OPINIÓ
La vaga feminista però, sobretot, les manifestacions multitudinàries que s’han celebrat al llarg i ample del país, han enxampat a més d’un i una amb el peu canviat.
Com que negar el seguiment de les mobilitzacions hagués resultat una tasca força complexa, aviat s’han afanyat a sumar-se a l’èxit de la jornada. El que abans del dia 8 de Març era una convocatòria mereixedora d’oportú boicot per elitista, anticapitalista, sectària o fins i tot inútil, avui és un just clam popular pel qual totes les forces polítiques es felicitaven. Tot això, sense despentinar-se. Passat l’estupor de la sobtada allau es llançaven als braços del feminisme persones sense sensibilitat coneguda vers la igualtat de gènere o els drets i llibertats de les dones. Convé analitzar amb certa perspectiva l’escenari on ens trobem.
Fins a la data, és cert que la igualtat de gènere havia adquirit -per fortuna del feminisme- un estatus de legitimitat. De forma tal, que ningú en el seu bon judici hagués sortit defensant obertament ser partidari de la discriminació o l’opressió de les dones sense solta ni volta. Encara que, en passades dates d’obligat al·legat institucional (com el 8M o el 25N), eradicar les mateixes tampoc semblava una cosa urgent ni rellevant. De manera que incomplir les lleis sobre igualtat és una tònica tan habitual com assenyalar a l’educació com a principal motor de canvi.
Cap, ni la Llei integral contra la violència de gènere, ni la Llei d’igualtat, ni aquelles disposicions normatives que incorporen l’obligatorietat d’incloure la igualtat en la formació o la investigació, es compleixen.
La igualtat està absent en tot el currículum educatiu i la transversalitat de la perspectiva de gènere en les polítiques públiques brilla per la seva absència. Una mena de cultura del simulacre que vindria a resumir en què la igualtat és important, però no importa. La foto que ofereixen els pressupostos generals de l’Estat no deixa lloc al dubte. La suma de les partides destinades a la promoció de la igualtat i l’eradicació de la violència de gènere, suposa el 0,01% de les despeses consolidats. Un 0,01% per a un problema que declaren important i que afecta el 52% de la població.
El menyspreu a la vida, als drets i a les llibertats de les dones i la desídia institucional amb el compliment de lleis o compromisos internacionals, s’ha topat amb un feminisme que, com a teoria i moviment social, té cada vegada un predicament més gran. Un moviment que està cobrant unes dimensions a escala global desconegudes fins a la data, que concep la desigualtat entre dones i homes, els privilegis històrics dels segons o la violència de gènere, no només com una cosa il·legítima o irracional sinó com una injustícia intolerable.
Després del 8M, l’agenda del feminisme i les seves reivindicacions estan ocupant part de l’agenda mediàtica. I s’agraeix, la veritat. Es busca amb sobtat interès quines són les seves demandes, com si d’una complexa investigació policial es tractés. Però, com sol advertir Ana de Miguel, convé no perdre el temps descobrint la Mediterrània … L’agenda del feminisme, excepte pel que fa a la igualtat formal i la prohibició de discriminació que està garantida en alguns territoris, segueix sent la mateixa. Interpel·lar l’androcentrisme com neutralitat, la lluita contra les diferents formes de violència contra les dones (inclosa la sexual), els drets sexuals i reproductius, la igualtat en l’ocupació i les cures, la feminització de la pobresa, la coeducació i, en general un repartiment equilibrat del poder en l’espai públic i en privat.
Abandonar el seu estatus de segon sexe, de cossos sexualitzats objecte d’us de fruit sexual i reproductiu aliè o, en última instància, la demanda il·lustrada de ser subjectes del dret. Una pretensió històrica molt allunyada d’alguna oportuna bajanada que, després del 8M, pretén convertir les demandes del feminisme en alguna cosa així com “no es pot ser home”.
El que no cal, encara que per desgràcia es pot, és seguir instal·lat en la cultura del privilegi que significa ser-ho i reduir a les que no són assignades a aquesta condició en néixer a éssers subalternes objecte de submissió, violència, opressió, explotació i discriminació. Pel que fa a la resta, i a les proves podem remetre’ns, per ser… Es pot ser descobridor de la mediterrània, investigador policial, oportunista o fins i tot masclista amb pretensió de carnet de feminista.
