Compartir

Un conte de Maria Àngels Viladot

La venjança imaginària també serveix

Relat inclós en  La fúria de Fandango i altres relats. Barcelona: Editorial Viena, 2020

Quan el seu marit arribava a casa borratxo feia volar pels aires el que li venia de gust: volaven llibres i quadres, i allò que fos que tingués a mà.

Encara que vingués sobri igualment podia enfadar-se per qualsevol nimietat o simplement perquè sí. La Dolors i els seus fills vivien en el terror i en l’ansietat de la incertesa. Si el rampell de ràbia i odi es desfermava a l’hora de sopar, llavors era inevitable que la sopa o l’amanida sortissin disparades. I després venia la persecució al voltant de la taula i pel passadís, donant cops de porta al seu pas, fins que l’enxampava, l’agafava pels cabells i li donava una pallissa. Porca, gossa, bagassa, et mataré. Ella plorava amb el desconsol de l’amargura i el dolor. I una infinitat d’imatges angoixants se li anaven acumulant a la ment. I si un fragment d’un plat trencat o la punta d’un ganivet s’haguessin clavat a l’ull d’algun dels seus fills? Vivia amb la por ficada al cos. La por és el camí cap al costat fosc, cap a la ira; i la ira, cap a l’odi. I l’odi, cap al patiment. I de por, ira, odi i patiment la Dolors n’anava ben servida.

Transcorrien els mesos i els maltractaments anaven en augment. Amb l’ajuda d’una amiga, la Dolors va anar incubant forces per denunciar el monstre, com els seus fills l’anomenaven a la seva esquena. Una decisió sàvia, segons la seva amiga, ja que ell no hauria tardat a tallar-li el coll com a una truja.

Primer va arribar l’ordre d’allunyament i el primer sospir de descans. Després va venir el calvari del divorci. El temps va passar i de mica en mica es va anar sentint lliure, fins que va deixar de tenir temptacions de llançar-se al buit com quan el monstre l’escarnia.

Res ja no la lliga a aquell energumen, només queda la cicatriu de tants anys de maltractaments. Però aquesta és tan profunda que la seva ment continua sent un remolí d’imatges, tot i que cal dir que amb un matís molt diferent: ara el que veu són unes estovalles de lli surant com una fulla de tardor bressolada pel vent, una tasseta de porcellana blanca, suspesa en l’aire plàcid, vessant el cafè. I també un ganivet que, després de descriure uns graciosos arabescos, es manté congelat en l’aire amb —i aquest és un detall curiós— la fulla esmolada apuntant perversament cap a la jugular del monstre. No pot evitar imaginar que el ganivet se salti el guió i talli l’atmosfera amb la velocitat d’una fuetada, fins a perforar amb traïdoria i nocturnitat el cor d’aquell malparit. Pensa que tant de bo hagués tingut el valor d’apunyalar-lo mentre ell roncava després d’alguna de les seves menyspreables trompes. A la primera borratxera, al primer insult, a la primera esbatussada, arremetria contra el monstre sense pensar-s’ho dues vegades. Se’l carregaria. Però s’ha de conformar que el seu ganivet volador imaginari ho faci per ella.

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Tona Gusi

Tona Gusi

Fundadora i Co-coordinadora de La Independent. També és psicòloga menció en Psicologia d'Intervenció Clínica i menció en Psicologia del Treball i les Organitzacions.

També et pot interessar