“Marroc tapa la veritat, el món és al costat del més fort però no es pot tapar el sol amb un dit”
Warda Abdelfatah és l’encarregada del programa de salut sexual i reproductiva de la Unió Nacional de Dones Saharauís, té trenta anys, ha nascut i viu a Tinduff, al camp de refugiats instal.lat en terres argelines, i creu que com “el món és amb el més fort, Marroc tapa la veritat del que està passant al Sahara” encara que “no es pot tapar el sol amb un dit”.
Abdelfatah va explicar com viuen els saharauis a les persones que ho volien sentir durant el Forum Social Mondial celebrat a Tunis entre el 25 i el 31 de març i va repartir responsabilitats de la seva dura situació entre Espanya i Marroc.
“No coneixo el que és viure en una casa, coneixo una haima que la natura em roba sovint” diu i denuncia que “la policia marroquí entra a la zona ocupada, reparteix agressions i viola les dones” tot recordant el cas de na Sultana Java que va perdre un ull a causa d’aquesta violència.
Na Warda Abdelfatah té dos passaports, un de saharaui i un de refugiada argelina, explica que a Tinduff els saharauis han format el seu Estat, ” el nostre refugi on tenim 5 Wilayas (provincias) 1 President i el nostre Estat General”.
El 1975 varen arribar a Tinduff, un desert total amb aigua mínima i només 3 pous subterranis d’aigua.” Ara estem dividits entre la zona alliberada i la de refugi” i mentre ho exlica va dibuixant el mapa amb un dit. “Ens hi separa un mur ple de mines que divideix la zona alliberada i la ocupada per Marroc i la refugiada a Tinduff. El mur ens separa dues vegades. Són mines finançades per França i Espanya” “La nostra lluita és molt dura i més forta del que la gent s’imagina”.
La ONU ens va reconéixer com Estat el 1995 i el govern espanyol d’aleshores també ho feia però “amb silenci”, sense oficialitat. A la ONU tenim 85 reconeixements, ens reconeix gairebé tota Amèrica Llatina però no ens reconeix ni França ni Espanya..
Considera que la societat marroquina “no parla amb veu alta de la situació als territoris ocupats i encara que digui estem amb vosaltres no s’hi posa” i assenyala amb contundència que “el Marroc va ser ocupat per França i El Sahara per Espanya”.
Per a Warda Abdelfatah “els marroquíns són els nostres veïns, són àrabs i nosaltres també ho som d’àrabs. Els marroquíns entenen que El Sahara mai ha estat marroquí, va ser un acord, un pastel repartit entre España, Mauritània i Marroc”.
Na Warda Abdelfatah té trenta anys es vesteix amb una colorida melfa, el vestit tradicional saharaui, ha viscut sempre a Tinduff, a la wilaya de Dahla on hi està refugiada, i parla hassaní una llengua àrab “que els marroquís no entenen”.
Creu que El Sahara no es troba al mateix nivell que les considerades com Nacions sense Estat car “nosaltres som refugiats, són quaranta anys de vida on hem conegut l’odi, que la natura s’endugui les nostres cases, una violencia diària contra les families de la zona ocupada on la policia marroqui en treu de casa, on hi ha violència contra les dones de tot tipus com la que va patir na Sultana Java el 2007, una dona que va ser operada i ha seguit tractament a Barcelona car li varen treure un ull per manifestar se a casa seva.
Na Warda Abdelfatah i na Sultana Java formen part de tres generacions de dones que han participan de l’exili i de la guerra que duen a terme els i les saharauis.
Malgrat tenir el suport de un munt de ONGs espanyoles na Warda Abdelfatah diu que “per a nosaltres Espanya és la culpable de la nostra situació” encara que és conscient que “tots els espanyols ens estan ajudant”.
Recorda que la República Àrab Saharaui Democràtica (RASD) té el reconeixement de molts països, 85, però d’europeus gairebé cap.
“Tenim també el reconeixement d’algunes ciutats espanyoles i de les ongs y del poble espanyol però això no és un reconeixement oficial” i “no se en quin moment Espanya en tindrà vergonya, ja en senten de vergonya moltes persones que ens donen suport”.
Agraeix i reconeix els suports que es donen a la causa saharauhi i recorda també que “molts dels que n’hi donen tenen problemes després” com ha estat el cas de Javier Bardem pel seu documental “Hijos de las Nubes. La última colonia”.
“Hijos de la nubes” ha estat premiat amb un Goya aquest any i s’ha rodat durant tres anys a sis països amb testimonis de saharahuis refugiats i d’activistes dels drets humans al Sahara ocupat. I compta també amb opinions de polítics de França, Espanya, Estats Units, Argèlia, Itàlia, Austria o la ONU.
La del poble saharaui és una lluita que ja té quaranta anys, “és lenta -diu na Warda Abdelfatah– però s’està reconeixent poc a poc, sobretot quan es veu el que ens fa el Marroc. És injust”.
