OPINIÓ
Quan era petita parlaven d’una gairebé impossible entrada al “Mercado Común”. Va morir el dictador i allò que semblava impossible es va anar convertint en possibilitat i, recordo com molta gent ho esperava amb alegria.
Al meu barri, un barri obrer i humil, on el vot era d’esquerres, on la gent, malgrat la por, amb molta por, aspirava a la llibertat veien aquell mercat que representava Europa com una finestra oberta, oberta a la llibertat.
Durant molts anys l’anhel comú ha estat que Europa, a la Comunitat Europea de la que ja formàvem part, ens portava per camins de llibertat i igualtat. Les dones miràvem i ens referíem a les directives comunitàries sobre polítiques de dones per reclamar canvis institucionals, polítics i socials. Ens emmirallàvem i aspiràvem a ser un país normal d’Europa.
Avui, aquell somni, aquell anhel es va esvaint i veiem com l’admirada Europa torna, si és que ha deixat de ser algun cop, al Mercat. I són les lleis de mercat i no les de les persones les que es prioritzen. Veiem l’anhelada llibertat retallada, les polítiques modèliques incomplertes i sense recursos, la solidaritat que pensàvem una entelèquia, una paraula buida.
Creiem que Europa era gran i solidària, en la que cabien, cabíem, les persones diferents, diverses, amb dissensos i consensos, però en llibertat i amb drets. Pensàvem que era gran i solidària. El mercat mai va deixar de ser mercat i al basar s’han subhastat els drets i han acabat en un calaix. Els drets van minvant: menys polítiques socials, menys drets laborals, menys prestacions… i la solidaritat ha desaparegut i s’ha convertit en quotes i diners per als estats.
Milers de persones que travessen mars desafiant la mort, segueixen caminant fins a les portes d’Europa i, enlloc de trobar una finestra oberta des d’on albirar el cel blau i començar a respirar l’aire lliure, troben tanques i policia, troben repressió, fred i fam. Les persones que arriben per refugiar-se a Europa fugint de la guerra no troben la solidaritat de la Unió sinó el rebuig dels estats, que els converteixen en números que han de repartir. Europa, ara, té més semblança a Christie’s que a un espai comú, que a una unió política i social, que a una comunitat vertebrada i solidària.
Les dones hem sabut construir xarxes de solidaritat per sobre de les diferències, per sobre de les guerres i les misèries, però el mercat ens nega, ens vol aturar i vol trencar les xarxes, ens invisibilitza i deixa que ens matin.
Ara volem ser un país normal, jo no sé si vull ser a aquesta Europa dels diners. Al meu barri, aquell barri obrer i humil, han canviat coses, les expectatives ja no porten a la llibertat, la por ha superat els anhels i es mira amb reserves el futur. Europa no és l’Europa que es volia i els i les refugiades recorden els avis i àvies que van arribara fugint de la guerra i la misèria. Me la imaginava més gran, aquesta petita Europa!
