Escrit per Dixie Edith, SemLac
Especialistes alerten sobre la necessitat de reconèixer com a feina no només la que produeix béns i serveis, sinó també les tasques domèstiques no remunerades, exercides majoritàriament per dones.
El reconeixement públic de les cures com a necessitat i dret, però també com a treball, es compta entre els guanys del nou sistema de cura integral per a la vida, l’aprovació del qual va ser anunciada a Cuba el desembre del 2023.
Per a la sociòloga Magela Romero Almodóvar, es tracta “en primer lloc de la consolidació d’un procés de treball que busca la col·locació de la cura de la vida al centre dels models de desenvolupament”.
La també coordinadora de la Xarxa Cubana d´Estudis sobre Cures assegura a SEMlac que aquest sistema s´ha gestat des del moviment feminista i els espais que aposten per la justícia i l´equitat social.
La informació de l’aprovació del sistema, que encara no està publicat, va ser donada a conèixer a través de la xarxa X, el 13 de desembre del 2023, per la ministra de Treball i Seguretat Social, Marta Elena Feitó Cabrera.
Les cures van emergir com un gran desafiament per a la societat cubana enmig del seu accelerat envelliment demogràfic.
Per a la sociòloga Magela Romero Almodóvar, es tracta de consolidar un procés de treball que va ser gestat des del moviment feminista i els espais que aposten per la justícia i l’equitat social.
A finals de 2023, al voltant del 22,7 per cent de les persones tenia 60 anys i més a la nació caribenya, segons va transcendir al taller “Dinámiques demogràfiques i les seves interrelacions”, organitzat pel Centre d’Estudis Demogràfics (Cedem) i el Fons de Població de Nacions Unides (Unfpa).
Dades de l’Enquesta Nacional d’Envelliment, realitzada el 2017 per l’Oficina Nacional d’Estadístiques i Informació, indiquen que prop del 24 per cent dels que superaven els 60 anys vivien en una família nuclear ―parella sense fills―, mentre que en 17 per cent de les llars residien persones grans soles.
“El sistema s’aprova enmig d’una realitat complexa del país, on és urgent entendre la cura com a activitat que sosté la vida i inclou aspectes econòmics, polítics, socials i culturals, entre d’altres”, reflexiona la també sociòloga Lucrines Azcuy Aguilera, professora del Centre d’Estudis Comunitaris de la Universitat Central de Las Villas, a uns 300 quilòmetres de l’Havana.
Investigadors de diferents institucions del país hem pogut posar estudis previs, sabers i experiències a disposició de la construcció del sistema, fet que va aportar una visió multidisciplinària, però també dels nostres contextos específics, assegura la sociòloga Lucrines Azcuy Aguilera.
Especialistes de diversos perfils han alertat sobre la necessitat de reconèixer i valoritzar com a feina no només la que produeix béns i serveis, sinó també les tasques domèstiques no renumerades, exercides majoritàriament per les dones en un país de profunda tradició patriarcal.
En opinió de la sociòloga Dayma Echevarría, del Centre d’Estudis de l’Economia Cubana, considerar tota la cura com a feina pot “contribuir a garantir que els que tenen cura i han d’abandonar la seva vida laboral remunerada per fer aquesta activitat rebin un salari pel seu exercici, acumulin anys per a la jubilació i siguin valorades socialment”, va comentar a SEMlac a inicis del 2023.L’estudi “Gènere, cura de la vida i política social a Cuba: estratègies, actors i recomanacions per a una coresponsabilitat més gran”, publicat el 2019 per la Fundació Friedrich Ebert (Fes) en aliança amb la Universitat de l’Havana, identificava també la necessitat de superar visions fragmentades i enfocar la política de cures articuladament, més enllà de visions salubristes i assistencialistes.
“L’aprovació del sistema constitueix un salt qualitatiu en l’organització social de les cures a Cuba, ja que va dirigit a enfortir la coresponsabilitat entre els diversos actors que han d’intervenir en aquest procés ia més permet articular diversos programes i polítiques”, assevera Azcuy Aguilera a SEMlac.
