Divendres 26 abril 2024

Divendres 26 abril 2024

Compartir

“No volem sostenir allò que és responsabilitat de les institucions públiques”

Sens dubte passarà a la història aquesta última plenària del Consell Nacional de Dones de Catalunya que es va celebrar ahir, 10 de juny. Ho farà per l’anunci de tancament de la cooperativa Tamaia, viure sense violència. Una entitat que ha estat pionera en l’atenció a les dones víctimes de violències en aquest país. Una entitat que ha estat referent per a moltes altres associacions i també per a les mateixes institucions públiques.

En aquesta primera plenària virtual en la història del Consell, vam assistir esglaiades, algunes sense paraules, a l’anunci de Tamaia. Des de La Independent ens sumem a les iniciatives que sorgeixen per tal de denunciar aquesta violència institucional que ens travessa a totes, i per exigir i demanar que Catalunya no pot perdre els seus referents. Són 28 anys d’història, d’experiència, de sabers i de compromís cap a les dones més vulneralitzades que no es poden perdre. A l’inici de la pandèmia (tot i que això ja ve de molt més lluny) es va dir que no deixaríem ningú enrere. Ara, només cal complir-ho!

En un gran exercici de dignitat i coherència, Beatriu Masià en representació de tot l’equip de Tamaia, es va adreçar al ple del Consell -format per prop d’un centenar d’entitats de dones i presidit per la consellera de la Presidència, Meritxell Budó, i de la presidenta de l’ICD Laura Martínez-, amb aquestes paraules:

 

Comiat del Consell Nacional de Dones de Catalunya

Vull agrair a les companyes del Grup de Treball de violències masclistes, i especialment a la coordinadora del Grup Laia Rossic, que m’ha cedit el temps per fer aquesta comunicació.

Fa gairebé 16 anys que Tamaia viure sense violència forma part del CNDC i en fa 28, que treballem per tal d’eradicar les violències masclistes.

Durant tots aquests anys amb la participació al GT de violències masclistes del Consell hem aportat els nostres sabers i la nostra experiència al voltant de la violència masclista, i especialment, de l’atenció a les dones, la formació de professionals i la prevenció.

El 2008 es va aprovar la Llei 5/2008 dels Drets de les Dones a eradicar la violència masclista. Aquest treball del qual Tamaia se sent orgullosa d’haver format part d’una maternitat col·lectiva, sorora i, legitimada per l’Institut Català de les Dones d’aquell moment, no en va, l’equip estava format per dones amb un alt grau de compromís i pràctica feminista que ens va donar la llibertat de fer i de dir a les entitats que hi vam participar en aquest projecte de LLei.

 

25anys-tamaia

 

Com sabeu, en aquesta llei no es va poder abordar la violència institucional, no hi havia consens, segurament les i els estrategues polítics sabien a que s’exposaven si s’anomenava la violència institucional.

Aquesta violència institucional és la que ha planejat, i planeja, per sobre de les dones, i de les entitats de dones, de les professionals que hi treballen.

La manca de voluntat política en reconèixer i dotar de recursos a les entitats feministes que treballem en l’àmbit de les violències masclistes, ens ha mostrat, com molt bé diu, la nostra companya Carme Vidal, que “La nostra quotidianitat és fràgil i, en l’assumpció de la pròpia vulnerabilitat, ens hem adonat què la intempèrie és un lloc de molta dificultat per poder acompanyar i sostenir les altres dones”.

I, sí, ens hem quedat sense sostre, sense terra en la que poder continuar sembrant llavors de cura i de no violència, i ja sabeu que sense sostre, sense terra, no es pot viure, i molt menys, cuidar d’altri. Per això a Tamaia hem dit que, sent coherents amb el nostre objectiu de posar la cura per la vida en el centre, ens volem cuidar i en aquests moments, la cura pròpia és insostenible amb la cura i dedicació al projecte.

La situació esdevinguda amb la Covid-19 mos ha donat una mesura de fins quin punt les dones de Tamaia, hi hem posat el cos, el cor i l’ànima en el sosteniment de l’entitat.

Sovint quan es parla de l’esgotament, d’estar cremades les professionals i els equips, sempre es pensa que és degut a l’acompanyament en el patiment de les dones que atenem, per les situacions tan dures que s’han d’afrontar i les dificultats en la resolució de molts casos. Això és així i, de la mateixa manera que el seu agraïment i confiança, les seves aportacions, el seu desig de viure lliures de violència malgrat tot els entrebancs, aquests retorns de les dones, són un consol i a l’hora, un missatge de que tot és possible quan hi ha la voluntat i els mitjans.

