Ma Angels Viladot

Compartir

La maldat i la deshumanització

OPINIÓ

Arran del llibre Noche y Niebla en los campos nazis. Historias heroicas de españolas que sobrevivieron al horror, de Mónica G. Álvarez

La ment humana és capaç de crear obres d’art d’una bellesa espaterrant i, al mateix temps, veritables instruments de l’horror com ho van ser els lager (l’equivalent a «camp de concentració») i les cambres de gas (monòxid de carboni) de l’holocaust nazi.

El món d’avui com el d’ahir és sens dubte ple de bondat i maldat i, com ens diu Zimbardo en el seu llibre El efecto Lucifer: El porqué de la maldad (2008), els àngels poden convertir-se en dimonis i els dimonis en àngels. Al costat de vides exemplars conviuen violacions a mansalva de dones i nenes, homicidis, maltractament infantil, pederàstia i, esclar, moltes més atrocitats. Què és el que fa que determinades persones bones o «normals» puguin arribar a permetre o fer maleses tan inimaginables? Per què tants «bons» ciutadans alemanys van poder prendre part en l’assassinat de milions de jueus? El que és evident és que, a part de la genètica, a part de la personalitat predisposant, la bondat i la maldat s’aprenen.

1.000 persones morien diàriament en el total de 39 camps de concentració; «camps de concert», com en deia eufemísticament Hitler. Els més famosos i sagnants van ser Sachsenhausen (1936); Buchenwald (1937); Flossenbürg i Mauthausen (1938); Auschwitz (1940), que més tard es va convertir en un centre d’extermini i el camp de concentració més famós, i Natzweiler, a Alsàcia (1941). També Treblinka, Belzec i Dachau… Per no parlar de l’anomenat programa d’eutanàsia del sistema de camps de concentració. O que els metges nazis es dedicaven a fer experiments mèdics als presoners d’alguns camps. «Els lager s’havien fet perillosos per a l’Alemanya moribunda, perquè guardaven el secret d’ells mateixos, el crim més gran comès en la història de la humanitat», ens diu Primo Levi (escriptor italià d’origen jueu, resistent antifeixista i supervivent de l’Holocaust) en el seu llibre Los hundidos y los salvados (2011:12). Centres horripilants de detenció, tumors malignes, presons on es tanquen de la manera més penosa persones de raça jueva sense judici previ ni garanties judicials, opositors i dissidents polítics, presoners de guerra, homosexuals, gitanos, testimonis de Jehovà, discapacitats, grups ètnics o religiosos específics… En fi, tots els col·lectius qualificats d’«inferiors» o «traïdors» per a l’ideari nazi. I tothom sotmès al treball forçat en condicions infrahumanes. Esclar, la finalitat era la mort. Per no provocar un escàndol públic, les morts que es produïen dins del lager es descrivien com a «suïcidis», morts «accidentals» i assassinats «justificats» per atacar guàrdies, etc., tot plegat embolicat en una atmosfera de confusió característica del camp. Una altra raó podia ser la mort per una malaltia greu, com ara «problemes cardíacs» o «interrupció de la circulació». A més de tots els camps de concentració citats, també hi va haver el camp de concentració de dones de Ravensbrück (1939).

En el seu llibre Noche y Niebla, la periodista Mónica G. Alvárez ens acosta de manera magistral nou històries d’espanyoles heroiques que van sobreviure a l’horror que es perpetrava en aquest camp de concentració. Com ens diu Primo Levi: «És natural i obvi que la font essencial per a la reconstrucció de la veritat en els camps estigui constituïda per les memòries dels supervivents» (2011: 14). Certament, i és el que ha fet Mónica G. Álvarez, per poder apropar-nos les experiències viscudes dins d’aquest infern, tan sols ho podem fer per mitjà dels testimonis dels supervivents. Però és que, a més, les històries personals d’aquestes dones neixen de la necessitat que tenen de narrar el genocidi, ja que han viscut la mort i el seu propi relat les ajuda a retrobar-se a elles mateixes. La necessitat de les que encara viuen o de la dels familiars que, a dia d’avui, ja són mortes. Aquests ens expliquen llur vida per mitjà d’allò que aquestes dones els han contat, els records i els documents que en guarden.

