Compartir

Associació Dones No Estàndards: Comunicat extens davant la discriminació de les persones amb discapacitats infectades per COVID-19

COMUNICAT URGENT DAVANT LA DISCRIMINACIÓ DE LES PERSONES AMB DISCAPACITAT INFECTADES PER COVID-19

L’Associació Dones No Estàndards denuncia que actualment algunes persones amb discapacitat infectades per Covid-19 no han rebut cap tractament mèdic i han mort per abandonament. Segons dades directes que ens han fet arribar familiars dels difunts, són ja tres els casos en els que clarament el sistema de salut s’ha negat a donar-los oxigen amb el pretext que d’altres persones tenien més possibilitats de sobreviure. Val a dir que aquestes tres persones amb discapacitat no presentaven cap malaltia anterior; per tant, eren persones sanes.

Així doncs, s’ha realitzat un cribratge totalment discriminatori per raó de la discapacitat, que res té a veure amb criteris de salut, sinó amb un sistema social basat en la suposada perfecció racial i especicista. Ens enfrontem doncs, com ja succeí en l’Alemanya nazi, a una emergència d’aquests valors, que es posen en evidència en moments extrems com els que vivim.

Davant d’aquesta situació, l’Associació Dones No Estàndards es pregunta quina és la nostra convenció social perquè oblidi les persones amb discapacitat?

El que és evident és que aquesta convenció ens relega a la inexistència i ens priva dels nostres drets humans més fonamentals, basats en la dignitat intrínseca de cada vida humana. D’aquest dret, recollit en la Declaració Universal de Drets Humans, en surten d’altres concrets que se’ns estan negant, com és el dret a ser ateses en igualtat de condicions.

La situació inhumana és encara més exemplificadora si tenim en compte els mitjans de comunicació. Ja van trigar a parlar de la gent gran. En el nostre col·lectiu, tanmateix, només coneixem un article en el que s’hagi mencionat i, superficialment, la barbàrie a que ens estan abocant. Ningú ens menciona en cap tipus de mitjà d’informació, ni a nosaltres ni a les usuàries del sistema de salut mental.

Si només la nostra entitat coneix tres casos de negació d’oxigen, quants d’altres n’hi deu haver que han mort per desatenció? La gran majoria de persones amb discapacitat adultes viuen soles als seus domicilis malgrat de no gaudir de l’assistència necessària ja que són coneixedores de les mancances i maltractaments existents en les residències. Tot i així, algunes es veuen abocades a viure-hi. En aquests casos, no han rebut, fins a la data del 20 d’abril, ni el material de protecció ni tests per detectar el Coronavirus. Tampoc hi ha hagut cap tipus de desinfecció dels espais.

Però encara més: no se sap el número de morts que s’han produït en aquests centres per raó del virus (o no) ja que cap institució pública, ni la Generalitat ni Ajuntament, els han comptabilitzat.

Ara hores d’ara, només disposem de les dades recollides per la federació DINCAT, una de les grans federacions de persones amb discapacitat intel·lectual. Segons el recompte, en el seu sector han mort 55 persones per Coronavirus i actualment n’hi ha més de 700 contagiades. Tot plegat, considerant que aquestes dades no es compten seguint probes que ho puguin confirmar.

Respecte els altres col·lectius de persones amb discapacitat, que sumem un 88% del total de la població amb discapacitats (física ,orgànica, sensorial visual i auditiva, paràlisi cerebral i usuàries de la salut mental) no en tenim cap dada.

Així doncs, la demostració del gran abandonament i oblit que es practica amb nosaltres és evident i terrible. I, de nou, la pregunta: quina és la nostra convenció social perquè oblidi les persones amb discapacitat?

Aquesta manera de funcionar prové de les teories eugenèsiques aparegudes a l’època contemporània i, concretament, durant l’emergència del darwinisme i el colonialisme. D’ençà llavors, els estudis antropològics ens han marcat com als diferents i els criteris d’espècie, categoritzat en l’escaló més baix de la dignitat humana. Així és com la nostra societat, la barcelonina, la catalana i l’espanyola, ens deixa morir perquè ens prefereix morts.

