Per Loreta Sánchez – Petra Cristian. AmecoPress
El jurat destaca a la seva obra “el coratge i l’agudesa clínica ambquè descobreix les arrels, elsdistanciaments i les restriccionscol·lectives de memòria personal” i reconeix en la sevatrajectòria el compromísliterari i social.
És una de les autores mé simportants de França i escriu novel·les sobre la vida quotidiana al seu país. Annie Ernaux, de 82 anys, és autora de més de trenta obres. El seu primer llibre Els armaris buits el va publicar el 1974 i no seria fins amb La Place, el seu quart llibre publicat el 1983, que aconseguiria certa notorietat en la literatura.
Ernaux, el nom del qual circulava des de fa anys entre els possibles guanyadors de la prestigiosa recompensa, és la dissetena dona que l’obté, entre els 119 guardonats des que es va instaurar el premi el 1901.
El guardó està dotat amb 964.000 euros i de més d’un centenar només 17 han estat concedits a dones. L’edat mitjana de les i els guanyadors/res se situa a 65 anys, sent Ruyard Kipling el més jove (41 anys) i Doris Lessing la més gran (88 anys).
Filla dels amos d’un colmado, va passar la seva infància a Normandia. Els seus textos van passa rràpidament de la ficció a l’autobiografia, sent la seva mare, el seu pare, la seva adolescència o les seves pors els temes que tracta a la seva literatura.
El feminisme, un dels temes present a la seva literatura
L’escriptora Annie Ernaux s’ha caracteritzat per la seva sinceritat al llarg de la seva carrera literària, com ella mateixa va reconèixer quan va ser a Espanya per rebre el premi Formentor. En aquella ocasió va declarar que “Sempre he partit de fets personals per escriure els meus llibres, però el més important és la forma que dono al llibre. En donar forma a aquesta història s’allunya de la realitat i això és el que més que hauria d’atreure l’atenció». Un dels temes presents als seus textos és el feminisme i, per descomptat, l’amor, sobre el qual ha arribat a dir: «Continua sent una cosa crucial pels éssers humans malgrat les xarxes socials. Continua sent essencial i molt diferent pels homes i les dones. L’impuls sexual és una cosa que no es pot aturar al món. L’amor és bàsic. N’hem sabut fer una cosa immensa. De fet, André Breton va assenyalar que l’amorés un nucli de nit. Això és el que és per mi l’amor».
Sobre el paper de la literatura i, especialment, de la paraula, Ernaux va dir: «De tota la vida la paraula pública és un instrument de poder i de manipulació i les coses no han canviat. El paper de l’artista és desmuntar la manipulació de les paraules, les tergiversacions del poder. El que ha canviat en aquest moment és que l’artista té cada vegada més difícil accedir al smitjans de comunicació per desmuntar aquesta narrativa del poder», va comentar.
La seva obra
Suposa una encertada reflexió sobre els temes principals del nostre temps, com l’avortament, una preocupació sobre la qual aprofundeix explica a les seves entrevistes, una de les matèries essencials dels seus textos és la seva pròpia vida, cosa que ha quedat de manifest en llibres com La dona gelada, on explica el seu matrimoni. Però al llarg de la seva obra també ha reflectit tres aspectespersonals que han marcat de forma rellevant la seva biografia, com l’adolescència, l’ascens social dels pares, la malaltia de la mare o el càncer que va patir.
La dona gelada i Un lloc són pot ser els títols on millor s’observa un dels temes capitals a la seva literatura ia la seva vida, el de la classe social. “Crec que és un mite l’ascens social sobre el quals’hafuncionat a l’últim mig segle”, incideix l’escriptora que viu allunyada de París, en un suburbi totalment nou, ondiu que la uniformitat l’allunya de les tradicionals ciutats franceses, on tot és estratificat enfunció de les classes socials.
