Per Victoria Hita
Entrevista a Yolanda Akpoli, impulsora de l’associació Unió de Segones Oportunitats.
Dies més tard de fer l’entrevista que esteu a punt de llegir, vaig pensar que en aquest món hi ha dos tipus de dones: les que per les causes que siguin s’ho troben tot una mica fet i les dones que es fan a sí mateixes. Sens dubte, Yolanda Akpoli (1980, Lomé, Togo) pertany al segon grup. Després de treballs precaris, d’estudis i de col·laboracions en associacions sense afany de lucre, amb dues companyes va muntar la Unió de Segones Oportunitats. L’entitat, situada al barri de la Salut, a Badalona, dona feina (remunerada) a vuit dones.
Abans d’arribar el 2008 a Catalunya, la togolesa Yolanda Akpoli va viure a França durant quatre anys. La seva va ser una migració per motius socials i econòmics. Té dos fills de 18 i 16 anys, i una filla de 14 anys, que va néixer amb problemes de salut. El 2013 es va quedar vídua i va haver d’adaptar-se, un cop més, a la nova situació. Treballava als matins en «feines precàries: tenint cura de persones grans i petites, fent neteges…», estudiava a les tardes i es va treure un títol en Administració d’Empreses i Màrqueting. Als vespres feia de voluntària en associacions solidàries. Amb experiència en economia social i el seu passat a l’Àfrica va sentir-se amb forces per convertir-se en una dona emprenedora.
“De petita, amb les amigues, recollíem i reciclàvem objectes, roba… Fèiem joguines per a nines, bossetes de diferents tèxtils… desfilàvem amb la roba que trobàvem, cosíem i transformàvem. Era un espai segur i ens ho passàvem bé”, recorda.
Aquest bagatge t’ha servit per posar en marxa un projecte de vida.
La filosofia de la Unió de Segones Oportunitats és reutilitzar roba, mobiliari… i lluitar també contra el malbaratament alimentari.
Quantes persones se’n beneficien dels projectes que impulseu?
El nostre públic és essencialment femení. Tenim un grup de comunicació per Whatsapp de 175 famílies i persones col·laboradores, gent del barri. Hi ha moltes dones grans, que viuen soles i que en el nostre espai físic troben un espai segur per parlar de tot.
Com i quan comenceu?
Amb dues amigues més que ens coneixíem de l’AFA de l’Institut Pau Casals mirem quines zones de Badalona tenen més necessitats i obrim una botiga solidària l’abril de 2021 al barri de la Salut. Funciona de dilluns a dissabte. Ara, diàriament, hi treballen vuit dones.
Totes a la mateixa botiga?
Tenim altres dos projectes. Tres mesos després de posar en marxa la botiga, vam agafar la licitació del bar del Casal de Barri de Trinitat Nova, a Barcelona. Allà oferim cursos de cuina, costura, organitzem xerrades… I des de fa un any també estem al bar de l’Escola Superior de Conservació i Restauració de Béns Culturals de Catalunya. Donem suport als estudiants amb llibres de segona mà, reciclem aliments i comprem productes de consum de Km 0.
Com es poden resumir en objectius concrets la feina que desenvolupeu?
Botiga de roba, taller de costura i lluita contra el malbaratament.
Contra el malbaratament?
El tèxtil és la segona indústria més contaminant del planeta. Volem conscienciar d’això i del malbaratament alimentari.
Com arribeu fins on sou les teves sòcies i tu? Quins suports heu tingut? Us heu beneficiat de subvencions?
A l’Àfrica i a Llatinoamèrica no hi ha subvencions. Nosaltres aquí tampoc no les hem sol·licitat. Volíem comprovar que el nostre projecte era viable. Ho vam decidir així perquè confiem en què les dones migrades tenen energia, somnis, projectes i ganes de lluitar. Emprendre és projectar-te de cara enfora.
Quines altres diferències hi ha en el procés de tenir feina allà i aquí?
A Europa cal fer més tràmits, portar documentació a tot arreu, el camí és més llarg. A l’Àfrica pots vendre directament a casa teva, al carrer, a un mercat municipal.
Com es comença quan es parteix del no res?
T’has d’aturar i dir-te: sóc una persona vulnerable, he de sobreviure i faig un pla de la meva vida.
I a partir d’aquí…
Veus què pots aportar a la societat. Les persones migrades tenim competències adquirides al nostre lloc d’origen i venim per donar veu i tenir un espai propi per visibilitzar el valor i les capacitats de les dones.
Quin camí vas recórrer?
Jo no sé estar sense estudiar. A França, amb els fills petits, estudiava online, a casa. Estudiar és fer coses per a tu. Quan vaig arribar a Catalunya em vaig implicar en la vida del barri, vaig anar a cooperatives per col·laborar-hi i a centres cívics per estudiar el català i el castellà. La llengua i l’escola són essencials com a elements de cohesió. Jo estudiava a l’Escola d’Adults mentre la meva filla començava l’ESO. S’ha de ser humil per fer tot això.
Estàs contenta amb el que has aconseguit.
Quan arribes aquí et preocupa la supervivència, et veus com una persona petitona i, per això, cal aturar-se, observar quins són els teus somnis, què cal fer per aconseguir-los i obrir la ment a l’entorn per portar una vida digna.
Més informació: https://uniosegonesoportunitats.com/