Això no és cap novetat. S’ha demostrat en nombrosos estudis que a la Alemanya nazi, els primers en ser exterminats de forma premeditada i sistemàtica, amb gas letal, foren les persones amb discapacitat. Encara pitjor: la mainada amb alguna discapacitat. El procediment era el següent: els deien a les mares que havien trobat una medicació o teràpia per curar les seves criatures, o si més no, millorar moltíssim la seva condició. Però per a “curar-los” o “millorar-los” els havien d’internar una temporada en una residència, on es rehabilitarien.

Quan els anaven a buscar a casa en unes furgonetes, un cop dins la quitxalla, arrencaven el motor. El vehicle es posava en marxa i, alhora, un mecanisme en el qual el gas letal penetrava la secció posterior on eren els nens i nenes. En uns instants doncs, eren assassinats. Aquest procediment va ser també el precedent per a les futures càmeres de gas dels camps d’extermini. Pel que fa a les suposades residències, on alguna criatura hi habitava per dissimular, s’hi emetien informes falsos de defunció argumentant les causes de les morts per raons naturals i així els familiars mai van saber la veritat. És més, quan demanaven els cossos dels seus fills, els deien que els havien donat a la ciència per a investigar i ajudar així en la investigació per a erradicar la causa de la discapacitat dels seus fills. De fet, també és sabut que en aquests centres molts metges van investigar a través dels seus cossos com més tard succeí en els camps de concentració.

No fou fins al final del segle passat que es van reconèixer aquestes morts com a part de la massacre nacionalsocialista. En total, van morir més de 150.000 persones amb discapacitat alemanyes.

Després de l’horror i la deshumanització de la violència nazi, les democràcies occidentals i la Declaració de Drets Humans semblava que hagués erradicat aquest imaginari eugenèsic. Tanmateix, en moments radicals com els de l’actual pandèmia, sembla ser que l’imaginari deshumanitzador i indigne envers la imperfecció i les pors a la diferència emergeixen de nou i, per desgràcia però curiosament, entre els que han estudiat en el paradigma de la medicina moderna.

No som conscients que aquestes pràctiques, com a l’Alemanya nazi, s’estan produint d’amagatotis, emprant tota mena d’estratègies paternalistes i sortilegis per dissimular. I, és clar, amb una certa complicitat social en forma d’indiferència.

El pitjor de tot és que, si quelcom podem aprendre d’aquestes pràctiques, és el percebre-les com una alarma, un símbol vermell sobre la nostra cultura que assenyala que es troba en decadència; s’està desfent i, amb ella, la humanitat completa.

Una de les condicions que transforma la nostra existència en humana (o donana, si ets dona) en ser un ésser humà (o donà) és el saber-se feble i saber-se impotent davant la mort. La història n’és plena d’exemples de com la cultura de cada civilització, l’energia comunicativa, el desenvolupament de la sociabilitat o les nostres religions han promogut aquesta consciència per omplir-nos així d’humanitat. Saber conviure en la feblesa ens situa en l’arrel del que som.

Això no obstant, les persones també hem tingut la capacitat d’autodefensar-nos, per por, d’aquesta feblesa i de la mort. Com? Començant una guerra, sigui simbòlica, verbal o física. En la guerra es tracta de demostrar qui és el mes fort (com fan els animals que no tenen consciència de la seva pròpia mort) a través de l’assassinat. Només en la guerra (com sovint passa en la natura), sobreviuen els mes forts. Però, oh problema! Aquests són també menys humans. La seva existència ha quedat relegada a una mort en vida. I, de retruc, són els menys savis, perquè la feblesa perdura i es intrínseca a cada esser humà.

En èpoques de pau, les relacions humanes s’estableixen a través de la paraula. El llenguatge, inscrit en la realitat sempre imperfecte, feble i mancada, ajuda a esclarir conflictes i a atenuar la por a les mancances. Així és com neixen maneres de ser alegres perquè hom troba satisfacció en aquest diàleg a través de la paraula. Llavors, lluny de provocar una guerra, la feblesa i la por és un bàlsam social que es reprodueix i es visibilitza perquè com més n’hi ha, més fecunda és l’harmonia social i cultural. En aquets sentit, s’assembla a la relació materno-filial on, a partir de les petites convencions (com gestos, tons de veu…), apareix la paraula i la comprensió i és ben igual com sigui la mare o la filla o el fill. El cas és que se sent el goig perquè siguin com siguin les nostres criatures, els entenem i s’entenen entre elles; més encara: ha sorgit el coneixement que prolifera, s’escampa i s’enlaira en satisfacció.