Però poc es pensa amb la violència institucional que hem de viure les entitats: la precarietat econòmica de les professionals, presentar subvencions any rere any; ajustar-se a allò que es demana per tal d’aconseguir els punts que faran que l’almoina sigui una mica més abundosa; la burocràcia instal·lada que marca pautes sense resposta; haver de justificar la utilitat del projecte, quan les denúncies per violència masclista continuen creixent, i les dones han de continuar esperant mesos, per a ser ateses. En paraules de la companya Leticia Moy, “Estas son las piedras más grandes que con tanto esfuerzo hay que ir saltando, rodeando, serpenteando de la mejor manera posible, con el único fin de continuar en el largo camino de la recuperación y la reparación de los efectos de la violencia”.

 

violencia-tamaia

 

Aquesta violència institucional és la que tanca els ulls i obvia que les entitats feministes estan sostenint el pes més feixuc de l’atenció a les violències masclistes, que el govern és incapaç de resoldre.

Això és el que realment crema i afecta als equips, carregant-los de tasques i activitats per aconseguir sostenir-se.

Com diu la companya Rakel Escurriol, “La intempèrie, la sobrecàrrega, la precarietat i la incertesa desborden als equips i els pressionen i, les relacions interpersonals es veuen malmeses com a conseqüència de la falta de la cura necessària per a sostenir els projectes. Al llarg de la nostra trajectòria hem vist com el compromís de moltes professionals ha tingut un efecte directe en la seva salut.”

Des del 1992 Tamaia viure sense violència, hem aportat el nostre saber i experiència allà on se’ns ha demanat i hem gaudit de la relació i d’aprenentatges compartits amb moltes dones, amb moltes i molts professionals, amb les xarxes, ens hem fet regals mutus que ens han sostingut i encoratjat durant aquests anys.

Com diu la meva companya Rosa G Graell, “Aquesta és una perla preciosa que hem rebut a Tamaia: l’acompanyament i la cura de moltes dones i de moltes entitats de dones que ens han fet costat, que ens han sostingut, i que han confiat en nosaltres per ser la seva mediació en el treball per a l’eradicació de la violència vers les dones.”

Es per això que ara hem decidit tancar el projecte, preservant així el millor que hem sabut fer durant aquests anys. És massa valuós, com per a deixar-lo morir. I ho fem públicament en aquest espai de participació política, on hi som representades la gran majoria dels grups i entitats de dones, que som la força que realment fa moure la institució.

Ja no volem continuar a la intempèrie. El cos de l’entitat, el cos de cadascuna de les dones que formem l’equip de Tamaia ha dit prou i ho fem com un acte de presa de posició política, no volem sostenir allò que és responsabilitat de les institucions públiques.

No menyspreeu les entitats de dones, doneu recursos per a que pugin créixer i florir, són un tresor que s’ha de cuidar, abans no s’esgoti. Esperem, desitgem, que les llavors que Tamaia ha anat sembrant durant tots aquests anys, donin els seus fruits. N’estem segures que així serà, perquè la força de les dones és imparable i que l’acte de responsabilitat que assumim, amb el tancament de l’entitat, serveixi de reflexió i de toc d’atenció a qui té la responsabilitat institucional de fer veritables accions polítiques per a eradicar les violències masclistes.

Raquel Escurriol Martinez, Rosa G Graell, Beatriu Masià, Leticia Moy, Carme Vidal Estruell 

 

eines-tamaia

 

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Alícia Oliver

Alícia Oliver

Periodista i activista feminista. Coordinadora de la Xarxa Europea de Dones Periodistes i de la Red Internacional de Periodistas con Visión de Género
Search

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

8M 2020: Passejada Feminista a Badia del Vallès

         

...

informe sobre drets sexuals i reproductius del relator de les Nacions Unides

Article publicat a ARTEMISA notícies.- Anand Grover, relator de les Nacions Unides en temes de...

Echlas Alazza, refugiada Palestina i activista de diversitat funcional

   Viky Moreno. De Dones x Dones OPINIÓ Echlas Alazza, va estar entre nosaltres el...