La paraula pauta té la seva etimologia en el llatí, i remet a un pacte, en el sentit d’acord.
En els mitjans de comunicació es treballa en base a acords per construir notícies. El problema és que aquests acords, gairebé mai, estan escrits i molt menys consensuats amb l’equip de treball. Perquè són decidits per poques persones i canvien segons qui té el poder de prendre decisions editorials. I això afecta la tasca periodística, perquè les societats democràtiques es sostenen amb mitjans democràtics, que no només ho siguin o semblin pel que produeixen, sinó que ho siguin també per les seves pràctiques internes.
Els acords es poden plasmar en manuals o guies d’estil que estan gairebé extints en els mitjans argentins. Bo és aclarir que aquestes eines serveixen si s’elaboren amb la participació del staff periodístic, si es generen espais interns d’intercanvi per anar incorporant-les de mica en mica i si es fan revisions periòdiques per optimitzar-les.
També en els mitjans argentins hi ha una llarga tradició de resistència a incorporar la figura de la Defensoria de lectors / es o de les audiències. Una llàstima. Em deia en una entrevista el 2006 Ian Mayes, el primer Defensor del Lector britànic, que tenir una persona que compleix aquesta funció produeix “un canvi cultural a les redaccions, perquè alguns periodistes es creuen infal·libles, i els mitjans aprenen moltíssim de les reaccions dels lectors “.
L’excepció local és el setmanari Perfil que ha tingut i té aquesta figura. Es va convertir a més, el 2018, en el primer mitjà en tenir una Defensora de Gènere, càrrec que va inaugurar la filòsofa feminista Diana Maffia i que ara ocupa la metgessa feminista Mabel Bianco. És a dir, l’empresa va optar per no incorporar periodistes que facin aquesta tasca.
D’aquesta editorial és la revista Luna, que quan va sorgir en els anys ’90 es va presentar amb l’objectiu d ‘ “ampliar l’espai de les dones i sortir d’allò que és convencionalment femení”. Va tenir dues defensores que tenien una columna que es deia ‘Diàleg amb les lectores’, que en una primera etapa va ser a càrrec de la periodista i escriptora Cecilia Absatz i després de la professora en Filosofia i periodista, Clara Fontana. La revista segueix editant sense Defensora.
També la revista La Maga, que va deixar de publicar-se el 1998, va tenir Defensoria uns anys. I hi va haver un Defensor del Oient a Ràdio Ciutat de Buenos Aires a partir de 2006. Va ser Guillermos Yelen. En una entrevista que li vaig fer aquest any en l’emissora, Yelen m’explicava que la idea va ser de Carlos Ulanovsky quan dirigia el medi. Ulanovsky va ser un dels creadors de La Maga. Perquè tot té a veure amb tot. És clar que ara, les i els oients no tenen ja defensoria.
És just esmentar la tasca de la Defensoria del Público creada per la Llei de Serveis de Comunicació Audiovisual. La primera del món en el seu tipus. La periodista Cynthia Ottaviano va ser el seu titular entre 2012 i 2016, escollida per una Comissió Bicameral del Congrés. Va realitzar una tasca destacable, recordada i sostinguda fins avui -amb moltes dificultats- pels equips de treball.
Si bé no és una iniciativa sorgida des d’un mitjà, la tasca de la Defensoria del Público va col·laborar i col·labora a democratitzar el periodisme.
Imatge il·lustrativa de la xarxa
L’aportació feminista a la democràcia mediàtica
A aquestes alçades de la història periodística és clar que l’objectivitat no existeix: les i els que exercim el periodisme som persones. Comuniquem segons la nostra manera de veure el món, encara que es comparteix amb la gent amb qui treballem. O no es comparteix. I d’aquí la necessitat d’aclarir l’exercici del periodisme amb pautes clares. Sobretot quan incloem la perspectiva de gènere, perquè estem en ple procés de canvi cultural, amb els seus avenços, les seves resistències, els seus desafiaments, la seva revisions.
En aquesta línia, al Manual de Gènere per a Periodistes que escriguerem el 2011 amb Lyvia Porras l’iniciem amb el capítol ‘Mirant cap a dins’ on proposem lectures i exercicis interns en les redaccions per a “reflexionar sobre les relacions laborals, les prioritats informativa i sobre els rols dins el mitjà “. Es troba online internet per a qui vulgui aprofundir el tema.
Alguns mitjans van entenent la urgència de tenir pautes clares, incorporar -de veritat- la perspectiva de gènere i comprometre’s amb accions clares per la igualtat.
Grans empreses mediàtiques estan sumant editores i corresponsals de gènere: Jessica Bennett és l’editora de gènere el New York Times; Ana Requena Aguilar és la Redactora Cap de Gènere del Diario.es, al costat de Marta Borraz; Pilar Álvarez és la corresponsal de gènere d’El País d’Espanya.
Aquest any, les periodistes feministes acompanyem amb entusiasme la tasca de les flamants Editores de Gènere de Clarín i Infobae: les periodistes Mariana Iglesias i Gisele Sousa Dias, respectivament. Un èxit col·lectiu de periodistes organitzades internament a les redaccions.
Sobre aquest paper nou en el món periodístic, en un vídeo que generosament Ana Requena va aportar per als cursos de periodisme de gènere que dicte, explica que ElDiario.es va decidir nomenar-la Redactora Cap de Gènere “perquè el càrrec tingués la mateixa denominació dels màxims càrrecs de les seccions. No és una secció de gènere, sinó és transversalizarlo en tot el mitjà”. Ella proposa temes per a cada secció i coordina amb les diferents seccions l’enfocament de gènere. Se centra en espais on hi ha veus majoritàries masculines i construeix eines internes que col·laborin a la inclusió.