La humanitat va quedar feta trossos. I hem de tenir present que l’holocaust, a part de ser un malson que desembocava a la mort, era també un projecte d’oblit. Els nazis ho van planejar tot perquè no quedés ni rastre dels crims comesos als lager, és a dir, la negació del crim dins del crim. Durant un temps les persones que volien recordar i no volien oblidar eren mal vistes, el món sencer volia girar full després de la derrota del nazisme i la deshonra de la moralitat. Gràcies a unes poques persones que van decidir relatar els seus records tenim avui dia un material més clar per fer-nos una idea de l’horror que van viure els i les supervivents. I és en l’àmbit d’aquesta decisió que s’ha escrit Noche y Niebla en los campos nazis. Per aixecar unes dones de l’oblit, al qual ens té relegades i acostumades la societat del patriarcat. La memòria se’ns apareix, doncs, com la resposta a la derrota del coneixement. Té un propòsit de veritat, és a dir, és una forma de raó per arribar als nuclis ocults de la realitat inaccessible al raciocini.

Veiem que les nou supervivents senten que han de donar una explicació de l’horror de l’Holocaust perquè el món sàpiga la veritat. El missatge subjacent que ens envien és que cal tenir ben clar que la brutalitat del que va passar a l’holocaust supera la capacitat d’assimilació i de comprensió humana, ja que allò més brutal de la crueltat és que deshumanitza les víctimes abans de destruir-les. I la més dura de les lluites és intentar continuar sent humà en condicions tan inhumanes com a les que van estar exposades. Al que van haver de fer front elles i milions de persones és a tàctiques de deshumanització perquè com a presoneres els estava prescrit que la dignitat humana no els pertanyia, que eren éssers inferiors.

La major part dels records d’aquestes supervivents comença de manera coincident amb el xoc que representa la realitat del camp de concentració; l’agressió d’un enemic nou i estrany; el presoner-funcionari que, en lloc d’agafar-te la mà, tranquil·litzar-te, ensenyar-te el camí, es llança sobre teu fent crits en una llengua que no coneixes i t’abufeteja. Vol domar-te, vol extingir l’espurna de dignitat que potser encara conserves i que ell ha perdut. Coincideixen a afirmar que els nazis no només volien exterminar la raça jueva; volien imposar-los una vida inhumana perquè a poc a poc assimilessin que no pertanyien a l’espècie humana.

Les històries autobiogràfiques d’aquestes nou dones ens esgarrifen. Alhora, ens sentim admirades del seu coratge; admirades i empetitides. Ens esgarrifa el patiment que expressen i el qual generalitzem a totes les empresonades, ens esgarrifa la violència, la naturalesa de l’ànima humana capaç de dissenyar instruments, els lager o camps de concentració, l’objectiu dels quals és l’anul·lació de l’ésser humà i la humiliació més ferotge. En definitiva, la deshumanització i la mort.

En aquest procés de deshumanització, el més destacable és l’eliminació de l’espontaneïtat mitjançant la imposició a condicions de vida extremes, en què no solament el cos d’aquestes dones es veu degenerat sinó també la intimitat i la personalitat. Allí tot es torna possible, fins i tot allò que sobrepassa l’enteniment. Aquesta atmosfera d’engany, el clima d’irrealitat que regna tant a dins com a fora dels camps, lligat a la inutilitat imperant en els camps de concentració, posa de manifest una manca d’organització que només és aparent. S’hi perpetra deliberadament una alteració dels límits entre la vida i la mort, entre la humanitat i la no humanitat, al punt de convertir-les en éssers trivials i inútils. Però aquesta és, de fet, la finalitat dels governs totalitaris; crear éssers innecessaris que no puguin pensar i obrar lliurement entre si i per ells mateixos. Malauradament en tenim exemples punyents amb els talibans al poder a l’Afganistan.

