Dimecres 24 abril 2024

Dimecres 24 abril 2024

Marija Djurdjevich: “Només volia desaparèixer entre les masses i passar desapercebuda, ser una persona més entre la gent”

Per Corina Tulbure

Marija Djurdjevich, va arribar a Barcelona amb 26 anys fugint de la guerra dels Balcans. La va ajudar a sortir del país un periodista de Catalunya Ràdio amb qui treballava d’intèrpret durant la guerra.

Va aterrar el 1995 a una Barcelona esplèndida, plena de vida i futur. El seu pla era continuar els estudis a Catalunya mentre s’estabilitzava la situació al seu país i canviava el règim polític. “Em vaig matricular al Doctorat en Humanitats, encara que no sabia com sobreviuria perquè ni tenia feina ni podia treballar de forma legal i, a més, no coneixia ningú”.

Quines són les experiències o persones que t’han marcat?

Els primers anys van ser durs. El meu país destrossat i banyat en sang ocupava els principals titulars de la premsa, i la televisió era plena d’imatges terribles. A Barcelona, enmig del bombardeig mediàtic, em trobava rodejada encara de més violència que al meu país d’origen, Sèrbia. Jo només volia desaparèixer entre les masses i passar desapercebuda, ser una persona més entre la gent, viure tranquil·la i fer amistats sense l’obligació de respondre a tantes preguntes (que vivia com a punyalades) i sense la esgarrifosa càrrega de fer anàlisi polític i geoestratègic per aclarir les dinàmiques de la guerra cada vegada que obria la boca. La gent d’aquí sovint m’identificava amb allò del qual havia fugit i em tractava com si fos responsable de la guerra… A aquesta violència psicològica s’hi sumava la violència administrativa – el no-reconeixement del dret a residir, treballar, anar al metge (les infeccions recurrents de l’oïda no curades han marcat la meva salut per sempre) – i els processos molt llargs de convalidació dels estudis – vaig trigar deu anys per aconseguir la convalidació del títol universitari. No sé com vaig poder aguantar tot allò. Així i tot, persistia en la meva visió i em dedicava a desmuntar els estereotips, i finalment vaig obtenir una beca de quatre anys per als estudis de doctorat. De camí, també vaig conèixer algunes persones amb sensibilitat i coneixements extraordinaris, com ara un professor de filosofia de la UAB i la seva dona. Ells em van recolzar en els moments més difícils.

Vas fundar la Casa de l’Est el 2004. Ens podries parlar sobre l’experiència de l’organització i què s’hi feia?

El 2004 va començar el procés de l’ampliació europea cap a l’est amb l’entrada de deu països nous a la UE: Polònia, República Txeca, Eslovàquia, Hongria, etc. i volíem organitzar el talent d’aquests països a Catalunya per promoure iniciatives de cooperació educativa, comercial i cultural. La Generalitat de Catalunya va subvencionar alguns projectes, i van ser anys molt fructuosos i bonics de coneixement mutu, diàleg intercultural, intercanvis de memòria històrica i debats sobre el present i el futur d’Europa i la identitat/diversitat europea en un munt d’esdeveniments que vam organitzar juntament amb diverses entitats catalanes: exposicions, presentacions i traduccions d’obres literàries, taules rodones, festivals de cinema… També vam dissenyar i impartir cursos acadèmics sobre els reptes socials de l’ampliació, així com mòduls formatius per a tècnics d’ajuntaments que contextualitzaven la immigració de l’Europa de l’Est. La xarxa creada en aquells anys serveix avui per promoure la participació conjunta en projectes europeus.

