Per Marisa Kohan. Diario Digital Femenino
Almenys el 30% de les agressions sexuals són per submissió química. Els experts adverteixen que calen protocols unificats i una millor coordinació amb el sistema de Justícia.
El març passat, la Camila i una amiga van anar a prendre alguna cosa a mitja tarda a un bar d’òpera (Madrid). Després de la segona copa a la terrassa, van decidir baixar les escales del pub per sentir la música. Aleshores, el cambrer els va oferir un xarrup. Després va arribar el no-res. «A partir de les 19:30 la meva amiga i jo deixem de ser conscients de les coses, i no sabem què va passar», relata al compte de Twitter. Quan van despertar-se cadascuna a casa seva no eren capaces de recordar res. Ni un flashback. Ella tenia blaus a tot el cos. La seva amiga, el tanga i les mitges trencades. No els havia passat mai res semblant. Dues copes i un xarrup no era una combinació estranya i mai no havien tingut una reacció similar.
Es van fer una prova de farmàcia per saber si hi havia restes de tòxics i van donar positiu a Benzodiazepina, un fàrmac que disminueix l’excitació neuronal i té efectes antiepilèptic, ansiolític, hipnòtic i és un relaxant muscular. Aleshores van decidir denunciar. Aquí va començar un altre calvari. “El procés ha estat un infern”, relata. «En tot moment la policia ens ha mirat amb cara de boges borratxes, intentant treure-li tot el pes anomenant-lo una mala borratxera». «Van trigar moltíssim a fer-nos les proves. Ens han fet sentir vergonya, ridícules i culpables, traient importància a la situació i dient-nos que aprenguem a beure si volem sortir».
La utilització de drogues per violar, lluny d’una llegenda urbana, és una realitat creixent
El relat de Camil·la no és una excepció ni un fet aïllat i la seva experiència segueix un patró ja molt conegut pels experts en violència sexual, els quals afirmen que aquest tipus d’agressions no són un mite urbà, que existeixen i que han anat clarament augmentant els darrers anys, encara que es tracta d’un dels delictes menys denunciats i més difícils de provar.
Recentment, els delictes de violació per submissió química, com es diu aquest fenomen de drogar la víctima perquè perdi la consciència i no recordi el que ha passat, han saltat a la llum púbica per una campanya que va començar l’octubre a Bèlgica i que amb el lema Denúncia el teu bar (Balance Ton Bar), s’ha anat estenent per diversos països del continent, inclosa Espanya. Una reivindicació que pretén introduir a l’agenda pública aquest tipus de delictes i que assenyala amb noms els locals on s’han produït, exigint protocols i mesures de protecció a l’oci nocturn i involucrar els locals en la prevenció d’aquests delictes. El compte d’Instragram de la campanya (@balancetonbar) ja acumula gairebé 30.000 seguidors i una ingent quantitat de missatges anònims de denúncia. Al nostre país aquesta iniciativa (@denuncia_tu_bar) ha agafat força arran del 25 de novembre, Dia Internacional de la Violència contra les Dones.
La campanya també pretén detectar patrons de comportaments dels locals d’oci, davant de la sospita que aquests delictes es poden estar produint amb més freqüència en alguns bars i discoteques. A Madrid, per exemple, vuit mesos després de la denúncia de Camila, una altra noia va fer pública una història similar que li va passar al mateix bar d’Òpera quan al novembre va anar a prendre unes copes amb un amic. Tots dos van acabar sense consciència del que va passar durant diverses hores i Maria (nom fictici), amb signes d’haver estat violada. La denúncia a xarxes la realitzo la youtuber i activista feminista Sindy (@sindytakanashi a Instagram).
Un delicte que va en augment
Les dades indiquen que la violació utilitzant substàncies químiques per anul·lar la voluntat de les víctimes i produir amnèsia va en augment. O com a mínim es denuncia més i les víctimes acudeixen amb més freqüència als hospitals. Les dades de la Fiscalia de Madrid afirmen que si el 2019 es van registrar un 14% de denúncies de violació utilitzant aquest mètode, el 2021 aquest percentatge es va incrementar fins al 35%. Unes xifres que concorden amb els registrats als serveis hospitalaris especialitzats en agressions sexuals. L’Hospital Clinic de Barcelona ha fet públic recentment un informe en què assenyala que entre el gener i l’octubre d’aquest any van atendre a urgències 368 víctimes d’agressions sexuals, en el 30% de les quals es van observar indicadors de submissió química. D’aquestes, la majoria (55%) eren menors de 25 anys.
