Dilluns 22 abril 2024

Dilluns 22 abril 2024

“No en el meu nom”, responen la major part dels col•lectius de juristes progressistes a la custòdia compartida imposada

El passat 1 de gener va entrar en vigor el nou Codi de Família de Catalunya que afavoreix la anomenada “custòdia compartida” (article 233), encara que en anys anteriors no ha resultat difícil de pactar-la entre els pares. Sembla inexplicable que sigui possible imposar la custòdia compartida, encara que sigui atenent a una sèrie de requisits, de criteris que els Jutges aplicaran, esperem que de forma ponderada.


 

 

Es barregen en la nova legislació conceptes, “cura, responsabilitat parental, potestat, guarda, relacions personals”, al nostre entendre, perquè s’ha buscat complaure a tots, pretenent ser els més progressistes del país i, a pesar tot, al final se’ls ha avançat a Aragó. I encara que ho hem demanat insistentment, no s’ha dotat d’un glossari, en el qual expliqui detalladament què signifiquen cadascun d’aquests conceptes.

 

No hi ha dubte que el legislador català ha pretès innovar, però abans de res, acontentar a tots els grups, els minoritaris que exigeixen custòdia compartida de forma genèrica, fins i tot imposada, i els majoritaris (no només els de ideologia progressista, també la conservadora) que propugnen la necessitat d’atendre a la situació del món real, no l’utòpic o idealitzat, i per tant defensen que la custòdia ha de seguir sent generalment individual, donar-la al més idoni i que s’hagi ocupat fins a aquest moment de la cura dels fills. I compartida només quan es donin una sèrie de condicions, que signifiquin la veritable protecció dels menors i la real responsabilitat dels pares en la seva criança, educació i benestar. La Llei es va aprovar amb els vots de el “tripartit”, per un molt escàs marge de 64 a 68.

La possibilitat de la custòdia compartida, que com s’ha dit i se sap fefaentment, no respon a una necessitat social, emmascara altres qüestions que són molt importants i que poden judicialitzar molt la vida familiar, en el moment de la ruptura: ens referim a l’ús de l’habitatge conjugal (que pot acabar sent una casa niu: això és, per a ús dels fills. I els pares entren i surten per setmanes, quinzenes, mesos, semestres…), a la liquidació i venda del ben immoble i a les pensions alimentoses per als fills, la seva quantia i forma d’administració per part de tots dos progenitors.

 

padrehijo


 

Fins ara els incompliments en els règims d’estada i comunicació dels menors amb els seus papàs (homes) eren immensos i encara majors els impagaments de les miserables pensions alimentoses que acorden els jutges (sorprenentment el mateix percentatge d’impagaments que el de les pensions pactades) i l’única cosa que tenien assegurat les dones i els seus fills i filles (la part més feble de la relació) era un sostre. Avui poden perdre-ho també, a tenor de la mal entesa “igualtat” (aconseguida tan sols en la lletra de la llei, no en la realitat quotidiana).

Si només una petitíssima part de les parelles que se separen o divorcien pacten la custòdia compartida (un 10% com a màxim i això en les comunitats més avançades i progressistes i no pocs ho lamenten al cap de pocs mesos) i d’un 1 al 3% dels homes la sol·liciten quan pledegen, és que la societat encara està molt lluny de tenir la necessitat i conveniència de legislar custòdia compartida de forma generalitzada.

Els pares que arriben avui als despatxos exigint pledejar per la custòdia compartida, encara que ni s’hagin ocupat dels seus fills ni puguin o pensin fer-ho en el futur, ho defensen sobre la base de reclamar “els mateixos drets i temps que la mare”, i s’omplen la boca amb la frase, plena d’absoluta simplicitat, “els nens tenen dret a tenir pare i mare”. La veritat és que els pares tenen un complex “deure-dret” i són els menors els qui tenen drets, i és en ells en els qui ha de pensar-se, per protegir-los, alimentar-los, cuidar-los, educar-los, transmetre’ls valors.

 

custoria_compartida_3

 

La custòdia compartida com a opció prioritària discrimina i devalua el treball de les mares, nega i trivialitza el maltractament masculí (a Espanya les xifres indiquen que existeixen uns dos milions de dones maltractades i cada any moren, assassinades, de 70 a 80 dones). I perpetua els mites sobre la dona: denúncies falses, manipulació dels menors, el mal anomenat i inexistent SAP…

Els pares que de debò volen compartir la cura dels fills, respecten a la que va ser la seva dona, la seva companya, i saben pactar amb ella, sense necessitat de recórrer a els tribunals.