El món en què aquestes nou dones es veuen precipitades (elles i totes les seves companyes) era, doncs, a més de terrible, indesxifrable. Ingressar en un camp de concentració també era un xoc per la sorpresa que suposava. No s’ajustava a cap model, l’enemic era al voltant i a dins; com diu Levi, «no es distingia una frontera sinó moltes i confuses, potser innombrables, una entre cadascú i l’altre» (Levi 2011: 34-35). Amb el relat d’aquestes dones copsem l’aura de misteri de la vida als camps: no saben què passarà ni què els passarà, ni quin ha estat el destí de la seva família; tot es mostra enormement confús. Deliberadament ambigu, enganyós, difús. Ningú podia fer-se ni la més lleugera idea d’allò què podia succeir l’endemà. I els sentiments que les envaeixen són, pel cap baix, la malenconia i la nostàlgia per la vida que han perdut.

Però si bé el lager era una gran màquina per convertir-les en animals, saben que cal sobreviure i que fins i tot en aquest lloc es pot sobreviure, per explicar-ho, per deixar-ne testimoni; i que per viure és important esforçar-se per salvar almenys l’esquelet, la carcassa, la forma de la civilització. Deshumanitzades pels nazis, sense cap dret, exposades a qualsevol atac, a la gana ferotge, a la penúria, a la malaltia, abocades a treballs mortífers, a una mort segura, encara els queda la facultat de negar el seu consentiment i, per això, el defensen fins a l’extenuació.

Un dels aspectes que més m’ha corprès (m’ha emocionat) és com s’organitzen en petits grups, en petites «famílies», cada grup té una «mare», una cuidadora, celebren aniversaris, es protegeixen, es cuiden… Tothom té un lloc on aixoplugar-se afectivament. Així aportaven estabilitat, predictibilitat. Certesa per combatre la incertesa. El desànim. La depressió. L’esgotament de la vida. Aportaven així una esperança inexhaurible enfront del salvatgisme de l’animal humà; davant de la nuesa germanívola i devastada de la mirada de les companyes. No es pot explicar. La valentia d’aquestes dones és present al llarg del llibre en múltiples situacions; n’hi ha una, de situació, que ens demostra de manera palesa el coratge i l’enginy que desprenen els seus actes: tiraven escopinades als detonadors dels obusos perquè fallessin; escopinades i el que trobaven, escarabats, fulles… I el resultat van ser desenes i desenes d’obusos fallits. I, per tant, centenars de vides salvades a costa de jugar-se la pròpia.

En aquesta situació extrema d’empresonament, les dones posen en valor els comportaments comunals amb els quals som tradicionalment definides; aquestes conductes les permeten afrontar l’horror que viuen, cosa que la masculinitat concretada i fixada amb valors instrumentals de superioritat protectora i condescendent, amb valors de força i poder (veieu el meu últim article «La masculinitat precària», publicat a La Independent) no els permet als homes. Se senten molt orgullosos de la seva masculinitat però es perden la vida de l’afecte; l’aixopluc que representa a la vulnerabilitat humana.

L’aspecte més estremidor d’aquesta història és la facilitat amb què una gran part dels homes s’ajusten als papers que exigeixen crueltat contra les dones. El que és evident és que, com ens diu Bauman (Moralidad y Holocausto, 1997: 203), «tota moralitat prové de la societat. No hi ha vida moral fora de la societat. Com millor s’entén la societat és com una fàbrica de producció de moralitat». També a El efecto Lucifer: El porqué de la maldad, Zimbardo defineix la maldat de la manera següent: «Obrar deliberadament d’una forma que faci mal, maltracti, humiliï, deshumanitzi o destrueixi persones innocents, o en fer ús de la pròpia autoritat i del poder sistèmic per animar o permetre que d’altres obrin així en nom nostre» (2008: 26).

