Shaban Sidratu Jah, nascuda a Sierra Leone, va arribar a Europa com a refugiada. Ara és la responsable i fundadora de la European Network of Women of African Descendent (ENWAD).
La vida de Shaban no ha estat fàcil. Ser la primogènita de sis germans li va suposar haver d’ajudar a mantenir la família al costat de l’esforç de la seva mare. Des dels cinc anys venia menjar al carrer per al manteniment familiar. “El carrer és una experiència molt dura, sobretot, per a una nena. Experiència que recentment, ara, he aconseguit superar”.
El seu pare es va oposar al fet que anés a escola: “saber massa, espanta als marits”, li deia. Per això no va trepitjar l’escola fins gairebé els 9 anys, gràcies a la visita d’una tia que vivia als Països Baixos, i que va insistir que les nenes, també, havien d’estar escolaritzades.
Vas viure anys terribles, en un país en guerra, com s’aconsegueix escapar de tot això?
El fet de poder anar a escola, per a mi, va significar molt. Era la més gran de la meva classe i em feia una mica de vergonya, però m’agradava estudiar i sempre treia molt bones notes. He estat molt inquieta i amb moltes ganes d’aprendre.
Sempre he hagut de treballar per ajudar a la família, però he continuat estudiant. Així, vaig fer un curs de mecanografia i vaig començar a familiaritzar-me amb els ordinadors, quan ningú al meu país ho feia. Gràcies a això vaig estar contractada en una ONG japonesa que treballava per a ACNUR. I d’aquí vaig passar a treballar per a la Missió de les Nacions Unides a Sierra Leona.
De la venda ambulant, amb tot just cinc anys, a treballar per a l’ONU. Per què vas abandonar el teu país?
El treball que feia m’agradava, però el meu pare m’estava preparant un matrimoni concertat. No vaig tenir més remei que abandonar el país. A causa de la guerra no teníem ambaixades i vaig haver d’anar al Senegal per demanar un visat per als Països Baixos, on vivia la meva tia. El fet de treballar per a la Missió de les NNUU em va facilitar el tenir la visa per un mes, ja que pensaven que tornaria. I evidentment, no va anar així.
Vaig sortir fugint d’un matrimoni forçat i també vaig haver de deixar Holanda per les pressions del meu pare cap a la meva tia, perquè tornés. I vaig acabar a Espanya, sense conèixer a ningú. Això va ser el 2005.
I com va ser la teva arribada al nostre país?
Vaig sol·licitar l’estatus de refugiada i al principi vaig estar acollida a Sabadell. Tot era nou per a mi, fins i tot l’idioma. Em van aconsellar que comencés per l’espanyol, i així ho vaig fer. A Sierra Leona em vaig treure la meva primera carrera, ADE i aquí, amb el temps, vaig poder fer un postgrau a ESADE. Després de regularitzar la meva situació, vaig començar a treballar en una empresa de logística a Sabadell, molt a prop dels pisos tutelats on havia viscut. Em vaig casar amb un català, tinc un fill i una filla. He estat treballant per a diferents multinacionals, en càrrecs importants. I he continuat ajudant la meva família a Sierra Leona.
Explicat així, sembla fàcil
No t’ho creguis, hi ha hagut moments difícils, també. Haig de dir que, en general, sempre m’he trobat amb bona gent, però també he sentit bastant racisme: gent que no s’ha volgut asseure al meu costat, o bé, que estrenyien amb força la seva bossa per por de que li robés. No és fàcil viure aquestes situacions.
Tornant a la teva etapa laboral en multinacionals, com tanques aquest capítol i acabes creant una associació?
En l’última multinacional en la qual vaig treballar volien traslladar-me a Malta, però jo ja tenia la meva vida organitzada aquí i vaig renunciar. Així que vaig aprofitar per continuar estudiant, vaig fer Dret i ara estic fent un màster a la Universitat de Londres.
Feia temps que em rondava al cap treballar en l’àmbit social i ajudar a l’apoderament de les dones i joves afrodescendents, i a combatre la discriminació i la violència masclista, temes que conec molt bé des de la meva pròpia experiència.