Ana Martínez: «En els darrers cinc o sis anys hem vist un increment de delictes sexuals realitzats amb submissió química»
Ana Martínez, doctora i presidenta de la Comissió de Violència de l’Hospital La Paz (el centre de referència a Madrid en agressions sexuals) ho ratifica amb dades. «En els darrers cinc o sis anys hem vist un increment de delictes sexuals realitzats amb submissió química. Les dades que fem servir són similars a l’informe del Clínic, ja que el 35% de les agressions sexuals que hem rebut ho són per sospita de submissió per substàncies tòxiques. Encara que aquest mètode també s’utilitza per a robatoris, especialment de persones grans, el perfil més nombrós de víctimes és el d’una noia jove que ha sortit de festa a un local d’oci i que pateix agressió sense recordar els fets», explica a Público.
El problema de la detecció i la credibilitat de la víctima
Un dels principals problemes per detectar les agressions sexuals per intoxicació química és la vergonya i la culpabilitat que sent la víctima. Un altre és la curta vida que els tòxics tenen al cos. I, tal com expliquen diversos experts a aquest diari, les dues circumstàncies estan íntimament relacionades. La incertesa del que els ha passat per la pèrdua de memòria i la sensació que ha estat culpa seva, retarda la cerca d’ajuda professional. Una circumstància que moltes vegades impedeix detectar el tòxic al cos. Tal com explica Lluïsa García Esteve, psiquiatre i presidenta de la comissió de violència intrafamiliar i de gènere de l’Hospital Clínic de Barcelona, «segons les dades que fem servir a l’hospital, les víctimes de violació en què hi ha sospites de submissió química triguen més de 72 hores a anar a l’hospital». En el cas de les agressions sexuals sense la utilització de tòxics, explica, en més del 50% dels casos, les dones acudeixen en menys de 24 hores d’haver patit l’agressió.
Aquest retard té conseqüències importants, ja que com més temps passi més difícil serà demostrar l’existència de tòxics al cos, i en cas de denúncia, l’única prova és el relat de la víctima, que en molts casos és escàs, està fragmentat i moltes vegades no es considera creïble, queda explicat per «una mala borratxera» o entra directament a l’estereotip de la denúncia falsa. Per a Miguel Lorente, metge forense i exdelegat del Govern contra la violència de gènere, hi ha tres factors que descriuen aquest fenomen: «la voluntat de l’agressor, la incapacitat de la dona per saber què està passant i després la justificació social que aquí no ha passat res, que és ella qui s’ho està inventant».
«La submissió química et genera amnèsia i un sentiment de culpa immens. La persona que és reduïda físicament ja veu que no es pot defensar i és conscient que és allà en contra de la seva voluntat. La que ha patit una agressió sexual facilitada per drogues no té ni idea del que ha fet, què ha dit… Té una sensació d’abús que l’han utilitzat i cosificat. Més enllà de la violació, és una situació molt angoixant que genera molta culpa en relació amb el que havies de fer o no», aclareix García Esteve.
Els delinqüents utilitzen substàncies de vida molt curta i molt ràpida. És a dir, la substància actua molt ràpid, però també s’elimina de l’organisme. Tal com explica Ana Martínez, «hi ha entre 350 o 400 substàncies que poden provocar aquesta submissió. Si la víctima triga un temps a anar a l’hospital, és molt difícil trobar la substància que ha produït aquesta alteració».
Els protocols habituals que es fan als serveis d’urgència inclouen anàlisis de sang i d’orina, encara que moltes vegades no reflecteixen el tòxic si ja han passat diverses hores. Tot i això, el tòxic pot romandre en altres parts del cos, com els cabells, durant un període molt més llarg, encara que aquestes són proves que no solen estar en els protocols sanitaris de forma obligatòria. Els protocols varien a les diferents comunitats autònomes i fins i tot entre els diferents hospitals. Madrid i Barcelona, per exemple, tenen hospitals de referència (La Paz i el Clínic, per a delictes a més de 16 anys), per la qual cosa les víctimes hi han d’acudir en cas d’agressió sexual. Però si ho fan a un altre centre de salut, garantir la professionalitat del procediment o del protocol es fa difícil.
Una altra dificultat amb què es troben les víctimes d’aquest delicte és que perquè es prenguin proves forenses han d’haver presentat una denúncia o voluntat de fer-ho. Sense això, els jutges no activen la maquinària forense que pot prendre mostres ginecològiques que poguessin determinar l’existència de semen i altres mostres importants perquè la denúncia prosperi en un judici.
«Les mostres vaginals, proves forenses on busquen ADN, no les fem. La presa de mostres no hauria d’estar relacionada amb la denúncia. Encara que voldríem agafar aquestes proves, no les podem custodiar perquè serveixin de prova. Hi ha un tema de la cadena de custòdia perquè són les que serviran per a un judici. Si no es custodien bé, no serveixen», explica Garcia Esteve.