No només com a mera lectora del que va passar a l’Holocaust sinó també com a psicòleg social, puc afirmar que la crueltat deriva de la societat. Sense cap dubte, alguns individus tendeixen a ser cruels si es troben en un context on s’eliminin les opressions morals i es legalitza la inhumanitat. Hi ha força estudis sobre assetjament laboral a les dones que ho demostren. Sense tenir en compte les personalitats psicopàtiques, es pot aprendre a ser bons o dolents amb independència de l’herència genètica, la personalitat o el llegat familiar.

Dels processos psicològics subjacents a la transformació dels caràcters quan s’enfronten al poder de forces situacionals ens en dona explicacions la psicologia social amb els coneguts experiments de Milgram sobre l’obediència a l’autoritat. També en la seva coneguda obra Eichmnan a Jerusalem: un estudi sobre la banalitat del mal, Hannah Arendt ens n’ofereix una explicació detallada per mitjà de l’anàlisi del judici per crims de guerra d’Adolf Eichmann, el nazi que va organitzar personalment l’assassinat de milions de jueus. La defensa que Eichmann va fer dels seus actes va ser similar a la dels altres líders nazis: «Em limitava a complir ordres».

Arendt assenyala que Eichmann semblava una persona totalment ordinària: «Va ser com si en aquells darrers minuts [de la vida d’Eichmann] resumís la lliçó que la seva llarga carrera de maldat ens ha ensenyat, la lliçó de la terrible banalitat del mal, davant la qual les paraules i el pensament se senten impotents» (Arendt 1963 :252 i 276). Com ens diu Primo Levi (2011:114), les SS dels lager eren com animals obtusos més que no pas dimonis subtils. Havien estat educats en la violència; la violència els corria per les venes, era normal, òbvia. Els queia de les cares, dels gestos, del llenguatge. Humiliar, fer patir l’«enemic» era l’ofici seu de cada dia; no pensaven en això, no tenien finalitats segones: la finalitat era aquella (Levi 2011: 114).

El més greu, en el cas d’Eichmann, era precisament que hi va haver molts homes com ell i que aquests homes no van ser pervertits ni sàdics, sinó que van ser terroríficament i terriblement normals. Des del punt de vista de les nostres institucions jurídiques i dels nostres criteris morals, diu Arendt, aquesta normalitat resultava molt més terrorífica que totes les atrocitats juntes, ja que implicava que aquest nou tipus de delinqüent comet els seus delictes en circumstàncies que gairebé l’impedeixen saber o intuir que realitza actes de maldat.

Sens dubte l’expressió d’Arendt «la banalitat del mal» continua sent pertinent avui amb les estadístiques a les mans sobre els maltractaments, les violacions i les morts de dones i criatures. Perquè fer el mal (a les dones i criatures) no només té a veure amb homes frustrats o molestos pels avançaments socials de les dones, sinó que també té a veure amb homes submisos o febles que no tenen capacitat de decisió o que volen sobresortir o destacar, capaços de fer el que sigui per tal d’aconseguir els seus objectius de superioritat. És en aquest punt on ens cal vincular la maldat amb el poder; amb la necessitat creada pel patriarcat de domini i superioritat.

Tal com diu Primo Levi ens diu, crec que el poder és com una droga: la necessitat de l’un i de l’altra és desconeguda per als qui no l’han provat, però després d’iniciar-s’hi, cosa que pot passar fortuïtament, apareix la dependència i la necessitat de dosis cada cop més altes (Levi 2011: 62). També Hannah Arendt, al seu llibre On violence (1970), ens mostra que la violència i el poder és impossible que vagin units, ja que el poder aniria més lligat a les forces del govern (els únics capacitats per exercir la seva superioritat contra la població) i la violència seria més usada a la natura a manera de supervivència.

