1080x360 opinadora

Compartir

Apunts sobre el Dia de les Escriptores (18 d’octubre de 2021)

OPINIÓ

El 18 d’octubre és el Dia de les Escriptores. Haver de celebrar un dia d’aquesta mena no és sant de la meva devoció. És una celebració que, en principi, no m’acaba de fer el pes pel que significa. 

I pel que dona a entendre: quant a les dones escriptores, hi ha determinats problemes que s’han de difondre per conscienciar la societat. 

I això de per si ja és francament emprenyador, perquè situa les dones escriptores com un grup perdedor; com un grup marginat que es fot nates contra un mur inamovible, el mur normatiu masculí, el que té el poder. Sens dubte aquest mur masculí es protegeix i es cuida a si mateix. S’ajuda. Certament, també la competència entre els homes escriptors és el pa de cada dia. Però podem ben bé dir que, en el món cultural en general, ha estat una constant el fet que el grup masculí faci pinya per impedir l’entrada de les dones.

Això passa en el camp cultural i en l’entorn empresarial (també, és clar, en el món empresarial de la cultura). Passa en tots els àmbits en què els homes representen i ostenten el poder. Ells són els que fan el món. Potser, doncs, ens caldria situar el punt de mira en allò masculí i establir el Dia dels Escriptors per posar l’èmfasi en el fet que les dones escriptores no som pas un grup atziac, sinó que ells representen un grup injustament privilegiat que fa la punyeta a les dones, per dir-ho suaument.

Massa vegades, en l’imaginari masculí, les dones estan revestides d’aquells estereotips falsos que es fan servir per discriminar-nos. Hi ha homes que rebutgen tot allò que soni o faci olor de femení (és clar, sempre que no signifiqui possibilitats sexuals o de cura). Encara avui n’hi ha molts que construeixen la seva identitat masculina a partir de la superioritat sobre les dones. Si no se’n poden sentir superiors, la seva feblesa queda al descobert; la seva autoestima queda ressentida. Soc algú en la mesura que «l’altre» (les dones) no és res. A tall d’exemple, i perquè ens entenguem, a la poeta gallega Juana Teresa Juega López (1885-1979) la seva parella li va tirar quatre trets de fusell per haver-se atrevit a publicar. Després, creient-la morta, es va suïcidar, i ella va cremar gairebé tota la seva obra i no va tornar a escriure. En qualsevol cas, el que m’interessa ressaltar és que penso fermament que hauríem d’eliminar tot allò que situï les dones en el «victimisme». Perquè això ens perjudica.

Sens dubte, la desigualtat històrica per raó de gènere s’ha de corregir d’una vegada per totes, però sense fer tants escarafalls, atès que aquest rebombori reforça automàticament la percepció social de les dones (les dones escriptores, en el cas que ens ocupa) com un grup exclòs, separat, segregat i, així, sense adonar-nos-en, som nosaltres mateixes les que no ens deixem viure amb normalitat. Sense adonar-nos-en, posem traves a la construcció d’una nova quotidianitat basada en la igualtat. De cap manera estic dient que aquesta normalitat existeixi ara per ara, sinó que ressaltant-nos com a dones perjudicades, celebrant dies com aquest, si bé ajuda a conscienciar la societat, també reforcem un efecte pervers que dona ales a la imatge de grup menystingut i als estereotips que ens perjudiquen.

Potser ens cal anar directes al gra: que en els programes escolars de literatura, per posar-ne un exemple que em sembla prou punyent, s’incorporin les dones escriptores amb la mateixa profusió i presència amb què apareixen els homes escriptors. Però fer-ho com qui no vol la cosa, introduint la normalitat, forçant-la, perquè des del moment que es diu amb excessives explicacions, s’empeny les dones escriptores contra el mur de la marginalitat. I de la marginalitat al victimisme hi ha solament un pas. I és justament aquí, en el parany del victimisme, on no volem que ens col·loqui la societat.

L’objectiu és aconseguir la igualtat, i per aconseguir-la hem de denunciar els qui la impedeixen; assenyalar els qui, per mantenir els seus privilegis, no la volen. Però més que denunciar (que també, quan és necessari) proposo actuar amb assertivitat, sense generar reaccions adverses, i donant les coses per fetes. Les institucions tenen les eines per fer-ho, introduint, com dic, programes de literatura equitatius, on homes i dones escriptors apareguin en igualtat amb normalitat i no com una anomalia. Els nens i les nenes, els nois i les noies, ni se n’adonaran, i creixeran i es desenvoluparan en la igualtat com un fet natural. Res d’això, insisteixo, no vol dir que no aixequem els punys quan sigui necessari. Només que a base de conscienciar i conscienciar també ens estigmatitzem.

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Maria Àngels Viladot

Maria Àngels Viladot

Doctora en psicologia i escriptora

També et pot interessar