OPINIÓ
Pels volts del dia més orgullós de l’any, he sentit l’impuls de recordar o simplement nomenar algunes de les nostres, les que ens han obert i obren camí.
Els dimarts al vespre a casa es paralitza l’activitat domèstica, familiar i zoològica. Totes les mirades (gos inclòs) es concentren a la pantalla del televisor. És el moment de Gentleman Jack, la sèrie d’HBO sobre la vida d’Anne Lister, els diaris de la qual acaba de publicar Ménades editorial amb un èxit aclaparador.
Anne Lister, terratinent, culta, viatgera, intel·ligent i seductora, era també una transgènere sense complexes: vestia de negre i copalta, propi dels homes, d’aquí que l’anomenessin Gentleman Jack, i no amagava les seves inclinacions afectivo-sexuals; fins i tot, es va casar, sense reconeixement legal —fora massa— amb l’hereva Ann Walker. Va plasmar les seves aventures en una sèrie de diaris que des de la seva adolescència no va deixar d’escriure. Més de 4 milions de paraules, gran part de les quals encriptades en un codi que combinava àlgebra, grec antic, símbols matemàtics, de puntuació i zodiacals. I sí, la vostra agudesa no us ha fallat, la part codificada feia referència a detalls íntims de les seves relacions amb d’altres dones.
A la introducció de Caballero Jack: los diarios de Anne Lister (Ménades 2019) es detalla el fulletó que van seguir aquests diaris des que es van descobrir fins que es van desxifrar i publicar. Tot ben curiós, però el més interessant és que si es van salvar va ser per la bona voluntat d’un descendent de la família, John Lister, qui en comptes de destruí-los tal com li van aconsellar, els va amagar. I el destí va fer la resta. És tot plegat tan apassionant!! Us convido a entrar en la vida d’aquesta dona fascinant, que està considerada “la primera lesbiana moderna” de Gran Bretanya. Però, ves a saber. El cas és que si haguessin destruït els seus diaris, ni seria la primera ni tan sols seria, la qual cosa em fa pensar que potser no sigui estrictament la primera. Quantes n’hi poden haver hagut abans que ella de les que no es conservin diaris ni cartes, bé perquè no els van escriure, bé perquè sí van ser destruïts.
De la feina de dones brillants (i de les dones brillants) que no han amagat les seves inclinacions lèsbiques, es coneix ben poc. Em venen al cap dues pioneres del cinema que ni per la gent que estem al cas, són conegudes com mereixen. Germaine Dulac, primera cineasta feminista i segona directora de cinema francès desprès de Alice Guy (a qui la Mostra Internacional de Films de Dones d’aquest any ha recordat tot projectant “Be Natural” de Pamela B. Green). Les seves pel·lícules es conserven gràcies a la seva companya i assistent Marie-Anne Malleville, qui va evitar que fossin destruïdes pels nazis durant l’ocupació de París. Una d’elles, “La Coquille et le clergyman” (La petxina i el sacerdot), està considerada un clàssic del cinema surrealista juntament amb “El gos andalús” o “L’edat d’or” de Buñuel i Dalí, aquests si, prou coneguts. O Dorothy Arzner, l’única directora que va fer el salt al sonor, considerada entre “els 10 millors” de Hollywood, primera dona a dirigir una pel·lícula parlada, inventora de micròfons mòbils, primera a ser inscrita al sindicat de directors més poderós de Hollywood i primera en declarar-se obertament lesbiana. I aquesta última dada no és gratuïta ni casual, cal fer-hi èmfasi per allò de la invisibilitat, la doble discriminació i la manca de referents. Fa temps que hi poso l’accent en aquest tema i em satisfà saber que no soc l’única. Al seu article “Una alcaldessa negra i lesbiana” (i sí, és important dir-ho), el sempre lúcid Isaias Fanlo, ho expressa tot parlant de Lori Lightfoot, la primera dona d’origen afro-americà i obertament lesbiana que accedeix a l’alcaldia de Chicago; una reflexió de treure’s el barret (copalta, com el d’Anne Lister).
Pels volts del dia més orgullós de l’any, he sentit l’impuls de recordar o simplement nomenar algunes de les nostres, les que ens han obert i obren camí. Consola saber que sempre hi ha una primera vegada, oi? Per cert, que a TV3 segueix endavant la trama dels amors entre la Joana i la Paz, dues senyores d’una certa edat (què bonic), que tenen una relació i encara no han acabat amb amargues llàgrimes dins d’un pou de solitud. Si continuen així, serà el primer happy end lèsbic-maduret de la història a una televisió pública de l’Estat espanyol. Però ho dic amb la boca petita perquè, tot i estar al cas, se’m pot haver passat algun títol per manca de ressò mediàtic. I d’altra banda, quants intents de producció, quantes idees i projectes no hauran arribat a materialitzar-se perquè són minoritàries, no interessen a ningú o això només és per vosaltres? No ens enganyem, una sèrie sobre els guerrers de Shian o els jugadors de rugbi samoans i la seva dansa haka (poso per cas) és potencialment universal, pot interessar tothom; una sèrie de lesbianes és cosa nostra i encara gràcies.
Bon orgull, noies!