Els experts demanen que es canviïn els protocols d’atenció de les víctimes per submissió química
Per això, molts experts demanen que es canviïn els protocols. Recentment, la ministra de Justícia va afirmar que s’està treballant en un protocol comú a nivell nacional per a la recollida de mostres en delictes de violació i que permetrà que aquestes es puguin recollir encara que la víctima no denunciï o decideixi fer-ho més endavant. Aquestes mostres romandran sota custòdia fins que el delicte prescrigui, donant així la possibilitat a les víctimes per denunciar quan estiguin preparades per enfrontar-se a un procés judicial.
Tot i això, la realitat fins ara és que aquestes proves només es realitzen quan ho ordena un jutge i molts deneguen aquesta recollida de mostres quan consideren que les víctimes arriben tard per a la denúncia (més enllà de les 72 hores), actuació que molts experts consideren fruit de la ignorància o marcada per estereotips.
«El sistema judicial no se n’adona»
«En aquest tema de la submissió química cal anar de la mà de la Justícia, i la Justícia no se n’adona. Està molt lluny d’entendre que aquestes violacions són degudes a una violència masclista sistemàtica», afirma García Esteve. «Moltes vegades diuen que la víctima ha vingut molt tard, però això no importa, l’exploració forense per demanar proves es pot fer igual. En unes pot ser que no trobis res per haver passat X dies, però potser encara hi haurà un hematoma o un pèl del violador… Però el més habitual és que els jutges i les jutgesses de seguida ho desestimin, quan hauria de ser al contrari. Hi hauria d’haver el que s’anomena diligència deguda. Quan són delictes contra els drets humans, les institucions, com en aquest cas la Justícia, tenen l’obligació d’actuar amb aquesta diligència deguda, és a dir, fer tots aquells esforços que estiguin a la mà d’una administració perquè la víctima sigui ben atesa i rebi l’ajuda que necessita. I això és el que la justícia no fa. No fa res», afirma Garcia Esteve.
Miguel Lorente: «Es pot estudiar el tòxic als cabells i per això cal deixar passar un temps»
«És cert que les substàncies tòxiques que es fan servir per a la submissió química s’eliminen ràpidament. Per això cal fer com més aviat millor els estudis de sang i orina. Però també es pot estudiar el tòxic als cabells i per això cal deixar passar un temps, que pot ser de dos o tres mesos sense tallar els cabells. Es pot estudiar els cabells des de l’arrel i mirar on s’acumula el tòxic i analitzar quant de temps ha passat des de la seva ingesta», explica Lorente. Aquest expert afegeix que aquesta hauria de ser una pràctica habitual, encara que en poques ocasions es fa.
Sense proves, l’única càrrega de la prova és el relat de la víctima. «Aquestes dones no tenen memòria durant un període entre sis i vuit hores. No saben què ha passat. Aquesta memòria està malmesa, no està funcionant i és molt fàcil que la víctima, a mesura que relata el que ha passat o, a mesura que entra en una teràpia, vagi canviant els records. No és que se’ls inventi. Van apareixent records que abans no apareixien, estan fragmentats, no segueixen un fil… i als jutges això els sembla que resta credibilitat. Però li haurien de donar credibilitat. Perquè això és el que passa quan ha passat una cosa així», afegeix García Esteve.
Al nostre país encara aquest tipus de delictes estan considerats com a abusos sexuals, no com a violació. El Codi Penal estipula que per ser considerats agressions els delictes han de ser comesos utilitzant la força o la intimidació, cosa que no es fa a la submissió química perquè la víctima no es pot defensar ni l’agressor necessita forçar-la ni intimidar-la per violar-la.
La llei sobre la llibertat sexual, més coneguda com del només sí és sí, que s’està tramitant al Parlament, proposa acabar amb aquesta distinció entre abús i agressió i esborrar la necessitat de mesurar la violació per la resistència que oposa la víctima o l’ús de la força o la intimidació. Quan s’aprovi, tots els delictes sexuals seran considerats com a violació (agressió sexual).
Els experts reclamen que hi hagi més formació dels cossos de seguretat de l’Estat, així com dels sanitaris, per identificar aquestes violacions per submissió i campanyes d’informació a les víctimes. Entre les recomanacions que tots han de tenir en compte assenyalen la importància d’acudir com més aviat millor a algun dels centres de referència contra les agressions sexuals quan hi hagi sospita, encara que no tinguin cap certesa del que ha passat, i deixar la culpa de banda. També expliquen que és important no dutxar-se ni canviar-se de roba interior, ni esbandir-se la boca, ni rentar-se les dents. Allí poden quedar-hi restes si s’hagués perpetrat una agressió sexual per via oral o restes de la substància que ha provocat la submissió química.
