OPINIÓ
¿Quin valor afegit té la cooperació descentralitzada?¿I com podem aconseguir que es facin esforços per seguir apostant per la Cooperació al Desenvolupament?.
La resposta és la ciutadania global, la qual descriu Vicente Manzano; “… un projecte-utopia, un punt d’arribada en el qual esperem (treballant) que aterri una humanitat amb una clara consciència de destinació comuna, de viatge comú, de futur comú. És una forma d’estar al món, un estil de vida, amb el qual les persones-ciutadanes-globals es presenten a la resta dient “Hola, aquí estic perquè aquí estem compartint el mateix, perquè compartim el mateix vaixell i només hi ha mariners del mateix rang per navegar amb ell”.
És una ciutadania que conviu amb l’atzar i el risc sense cap por, un projecte en el qual la coexistència d’identitats múltiples no només és tolerada, sinó més encara incentivada, promoguda, desitjada. És un punt d’arribada en el qual es concreta amb força l’ètica planetària, doncs la ciutadana global és persona que sent de pell cap a dins tot quant hi ha de pell cap a fora en el territori global, i ho sent amb esperança, afecte, solidaritat… no com a responsabilitat insofrible…”
Sota el títol “Crisi perllongada, cooperació reforçada”, es va celebrar a la ciutat de Bilbao, els passats dies 11 i 12 del mes de juny, i organitzat per l’ONG Basca Alboan, una trobada entre diversos actors de la cooperació. Coordinadores d’ONG, Ajuntaments, Diputacions, Comunitats Autònomes, entre altres actors de la cooperació descentralitzada , van debatre sobre el seu futur, davant un panorama de crisi i retallades que semblen imparables.
Tots els actors presents van remarcar la necessitat de seguir apostant per la Cooperació al Desenvolupament com una eina de vital importància en la lluita contra les causes de la pobresa i l’exclusió. Ningú dubtava que, fins i tot en un escenari aparentment advers com el d’ara, no hem de baixar la guàrdia, i que a l’argument d’enfrontar els pobres de “aquí i allà”, caldria aplicar grans dosis de pedagogia, ja que qui està per la defensa dels Drets Humans, ho està d’igual manera “aquí i allà”.
Però la veritat és que el panorama no és encoratjador. Després de més de dues dècades de treball intens, on havíem après a articular polítiques de Drets Humans de perspectiva i enfocament de gènere, podem trobar-nos davant una cruïlla de difícil sortida. És un moment històric en el qual haurem d’assumir que probablement el model de treballar sorgit a principis dels anys 90, ha arribat a la seva fi. És possible que aquest canvi d’escenari al que la crisi ens obliga, hàgim d’aprofitar-ho per qüestionar els models, no solament d’organització de les ONG, sinó, de relació entre les ONG, i entre les ONG i els diferents actors de la cooperació. Haurem de redefinir els paradigmes que ens havien portat fins a aquí, perquè ja res tornarà a ser igual.
Haurem de replantejar-nos la mateixa essència de les organitzacions que volem. ¿Podem seguir apostant per organitzacions que depenguin gairebé al 100 % de fons que procedeixen de financeres publiques (el 90 % de les ONG espanyoles, funcionen, en un 90 % amb fons públics)?. ¿Podem pensar amb organitzacions que consideren les seves bases socials com simples portadors de recursos? ¿Podem enfrontar-nos a un escenari d’agressió sistemàtica a l’estat del benestar, o per contra considerem que d’aquesta crisi hauran de sortir organitzacions de ciutadans, que pensin en global i actuen localment, de manera activa, compromesos amb el que passa “aquí i allà”?
Pels presents a la torbada, la resposta fou clara. Res del que ha passat, tornarà a passar. El nivell d’agressió al que estem ( i estarem) sotmesos els que defensem els drets humans, allà on siguin aquestes violacions, s’anirà incrementant, perquè l’objectiu és acabar amb tot allò que no sigui “negoci”. Estem, fonamentalment, davant una confrontació ideològica. I enfront d’aquesta “lluita”, hem reforçar la ciutadania.
La “lluita” va començar ja fa uns quatre o cinc anys, però en aquell moment vivíem immersos en un dels moments més propicis per la cooperació. En cinc anys havíem triplicat els fons aportats per les financeres públiques a projectes de desenvolupament, i gaudíem d’una certa placidesa que semblava imparable. Érem un país ric i gens feia presagiar el desplomi. Però en realitat, els poders públics (i també els privats) concebien la Cooperació com una posició de força des del punt de vista geo-estratègic.
Ens havíem situat en la primera fila dels països donants i ja ens alternàvem amb la Cooperació Alemanya, la Sueca, l’Austríaca etc. Aquesta situació de falsa plàcides, en certa forma ens va anestesiar i ens va impedir veure els núvols foscos que s’apropaven. Situacions com les iniciatives públic- privades impulsades pel govern de Zapatero, haurien d’haver-nos fet saltar totes les alarmes, però ¿com anàvem a despertar d’un somni tan plàcid?. I aquest era el problema. Qui decidia sobre polítiques de cooperació tenia més interès a situar a les empreses espanyoles en el tauler de les relacions econòmiques internacionals, que a acabar amb les causes
estructurals de la pobresa. Perquè enfrontar les causes de la pobresa suposa la fallida del model, i per descomptat a això no estaven disposats ni els qui ens governen, ni els poders econòmics que els sustenten.
Però el moviment de les ONG vivia un moment dolç i era més fàcil deixar-se portar per la situació que enfrontar-la. I finalment el que aconseguim va ser convertir les nostres organitzacions en empreses, que actuàvem com a empreses i aplicàvem criteris de gestió empresarial malgrat tenen molt poc que veure amb les empreses. Parafrasejant al teòric de l’Economia del Ben Comú, Chiristian Felber Les ONGD havíem nascut per cooperar i aconseguir el ben comú, i acabem competint per maximitzar beneficis, que en l’argot de les ONG significa, més projectes, mes recursos, més costos indirectes…
¿Necessitem fer Cooperació al Desenvolupament?: Més que mai, perquè encara que en termes macroeconòmics podia semblar que els països en vies de desenvolupament han millorat la seva situació, la realitat és molt diferent, i l’única cosa que ha ocorregut és que les xifres macroeconòmiques, efectivament, han crescut, però també ho ha fet l’escletxa entre les persones més pobres i les més riques, i això ha fet que l’any 2011, més de 100 milions de persones a tot el món hagin ingressat en el club de la fam del planeta.
¿I com podem aconseguir que es facin esforços per seguir apostant per la Cooperació al Desenvolupament?. La resposta: Apostant per la ciutadania global.