Precisament va ser amb “Un lloc” on va retratar el seu pare i el medi social on s’havia criat i on va abandonar tot dispositiu fictici en una mena de recerca de la veritat. Sense adonar-se feia servir aquesta teoria de la distinció del gust, que va postular Bourdieu, i que parlava de com al seu pare li agradava Luis de Funes ia ella la nouvelle vague. La seva mare la vam conèixer uns anys més tard, en un retrat encara més curt, Una mujer, publicat el 1987. En només unes pàgines Ernaux signava un tractat íntim, ficcionat, real i sociològic. Una petita mena d’història, que reflectia el patiment de les dones obreres.
La seva prosa és plana, llenguatge ganivet ho crida ella. Un exemple és aquest primer paràgraf de La vergonya, que sonacom una autèntica fuetada: “El meu pare va intentar matar la meva mare un diumenge de juny, a primera hora de la tarda”.
De Barthes i de la semiòtica francesa va aprendre a fer servir el llenguatge amb una gran càrrega política, que a la seva obra es revela com una mena de sentiment de traïció de clase social, de la qual ella parteix i per intentar comprendre una França allunyada del centre parisenc. Aquesta França que avui se l’acusa de votar l’extremadreta.
L’autoficció també li ha servit per explicar la sevahistòria sentimental. El matrimoni, la maternitat i el divorci. Per a ella, la literatura ha estat el seu refugi per escriure allò que és impossible comunicar als altres. Per això la vergonya i els temes relacionats amb el sexe abunden als seus llibres. “Una vergonya diferent de la de ser filla de botiguers. És la vergonya d’haver estat mai orgullosa de ser objecte de desig”, diu en un dels seus llibres.
A Possessió dissecciona l’amor romàntic i el mal que ha fet a les dones. Sobre les bases de les notes del seu propi diari, que va escriure després de l’abandonament d’un amant, un espia o polític rus, no ho sabem gaire bé, explica una imatge de si mateixa com a dona desesperada, complint estereotips i lamentant-se’n alhora . La gelosia, el control i l’obsessió apareixen en aquesta novel·a que va ser portada al cinema. També a la gran pantalla s’hi ha traslladat una altra de les seves obres, L’esdeveniment, on retrata amb cruesa i passió un avortament clandestí que va patir quan era jove i encara era il·legal a Franca. Potser una de les obres més llorejada sigui Els anys, com a mínim, la més ambiciosa. Una mena d’autobiografia col·lectiva en què conta una època.
Inscrita en una tradició literària d’una literatura autobiogràfica, com la de Jean Jacques Rousseau, Stendhal, Chateaubriand, autors que ella mateixa sol citar a les entrevistes i admiradora del cinema de Carlos Saura.
L’escriptura d’Ernaux desmenteix aquells que consideren la classe com l’únic element per entendre les dinàmiques de la societat. La ràbia de classeés present en totes les seves línies, però també la seva condició de dona i aquelles coses que la travessen, com ara el masclisme, la violència o el desig, sempre contades a través de la seva vivència.
La literatura d’Annie Ernaux pot semblar, a primera vista, lluny dels grans tractats filosòfics. Tot i això, en aquest tractat del jo individual i col·lectiu que és la seva obra, s’insereix en moltes connexionsa mb les teories de filòsofs i sociòlegs com Marx o Bourdieu. Éscuriós que ella, un producte d’aquest mite anomenat ascensor social, en renegui, i malgrat el seu ascens social, de la classe obrera a la intel·lectualitat literària, segueixi lluitant contra el classisme a la França d’avui.
Fotos: ArxiuAmecoPress
En català podeu trobar les seves següents obres, la majoria publicats per Angle Editorial i amb traducció de Valèria Gaillard: Pura passió, L’esdeveniment, Els anys —que li concedí el reconeixement internacional— i Memòria de noia.
Pura passió també es pot llegir en traducció de Xavier Pàmies, de Llibres de l’Índex