Fins i tot hi ha empreses mediàtiques que estan fent servir les tecnologies per a esmenar les seves falles igualitàries, com el Financial Times que adverteix automàticament als seus periodistes si els seus articles citen a massa homes, en un intent d’obligar a la seva staff a que busqui dones expertes per incloure-les en els seus articles.
L’organització de mitjans va descobrir que només el 21% de les persones esmentades al Financial Times eren dones. Llavors, va desenvolupar “Janetbot” (un bot, és a dir un programa informàtic molt en auge en aquest temps electoral argentí) que fa servir pronoms i anàlisi de noms per determinar si una font és masculina o femenina.
“Als editors de la secció se’ls alerta si no estan fent prou per mostrar a les dones en les seves històries”, explica el diari.
En aquest costat del món, al Canadà, utilitzen Gender Gap Tracker, que permet analitzar com i en quina mesura els mitjans de comunicació donen cabuda a les veus de les dones. Es tracta d’una anàlisi lingüística, mitjançant tècniques de big data, que identifica les veus femenines esmentades i citades en els mitjans de comunicació, proporcionant un desglossament precís de quina és la distribució de les fonts per gènere.
Val aclarir que no només es tracta d’incorporar dones, sinó que aquestes fonts femenines tinguin expertesa en gènere, que el llenguatge no discrimini, que els temes que es converteixen en notícies siguin abordats adequadament.
En el periodisme d’aquest segle, caracteritzat per la convivència no sempre harmònica de l’exercici professional amb les plataformes d’Internet, un dels temes que més preocupa i genera debat és el de les ‘fake news’.
Sobre això, el 2018, el Consell Audiovisual de Catalunya va realitzar un informe que va demostrar que quan aquestes notícies falses se centren en la dona, la seva viralització i el discurs que produeixen, augmenten la discriminació per gènere.
Discriminació i violència de gènere dins de les redaccions, és també un procés en curs cap a l’interior de les redaccions. Però d’això en parlarem en la propera nota.
En fi, que el món està canviant al so dels reclams per igualtat manifestats massivament en l’Aturada Internacional de Dones, el Ni Una Menys, el Mee Too i més.
Sí, cal plantejar-se i replantejar-se la pràctica periodística per anar caminant a l’una amb els canvis socials en procés. Anem lentamente, però hi anem. I anem a més.
Si tenen ganes de seguir aprofundit, deixo alguns materials:
* Busquin online els treballs de recerca sobre defensories en mitjans, de Paula Pauwels
* El link al Manual de Gènere per a Periodistes. Aquí
* Organization of News ombudsmen
* Periodista. Consultora en Gènere i Comunicació. Treballa a Télam. Co-coordina a Argentina la Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere.
*Periodista. Consultora en Gènere i Comunicació. Treballa a Télam. Co coordina a Argentina la Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere
L’organització de mitjans va descobrir que només el 21% de les persones esmentades al Financial Times eren dones. Llavors, va desenvolupar “Janetbot” (un bot, és a dir un programa informàtic molt en auge en aquest temps electoral argentí) que fa servir pronoms i anàlisi de noms per determinar si una font és masculina o femenina.
“Els editors de la secció són alertats si no estan fent prou per mostrar a les dones en les seves històries”, explica el diari.En aquest costat del món, al Canadà, utilitzen Gender Gap Tracker, que permet analitzar com i en quina mesura els mitjans de comunicació donen cabuda a les veus de les dones. Es tracta d’una anàlisi lingüístic, mitjançant tècniques de big data, que identifica les veus femenines esmentades i citades en els mitjans de comunicació, proporcionant un desglossament precís de quina és la distribució de les fonts per gènere.Val aclarir que no només es tracta d’incorporar dones, sinó que aquestes fonts femenines tinguin expertise en gènere, que el llenguatge no discrimini, que els temes que es converteixen en notícies siguin abordats adequadament.En el periodisme d’aquest segle, caracteritzat per la convivència no sempre harmònica de l’exercici professional amb les plataformes d’Internet, un dels temes que més preocupa i genera debat és el de les ‘fake news’.Sobre això, el 2018, el Consell Audiovisual de Catalunya va realitzar un informe que va demostrar que quan aquestes notícies falses se centren en la dona, la seva viralització i el discurs que produeixen, augmenten la discriminació per gènere.Discriminació i violència de gènere dins de les redaccions, és també un procés en curs cap a l’interior de les redaccions. Però serà en la propera nota.En fi, que el món està canviant al so dels reclams per igualtat manifestats massivament en l’Atur Internacional de Dones, el Ni Una Menys, el Mee Too i més.Sí, cal plantejar-se i replantejar-se la pràctica periodística per anar caminant a l’una dels canvis socials en procés. Anem lent, però anem. Anem per més.Si tenen ganes de seguir aprofundit, deixo alguns materials* Busquin online els treballs de recerca sobre defensories en mitjans, de Paula Pauwels* El link al Manual de Gènere per a Periodistes Aquí* Organization of News ombudsmen* Periodista. Consultora en Gènere i Comunicació. Treballa en Télam. Co coordina a Argentina la Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere.Imatge de portada: il·lustrativa de la xarxa