Per un missatge al WhatsApp de La Independent, acabo d’assabentar-me del terrible assassinat de la periodista mexicana Lourdes Maldonado. Un assassinat que se suma als milers cada any per raó de gènere. Als milions d’assassinats si entenem que la violació sexual és, per a moltes de les dones violades, una mort que les corroeix lentament. Perquè, utilitzant els eufemismes de Hitler contra els jueus i tothom que se li oposava, les dones són encara «aliens a l’espècie». Així en deia a les persones que considerava que eren «inapropiades». Són «coses», «draps», «troncs de fusta»: víctimes disposades per ser assassinades. Com tantes dones avui. Dels «assassinats» en deien «neteja», «pacificació». El nazisme va ser, en primer lloc, aquesta enorme mentida en l’àmbit de la llengua, n’alterava o canviava el significat del lèxic, pur teatre gramatical per amagar la realitat. Sobre els camps de concentració s’empraven diferents eufemismes perquè no saltessin les alarmes a Alemanya sobre què es perpetrava impunement als camps de concentració. Una bona part dels ciutadans que habitaven el «Reich» no podia ni imaginar les atrocitats que s’hi estaven cometent .

Un clar exemple és el cartell a la porta d’Auschwitz: «El treball us farà lliures» (Arbeit macht frei); una frase, un desig, que expressa el cinisme característic de la mentalitat nazi. Amb la lectura del llibre Noche y Niebla prenem consciència que, com qualsevol altre camp d’extermini, el camp de concentració de dones de Ravensbrück és un símbol extrem de la maldat. És un infern que puja a la Terra, la viva imatge de l’atrocitat i dels crims que s’hi van cometre. Milions de persones van perdre-hi la vida, la majoria a causa d’inhumanes jornades de treball en què defallir significava ser rematat a cops o a trets a mans dels monstres que hi treballaven. Mitjançant el que aquestes dones ens expliquem ens adonem que només existia una certesa: la mort, i només un dubte: la manera de morir en aquell lloc. I és que els nazis van aplicar tota la seva fredor calculadora, disciplina i eficiència per eliminar els éssers humans innocents de la manera més econòmica i efectiva possible.

És un llibre rellevant: a través de les històries d’aquestes nou dones valentes posem en valor tantes i tantes altres dones menystingudes, oblidades, maltractades, violades, assassinades. I ens ajuda a veure que a partir de la reflexió podem aprendre dels errors tàctics i enfortir-nos com a dones.

Llegiu-lo: hi he trobat molt més que l’espant més gran de la Història passada; molt més que l’horror que s’ha endut el rebuig més frontal del món. La Segona Guerra Mundial, un període de la Història que es vol oblidar i que no s’ha d’oblidar. Us tradueixo un poema de Primo Levi del seu llibre Si això és un home (una de les obres considerades més importants del segle XX); compara l’ésser humà lliure de l’ésser humà vivint als camps de concentració i ens prega que no oblidem.

Els que viviu segurs,
en les vostres cases caldejades,
els que us trobeu, en tornar a la tarda,
el menjar calent i els rostres amics: considereu si és un home
qui treballa en el fang,
qui no coneix la pau,
qui lluita per la meitat d’un panet,
qui mor per un sí o per un no.
Considereu si és una dona
qui no té cabells ni nom,
ni forces per recordar-ho,
buida la mirada i freda la falda,
com una granota hivernal.
Penseu que això ha succeït:
us encomano aquestes paraules.
Graveu-les en els vostres cors,
quan sigueu a casa, en anar pel carrer,
quan aneu a dormir, en aixecar-vos;
repetiu-les als vostres fills.
O que la vostra casa es derrueixi,
la malaltia us impossibiliti,
els vostres descendents us girin la cara. (Primo Levi, 2006: 9)

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Maria Àngels Viladot

Maria Àngels Viladot

Doctora en psicologia i escriptora

També et pot interessar