Després vas treballar com a investigadora en un projecte sobre parelles mixtes…

Sí, a la Universitat Rovira i Virgili (URV) vaig participar en una sèrie de projectes de recerca sobre matrimonis i parelles binacionals on un membre de la parella és estranger o estrangera (migrant per amor). Vam estudiar les motivacions, les raons, les preferències i els mitjans usats per buscar parella i les seves vivències quotidianes: reptes de les famílies transnacionals, conflictes interculturals… Hem descobert que les «geografies de l’amor» no són les mateixes en el cas de dones i homes catalans. Els homes catalans prefereixen dones d’Amèrica Llatina i Europa de l’Est, mentre que les dones catalanes prefereixen homes d’Àfrica i l’Índia. Va ser interessant el cas dels matrimonis entre espanyols i dones de l’est: elles justifiquen el seu projecte migratori amb la cerca d’un company «menys masclista i més considerat que els homes de l’est», mentre que ells busquen una dona estrangera amb qui reproduir les relacions de gènere d’abans, «perquè les dones d’aquí s’han emancipat massa ràpid». També hem trobat dones de l’est inicialment entusiasmades amb el paper de «quedar-se a casa» després de dècades de treball molt dur a la indústria, sense temps per dedicar a la família. Passat l’entusiasme inicial, moltes han tornat a buscar la independència econòmica i han desenvolupat unes estratègies transnacionals de cura enginyoses comptant amb les noves tecnologies, com ara la cura dels nets per part de les àvies a través de Skype.

Creus que es coneix l’Europa de l’Est aquí? Tot i que, fins a un cert punt, només és una identificació geogràfica perquè engloba una diversitat de països, idiomes, amb passats diferents.

L’Europa de l’Est es coneix molt poc i s’imagina com a un espai homogeni i subdesenvolupat. L’únic referent és el comunisme (i d’aquest, el gulag) com si abans no hi hagués res i després tampoc. L’Europa neolítica de la conca del Danubi, l’Europa greco-bizantina o la ciència moderna que prové de l’est són gairebé desconegudes, encara que la seva contribució a la construcció de la singularitat europea va ser substancial. La visió de l’Europa de l’Est encara està influïda pel discurs orientalista, que la dibuixa com a una amenaça per al benestar de l’Europa Occidental. No obstant, la imatge millora quan els països de l’est es promocionen com a zones de consum turístic o indrets on fer negocis o transferir coneixements. És quan s’invoca alguna imatge positiva, alguna figura aïllada que pertany al món de la literatura, el pensament o el ballet clàssic.

Creus que els ciutadans i ciutadanes d’Europa de l’Est viuen discriminació a Europa?

Depèn de quin indret de la UE. Hi ha zones tradicionalment pluriculturals i plurilingües com ara Europa Central (Àustria) on la gent de l’est i l’oest ha conviscut durant segles. Aquí és diferent, estem situats a l’extrem sud-occidental d’Europa. Els europeus de l’est originaris dels països que pertanyen a la UE tenen assegurats els drets bàsics igual que la resta de ciutadans europeus. Pateixen, però, marginalització perquè vivim en un món competitiu i hi ha la crisi econòmica. I també perquè amb la globalització, la imposada homogeneïtzació cultural ha provocat una reacció contraria – la resistència i potenciació d’allò particular i singular, allò nacional – que moltes vegades veu en la immigració un perill per a la cultura i la manera de viure local. La persona immigrant, però, no és culpable ni responsable ni de la globalització ni de les crisis econòmiques. A vegades, fins i tot és víctima d’un engany degut a la construcció de la imatge massa bona, un estereotip massa positiu, de la vida regulada i pròspera a Occident, i la realitat tampoc és així.

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Search

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

Manca representativitat de dones en els mitjans de comunicació de l’Estat espanyol

    Es revela que les dones comprenen només el 26% de les persones sobre...

Barcelona: L’ Ajuntament fa la convocatòria del Premi 25 de Novembre / La Independent / Notícies gènere

L’Ajuntament de Barcelona ha publicat les bases generals del Premi 25 de Novembre – Dia...

L’ICD i el seu lideratge. Cessament de la Presidenta de l’ICD.

  Teresa Pitarch serà cessada oficialment pel govern la setmana vinent, dimarts que ve, després...