I potser per això també, val a dir que la nostra cultura, en època de pau, de vegades elogia la feblesa. L’ Associació Dones No Estàndards i moltes d’altres ho continua practicant en totes les èpoques perquè l’encarnem. La cultura l’elogia perquè també hi veu un vessant enriquidor i creador. El problema rau en el fet de que, al seu torn, aquesta percepció conviu encara amb convencions socials els significats de les quals jauen en la por i doncs pretenen eliminar tot allò que és feble o diferent. Per als qui no es veuen febles o diversos aquest fenomen els neguiteja degut a la seva jerarquia existencial creada en la seva ment i alimentada per l’imaginari col·lectiu més potenciada pel seu ego narcisista. Aleshores succeeix que no saben manegar-s’ho per controlar aquesta inseguretat ,i per tant, intenten aniquilar-la de moltes maneres, ja sigui amagant-la o directament llevant-li la vida. Quan hi ha molts individus d’aquest tipus, hi ha més forces conscients o inconscients que justifiquen, entenen, relativitzen o ignoren aquestes pràctiques.

Malauradament, per sobre de l’amor a la vida pròpiament humana continua encara persistint l’instint animal salvatge de no acceptar la feblesa, la mancança, la imperfecció o la pèrdua. El diferent genera rebuig en forma de mala fama i, per tant, fora del cànon de l’èxit, és condemnat a l’erradicació, l’ocultació o la dissimulació. Hem però alguna vegada pensat que els diferents i febles son els que sostenen la qualitat humana i el nostre desenvolupament cultural? Hem considerat que si els eliminen altres hauran de agafar el lloc dels miserables? Perquè en el fons, els altres som nosaltres mateixos que no acceptem que som un altre per a un altre. En el fons, així donat, es tracta alhora d’un problema d’empatia i compassió en el significat més genuí d’aquesta paraula tan desprestigiada avui dia. Compassió és caminar al costat de l’altre, acompassar-se.

Per tot l’exposat anteriorment, l’Associació Dones No Estàndards anima a tothom, persones físiques o jurídiques, a denunciar i visibilitzar:

• Les pràctiques eugenèsiques que s’estan donant dirigides a les persones amb discapacitat en forma de negacions a proveir-los d’oxigen o respiradors amb el pretext de que d’altres estan més sans i tenen doncs més possibilitats de sobreviure. Tenir una discapacitat no és sinònim d’estar malalt o tenir pitjor salut!
• La ignorància, inconsciència, irresponsabilitat i passivitat del personal sanitari que permet i justifica un cribratge basat en prejudicis sobre la discapacitat.
• L’abandonament per part de l’administració de no controlar la atenció sanitària dels casos de persones amb discapacitat durant aquesta pandèmia del Coronavirus 19.
• La indiferència dels mitjans de comunicació de la realitat que estan patint aquestes persones.
• El patiment, consternació i preocupació de les persones amb discapacitat, les seves famílies i amics, davant aquestes pràctiques i també davant de la falta de complicitat social alhora d’executar-les.
• La inquietud de les persones amb discapacitat, les seves famílies i amics, de nos saber si la persona amb discapacitat serà tractada per igual per part del sistema de salut o si, per contra, han d’esperar la mort en triple soledat, davant de la sospita d’una infecció.
A més, ens reafirmem en:
• Ser actores i actors en l’ajuda que puguem aportar en la nostra societat. Perquè nosaltres també cuidem!
• Aprendre del passat i d’aquestes pràctiques del present per, un cop tots plegats ens en sortim, construïm una societat on no repeteixi aquest tipus de conductes.
• La vida i el que nosaltres aportem a la nostra comunitat. No només perquè moltes de nosaltres hem treballat i treballem com qualsevol altre, sinó perquè ajudem al canvi social, a enriquir la cultura i el pensament amb la diferència que encarnem i del qual n’estem molt orgulloses.
• Només unides les persones poden sortir-se’n d’aquesta pandèmia.

ÀNIMS I FORÇA A TOTES LES PERSONES. JUNTES, HO PODEM TOT!
Carme Riu i Pascual, presidenta de l’Associació Dones No Estàndards

A Barcelona, 21 d’abril del 2020

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Tona Gusi

Tona Gusi

Fundadora i Co-coordinadora de La Independent. També és psicòloga menció en Psicologia d'Intervenció Clínica i menció en Psicologia del Treball i les Organitzacions.

També et pot interessar