Áurea Sánchez ensenya el seu llibre
La publicació del llibre “Las Marías de Santiago”, editat per Libros.com, de la periodista i escriptora gallega Áurea Sánchez, explicant la vida de les germanes Maria i Coràlia Fandiño Ricart, les ajuda a trencar el seu propi sostre de vidre.
Maria – perquè aquest era el nom escrit a la seva partida de naixement i que l’autora li ha volgut respectar – era més coneguda per Maruxa i la seva germana Coràlia van ser dos personatges estrafolaris de les quals molt poca gent en sabia res. L’Associación de Alumnos y Amigos de la Universitat de Santiago (USC) ha fet tornar al primer pla de l’actualitat a les germanes Fandiño Ricart un debat per conèixer nous aspecte de la seva personalitat. L’associació amb la seva presidenta al front, Benita Silva, i el degà de la Facultat de Geografía i Història de la USC, Francisco Durán Villa van organitzat un debat molt concorregut entre els estudiants.
Benita Silva, Áurea Sánchez i Francisco Durán
Ple en la Universidad de Santiago de Compostela
Maria i Coràlia van ser dones molt rebels que els falangistes van maltractar per tenir informació dels seus germans que van ser tres coneguts líders de la CNT. Elles es van negar sempre a donar-ne. Sortien cada dia, a passejar a la mateixa hora, amb uns vestits molt cridaners, molt maquillades amb pols d’arròs per això les anomenaven “les Maries” o “les Dues en Punt” perquè sempre sortien a caminar pel passeig de l’Alameda, prop de la Universitat, quan les busques del rellotge marcaven aquesta hora. “Las Marías de Santiago” és un relat històric sobre aquestes dues dones, molt populars a la ciutat durant el segle XX.
Escultura de “Las Marías” a l’Alameda
Áurea Sánchez que ja havia estudiat la vida d’aquestes dones en un assaig titulat “Representació de la identitat femenina en els mitjans de comunicació: “Les Maries de Santiago”, que va publicar el 2012, ha portat la història d’aquestes dues germanes a aquesta Facultat gallega. L’associació d’alumnes i amics d’aquest centre docent va voler descobrir a aquestes dues dones perquè la Maria i la Coràlia es van relacionar molt amb els estudiants pels carrers dels voltants de la Universitat quan sortien a passejar. Però ningú coneixia la seva vida realment. La periodista hi aporta una perspectiva de gènere que dona un altre valor als personatges en relació al que es coneixia fins ara.
Les Maries de Santiago són personatges molt coneguts a la seva terra, què aporta el seu llibre?
A vegades es difícil aportar alguna cosa nova en temes dels quals s’ha escrit molt. Jo hi he volgut aportar un enfoc molt pròxim a com eren aquestes dues dones. Jo afegeixo noves fonts d’informació i una perspectiva de gènere a l’analitzar les seves vivències.
Com sorgeix la idea d’investigar la història d’aquestes dues dones?
L’any 2009 vaig fer un màster sobre Igualdad y Género en el Ámbito Público y Privado” a la universitat Jaume I de Castelló. Vaig triar els personatges de “Las Marías de Santiago” perquè mai abans m’havia ocupat d’aquest tema que era molt local. El llibre el va publicar l’Asociación de Periodistas de Santiago, l’any 2012. Passats uns anys vaig tenir més interès per conèixer la vida d’aquelles dues dones representades en unes estàtues a l’Alameda i veient que l’interés de la gent anava creixent. Vaig buscar noves fonts d’informació i em vaig proposar centrar-les en la seva família. En aquella Compostela encotillada pel nacionalcatolicisme la gent les titllava de boges i solterones.
D’on neix el mite de Les Maries?
De la desinformació que hi ha hagut durant tots aquests anys, de l’assetjament social que van patir i de la persecució del règim de Franco als seus tres germans Manuel, Alfonso i Antonio que eren destacats membres de la CNT. La societat els marcava uns comportaments i elles van decidir rebel·lar-se contra els estereotips que haurien d’haver seguit.
De quina família procedien?
El seu pare era sabater, la seva mare modista i elles cosien en el taller. Van néixer en una família treballadora de tretze germans. Darrera la pretesa bogeria que els atribuïen s’hi amagava el drama personal de molts republicans amb la Guerra Civil com a teló de fons. En Manuel va arribar a ser Secretari General del sindicat anarquista en uns moments en els quals moltes petites industries s’estaven instal·lant a Galícia i van sorgir sindicats molt potents per protegir als treballadors.
Com les descriuria?
Sempre que es parlava d’elles en les tertúlies dels bars, o pels carrers, se les definia com a pintoresques. En aquest llibre intento posar-les al seu lloc. Eren una família en la qual els seus pares tenien un ofici encara que la situació econòmica d’aleshores era molt precària. La Maria i la Coràlia que tenien bones mans per cosir i brodar van anar perdent feines. Els clients deixaven de portar-hi les seves comandes perquè eren una família anarquista. No van poder viure del seu ofici i van acabar essent indigents. Elles socialment no eren res però van patir molt. Quan venien del passeig hi havia veïns i veïnes que eren solidaris amb elles i els donaven arròs, galetes i menjar per sobreviure. El sistema polític que les va perseguir va fer que visquessin aïllades durant molt anys.
Creu que van ser excloses i marginades per la seva condició de gènere ?
Van patir molta repressió per ser germanes de … i l’ambient social es burlava d’elles. Però elles van voler tornar aquelles burles a la societat que les rebutjava i un dia darrera un altre van voler demostrar que elles eren allà, que no es volien amagar i que volien fer una vida normal perquè hi tenien dret. La qüestió de gènere les perjudica molt més a elles per ser dones al contrari dels homes de la mateixa família.
A més de situar-les històricament què més estudia en el seu llibre?
Van arribar a ser tan conegudes que es van publicar diverses notícies a la premsa local quan van morir. Es van fer molts acudits i també un llibre. La majoria dels que van fer articles eren homes que les van criticar molt per sortir a buscar promès quan ja no eren dones casadores.
Vostè creu que les germanes Fandiño Ricart va ser dones avançades al seu temps?
Eren dones valentes. Van ser excloses de la societat però mai es van acoquinar. Estava prohibit parlar amb elles. En canvi, no es cansaven de tirar floretes als estudiants. Maria era la més petita de talla, la més gran d’edat i la que sempre portava la veu cantant. Coràlia era la més alta, prima i més petita d’edat. Maria va morir l’any 1980. Aleshores Coràlia va anar a viure amb una altra germana A Coruña però sempre estava enyorada del seu Santiago estimat.