El llenguatge actual en sol·licitar la custòdia en la batalla d’un procediment judicial

Es constata en les demandes actuals que es presenten davant els Tribunals, un llenguatge diferent, més amable, diferent a l’empleat en tots els procediments d’anys enrere. Aquest llenguatge i maneres són les que denuncien ja alguns qualificats professionals. El Dr. Miguel Lorente Acosta, Ex Delegat del Govern per a la Violència de Gènere i abans responsable de la salut mental del Govern andalús, diu en el seu llibre “Els nous homes nous. Les pors de sempre en temps d’igualtat” (Editorial Destinació) que “hi ha una nova estratègia adoptada per determinats homes (violents o poc disposats a ser respectuosos amb l’altre sexe) per perpetuar la trajectòria anterior: canviar per seguir igual. Com diu el Dr. Lorente Acosta, els mites sobre la dona es modernitzen, encara que no tant, ja que han passat de “les dones rentaven roba i ara es diu que renten el cervell dels seus fills”. I en tot cas se segueix difonent entre la societat una idea que no es correspon amb la realitat sobre les dones…. Perverses, embusteras, faltes de credibilitat”.

Un enfocament aparentment neutral, com si estiguéssim en un món ideal en el qual homes i dones exerceixen la cura dels seus fills per igual, pretén ser equànime, però discrimina a la dona en el seu paper de mare. Aquesta sol organitzar la seva vida entorn de les seves filles/s, cuidar-los dia a dia i atendre la llar. Renúncia a la seva promoció professional en la primera època de la criança i usa el permís de maternitat, renúncia a l’oci. És rar que el pare es comporti així i quan ho fa, rep felicitació de tota la societat. Es considera no obstant això una conducta normal i obligada i per tant sense mèrit especial en la mare. Les dades més recents quant als horaris en què tornen les persones a casa, després del treball, es confirma que mentre que les dones ho fan a les 18h. de forma generalitzada, els homes arriben de 20 a 21 hores.

 

Les xifres que justifiquen que homes i dones no comparteixen la cura dels fills

Segons dades oficials, en l’estat espanyol només el 3,6% de les excedències per a la cura dels fills són demanades pels homes. I amb relació als permisos de relleu matern, els sol·liciten els homes en un 1,54%. Treballen de manera assalariada el 52,6% de les dones i el 67,7% dels homes. És a dir, hi ha un gran percentatge de dones que es dediquen en exclusiva al treball domèstic i a la cura de la família (fills, marit, ancians, malalts i discapacitats). I un altre percentatge que realitzen doble tasca, treballant fora i dins de la llar. Les dones cobreixen, segons les dades oficials, el 75% del temps dedicat a tasques domèstiques mentre que els homes dediquen el 25%. A més , el 80% de les persones amb contracte a temps parcial són dones (pel que la resta del temps s’ocupen de casa i família). I les dones segueixen percebent del 25 al 30% menys de salari per treballs d’idèntic valor, la qual cosa “facilita” que siguin elles les qui es quedin a casa i cuidin de la família i resolguin i atenguin els seus problemes i necessitats.

Lamentablement algunes dones i uns pocs col·lectius estan recolzant l’aplicació generalitzada de la custòdia compartida, creient que seria beneficiosa, com un pas endavant per la consecució dels reals drets de les dones. És un nou parany. Desconeixen que no serà possible obligar a complir, mentre que van a exigir-se els drets que atorga als homes, la qual cosa agreujarà la dificultat, precarietat i pobresa amb què viuen les dones i els seus fills i filles.

Encara quan el desitjable en un futur utòpic, és que sigui compatible la vida familiar i la professional, és equivocat concedir la custòdia compartida a petició de solament un dels progenitors, és a dir, en un procediment contenciós, de batalla legal, perquè, com diu la Dra. Consolo Barea en el seu llibre “El Pretès SAP”, “es considera que la custòdia compartida és la millor opció, la panacea per al món ideal en el qual vivim, en el qual l’home i la dona exerceixen la cura dels seus fills de forma igualitària i responsable, són felices i mengen perdius”. I nosaltres sabem que al món real, no sempre som feliços ni mengem perdius.

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Search

There is no Event

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

Ha sortit el número 34 de La Lluna en un Cove

  La Lluna en un Cove · Revista de Relats en Català · ha tret...

LLe.wwww

Del cos cosificat (o crucificat). Pilotes de tennis, motos i propaganda il.legal

    OPINIÓ Era una qüestió de temps i per fi el crit de denúncia...

Una altra dona assassinada a Reus, presumptament a mans de la seva exparella

El passat 20 de juny una dona mare de 3 criatures va ser assassinada a...