Romero Almodóvar i Azcuy Aguilera coincideixen que és molt important que la política recent aprovada reconegui “l’Estat com a garant” del dret de totes les persones a cuidar i ser cuidades.
Un model coresponsable de cures requerirà, igualment, la implicació de diferents actors de la societat, apunten les expertes.
Obrint camins
El procés de construcció, renovació, redisseny i consolidació del sistema nacional per a la cura integral de la vida no va passar d’un dia per l’altre, adverteix Romero Almodóvar.
“Es gesta des del 2019 de manera conscient, però té antecedents importants en tots els marcs normatius, programes, plans nacionals; a la feina que han realitzat moltes institucions al país per alliberar les dones de la sobrecàrrega del treball domèstic i afavorir la conciliació com a concepte”, detalla la sociòloga.
Tot i això, al seu parer s’ha avançat des d’una primera visió més enfocada a la conciliació ia atendre els desafiaments derivats de la dinàmica demogràfica del país, fins a arribar a una perspectiva més àmplia.
Entre els antecedents normatius, es compta amb l’actualització el 2022 de la Política d’atenció a la dinàmica demogràfica i l’aprovació i la posada en vigor, aquell mateix any, del Codi de les Famílies, que va canviar l’escenari jurídic al voltant de les cures i els va posar a l’agenda pública i mediàtica del país.
La primera contempla estructurar un sistema nacional de cures que abasti de manera prioritzada infants, població envellida i en situació de vulnerabilitat, a partir de diferents formes de finançament, gestió i propietat.
Mentrestant, l’article 430 del Codi de les famílies estableix que els familiars “tenen el deure de contribuir a la satisfacció de les necessitats afectives i de cura, i al sosteniment de les persones adultes grans, encara que no resideixin juntes, així com a preservar els seus béns”.
Aquesta normativa del dret familiar també fixa els deures i els arranjaments relatius a la cura de menors i persones dependents o amb capacitats diferents i visibilitza les persones cuidadores.
Així mateix, reforça el valor econòmic del treball domèstic i de cures, la qual cosa obre una porta que els drets dels que tenen cura siguin exigibles amb més precisió.
L’article 418 de la norma inclou el dret de les persones cuidadores a ser reemborsades o restituïdes, “conforme a les normes del Codi civil, per les despeses o erogacions que assumeixin amb el seu propi patrimoni en la cura del familiar”. També a comptar amb xarxes de suport per a la cura familiar a nivell comunitari i institucional.
A més, els reconeix formalment el dret a cuidar-se i descansar, dedicar temps per a activitats personals que no incloguin el familiar a càrrec seu i realitzar aquesta funció de manera que pugui conciliar-la amb el seu projecte de vida personal, familiar i social.
Alhora, la creació de la Xarxa Cubana d’Estudis sobre Cures, el 2020, va permetre “un diàleg enriquidor entre l’acadèmia i la política”, sosté Romero Almodóvar, la coordinadora general.
“Investigadors de diferents institucions del país hem pogut posar estudis previs, sabers i experiències a disposició de la construcció del sistema, fet que va aportar una visió multidisciplinària, però també dels nostres contextos específics”, coincideix Azcuy Aguilera, igualment integrant d’aquesta xarxa acadèmica.
El projecte governamental de Treball no Remunerat, aprovat el primer de desembre del 2021, va significar un gir cap a l’aprovació del sistema que s’ha de començar a implementar properament.
Per a Romero Almodóvar, el moment actual és essencial, ja que “s’està construint el marc normatiu” per a aquesta implementació, cosa que requerirà esforços conscients de capacitació, sobretot a nivell territorial i comunitari. “També d´articulació de diferents actors econòmics i de canvis de paradigmes culturals”, sosté.
Foto: Clacso. Foto:SemLac
Us recomanem, a més:
Del treball invisible al reconeixement: el desafiament de les cures, Iniciativa destaca el valor del treball de cures per a la vida. La Nota: Parlem de cures (Podcast). Cures a llarg termini i desafiaments d’una tasca feminitzada.SemLac Cuba.
