap greu.
Òbviament hi ha hagut gent a qui si volia molestar i espero haver-ho aconseguit.
A la resta, a les i als que heu tingut la paciència de llegir-me (o no) cada quinze dies, donar-vos les meves més sinceres gràcies i recordar-vos que això no és un adéu. Només és un respir per poder escriure cada vegada que ho necessiti i no de forma obligada.
Com indicava al principi, aquesta entrada o article m’està costant molt d’escriure, però necessitava explicar-vos la meva decisió.
Ens seguim trobant en “Mujeres sabias y brujas” però sense periodicitat pactada ni prèvia.
Gràcies de tot cor i un petó.
