OPINIÓ
Qui més qui menys té pare i mare (encara que avui dia no és infreqüent tenir dues mares o dos pares, experiència poc abordada encara en la ficció).
Diguem que el cinema reflecteix majoritàriament els rols convencionals. Només cal veure la diferència en el tractament dels rols de pares i mares en les últimes pel·lícules guardonades amb els Goya 2020.
Dues actrius han guanyat els seus Goya pels seus papers de mare (Julieta Serrano per la mare del director de cinema, Benedicta Sánchez per la mare del piròman) i les que no han guanyat també estaven nominades per aquesta condició, com Marta Nieto per la seva explícit Mare, Penélope Cruz pel paper de mare del director de cinema, i fins i tot Greta Fernández pel seu paper de jove precària, però també mare, malgrat la seva joventut.
Alguns dels personatges nominats als Goya eren pares també, però l’experiència narrada no gira entorn d’aquesta condició: Antonio Banderas era un director de cinema; Karra Elejalde feia de Miguel d’Unamuno, un intel·lectual; Antonio de la Torre era un home amagat i Luís Tosar un infermer rancuniós. Quant als actors de repartiment en cap d’ells té la menor rellevància la paternitat: dos són actors, un altre un latifundista, i el tercer (i guanyador) un militar feixista. Aquesta petita comparativa és més que significativa per a adonar-se que la paternitat no és l’eix principal de la vida dels homes, mentre és crucial en la vida de les dones
L’experiència de la maternitat és sens dubte una de les més intenses que es poden experimentar, però també la més mitificada. No seguim en l’ancorament de la idea que el nucli de la vida femenina gira entorn de la maternitat? No tinc res contra les mares. Jo sóc mare per partida doble. Però és que les dones al cinema no poden ser dissociades del seu paper de mare? Mentre els homes desenvolupen el paper de subjectes als quals els passen coses diverses (la paternitat pot estar present de manera tangencial) el nucli narratiu en les dones gira gairebé sempre entorn de la seva funció maternal, com si no tinguessin altres interessos, altres activitats, altres desitjos, altres dimensions humanes.
Per a renovar l’imaginari social, crec que ja va sent hora que, d’una banda, les dones exerceixin en el cinema rols diversificats, no sempre relacionats amb la seva condició maternal. I, al contrari, a veure si comencem a veure pares preocupats per la seva funció paterna, involucrats en la criança de la seva prole, bregant amb les emocions i desafiaments que provoca la paternitat. Menys mares lliurades (abocades) i més pares presents, més enllà de quan els arrabassen a les seves filles… però això és tema per a una columna posterior.
Publicado en Publico