I vas fundar la Xarxa Europea de Dones d’Ascendència Africana?
Sí, això va ser el 2013. Encara que ja abans havia tingut reunions a França, Alemanya, Suècia… amb dones afrodescendents i dones migrants, coneixent les seves experiències i escoltant els seus problemes. I aquí, també, coneixent i contactant amb dones a Sabadell, a Granollers… dones amb problemes de depressió, algunes per anar a comprar el pa havien de demanar permís als seus marits.
I paral·lelament, em vaig trobar que el meu fill, que llavors tindria uns 6 anys, descobria que el seu color de pell era diferent al del seu pare i al de la resta dels seus companys d’escola. A partir d’aquí, vaig començar a aprofundir i a treballar el tema del racisme i la discriminació a l’escola; i com els nens i nenes de diferents cultures han de sentir-se orgullosos dels seus orígens.
Quins objectius persegueix l’entitat?
Volem posar fi al racisme estructural i a totes les formes de discriminació contra les minories ètniques i religioses. I també, eliminar la mutilació genital femenina, aquí i a qualsevol lloc del planeta. Som una xarxa de dones d’ascendència africana que treballem per a combatre el racisme i la discriminació racial, i apostem per la interseccionalitat i la igualtat de gènere. Defensem la protecció dels drets de les famílies i de les persones joves migrants.
S’empoderen a través de l’educació. A més, treballem per a promoure la inclusió social, fer costat al respecte a la diversitat i crear consciència sobre les diferents cultures de les dones d’ascendència africana; fent front als reptes socials i econòmics als quals s’enfronten aquestes dones.
A Europa, hi ha un perfil racial i una discriminació generalitzada contra les dones d’ascendència africana. Els seus drets humans bàsics es violen diàriament, són utilitzades com a esclaves sexuals, són discriminades en el seu lloc de treball pel color de la seva pell, tenen accés limitat a l’educació, al treball, a l’atenció mèdica i a treballs dignes. Moltes estan en risc d’exclusió social.
Quin és el vostre dia a dia?
A ENWAD treballem quatre línies: la primera, incidència política antiracista. La segona, empoderament de les dones i joves pertanyents a minories. La tercera línia és promoure el principi de no discriminació per raça, ètnia, diversitat sexual… I la quarta és la realització d’estudis i recerques sobre les minories en l’àmbit polític i social, i incidint a promoure una mirada decolonial en l’educació.
En aquests moments, formen part de la Xarxa dotze organitzacions. Ens preocupa la situació de vulnerabilitat de les famílies migrants. Per això, ens focalitzem també a formar, educar i donar accés als serveis socials bàsics. Acompanyem a joves migrants nouvinguts. I alhora, tractem de conscienciar i sensibilitzar la societat sobre altres cultures i costums.
Ens agradaria també treballar en origen, però de moment, no comptem amb el suport i els recursos necessaris. La veritat, és que podem sostenir el nostre treball aquí, sobretot, per la gran quantitat de persones voluntàries que tenim, però necessitem més fons. Estem fent un treball que no el fa ningú més, però estem molt sorpreses de quant ens costa el tema del finançament. Tenim moltes dificultes i pensem que si no fóssim nosaltres i fos una altra ONG, segurament tindrien molt més finançament. Sincerament, crec, que si fóssim blanques, segur que tindríem més recursos.
Com ENWAD formem part, també, d’una federació d’entitats amb seu a Brussel·les, formada per 185 entitats de tota Europa: és la Xarxa Europea Contra el Racisme, (ENAR en anglès). És l’única xarxa paneuropea contra el racisme que combina la defensa de la igualtat racial i la facilitació de la cooperació entre els actors antiracistes de la societat civil. L’organització, formada per activistes de base, es va crear el 1998 amb la missió d’aconseguir canvis legals a nivell europeu i fer progressos decisius cap a la igualtat racial en tots els estats membres de la Unió Europea. El treball principal, doncs, és el d’incidència política. Des de llavors, s’ha avançat molt, però encara ens queda molt per fer.
