Sylviane Dahan: “S’han creat grans negocis amb el cos de la dona”

Per Sonia Potoy i J. Palomés

Fa 35 anys que Sylviane Dahan arribava a Barcelona procedent de París. Immediatament es va involucrar en la vida del barri que la va acollir conjuminant la lluita veïnal amb la seva militància feminista. Ha estat l’ànima de les vocalies de dones de l’Associació de Veïns de l’Esquerra de l’Eixample i de la Federació de l’Associació de Veïns de Barcelona (FAVB).

Com vas arribar a Barcelona?
Soc filla d’una família d’immigrants algerians que van emigrar a França. A París, vivia amb un català refugiat de la dictadura de Franco. En aquest temps tenia vint anys i vaig experimentar una cosa sensacional: el maig del 68 que va fer tremolar la França conservadora. Allò no va significar només un moviment juvenil. Va ser una vaga general que va paralitzar el país durant un mes. Vam fer tremolar el poder. Això em va marcar. A França vaig viure diversos anys i allà vaig tenir els meus fills, fins que el meu company i jo vam decidir venir a Barcelona cap a l’any 1987, on ens vam establir i vaig començar a treballar de mestra.

… i a involucrar-te en les lluites veïnals.
Sí, sí. Només arribar em vaig involucrar en l’associació de veïns. Em va cridar l’atenció la fortalesa i l’activitat de les associacions de veïns que hi havia a Barcelona. Venia de París i allà no estaven tan estructurades com aquí. Les meves conviccions feministes sí que es van forjar a França, on vaig començar militant en el Moviment d’Alliberament de la Dona a França (MLF) amb líders tan importants com Simone de Beauvoir, i amb lluites que s’iniciaven com el dret a l’avortament o l’alliberament sexual. Aquest va ser el meu despertar a l’activisme.

Com et vas integrar en l’associació de veïns?
He de confessar que, a l’inici, hi anava per a aprendre el català, però molt poc després ja em vaig introduir en el moviment veïnal fins que em vaig responsabilitzar de l’edició de la revista de l’Associació de Veïns del barri de l’Esquerra de l’Eixample, fins fa relativament poc. Tenia experiència en qüestions de maquetació, disseny, impressió… perquè ja havia treballat a França en una impremta per qüestions de militància. Fins que també vaig començar a participar activament en la Vocalia de la Dona de l’associació.

Quins temes abordeu en la Vocalia de Dones de l’Associació de Veïns?
El principal repte que existeix en la Vocalia de Dones és donar a comprendre un concepte molt, molt elemental: les dones existim i som la meitat de la població, que encara que sembli elemental no en tots els caps entra i per això costa tant lluitar per la igualtat. Parlem d’igualtat, però la igualtat és, simplement, acceptar aquest fet, que biològicament hi ha homes i hi ha dones, i el fet de ser dones té conseqüències injustes, nocives, desiguals per a les dones. Som diferents, però no desiguals. Les pròpies dones no s’adonen que són el 50% de la població. Les pròpies dones han interioritzat que la societat està dominada pels homes. Al llarg dels anys que he estat en la Vocalia de Dones de l’associació he conegut a moltes dones que, davant la violència, no denuncien. Han acceptat tota la vida el maltractament. He conegut dones grans que han decidit marxar de casa, perquè no aguantaven més el maltractament, quan els fills, ja adults, havien abandonat la llar. Havien aguantat tota la vida un matrimoni infeliç i cruel. I et parlo de dones amb estudis, amb formació. Això ho he vist a Barcelona, a París. És el sistema patriarcal que s’ha aprofitat mitjançant la divisió del treball d’imposar una superioritat dels homes sobre les dones. I quan les dones no tenen una independència econòmica, una autonomia, això s’aguditza.

I quines estratègies impulseu en l’associació davant això?
D’aquesta violència les dones no ens podem lliurar amb intel·lectualisme, amb llibres, amb teories. Per això és tan important el treball que es fa en les vocalies de dones dels barris: cal visibilitzar aquesta violència. La violència no pot ser invisible. Aquesta és l’essència de la democràcia: com és possible que hi hagi dones que pateixin, que no puguin desenvolupar el seu potencial, la seva personalitat, el seu valor, els seus drets, perquè estan sota un sistema de sotmetiment patriarcal. La democràcia, doncs, passa pel reconeixement i valoració d’una part de la societat que està infravalorada. Un reconeixement que ens beneficiaria a tots, per cert. En la FAVB impulsem els Punts Liles, un acord entre totes les entitats del barri per a lluitar contra la violència masclista. S’involucra especialment a les botigues i establiments del barri i funciona a Sant Antoni, aquí a l’Eixample, i en el Besós també s’està desenvolupant.

I, no obstant això, sembla que la violència masclista creixi dia a dia…
La violència contra les dones creix dia a dia. La prostitució està acceptada, la pornografia està acceptada, els ventres de lloguer són un fet consumat… La lluita feminista és més necessària que mai i és més necessària que mai la unió de les feministes. Certes reivindicacions de gènere, LGTBI… han creat molt de desconcert dins del moviment feminista. Hi ha una gran divisió entre l’esquerra, en el feminisme, i aquesta divisió és el triomf del neoliberalisme. Fa cinquanta anys era impensable, inimaginable que es normalitzaren els ventres de lloguer i ara és una cosa que molta gent accepta amb total normalitat, com la pornografia, que tant està afectant les noves generacions. La prostitució, la pornografia, això que anomenen maternitat subrogada, són violències brutals contra la dona que abasten el gènere i la pobresa. Són grans negocis que exploten la pobresa de la dona. El capitalisme i el sistema patriarcal es complementen perfectament. El cos de la dona era l’últim reducte al qual el capitalisme no havia arribat. S’han creat grans negocis amb el cos de la dona.

Creix la consciència sobre els drets de la dona entre la ciutadania?
Aquesta és la principal tasca que fem a les vocalies de dones i, en efecte, la consciència entre la ciutadania avança, realment, però creix dia a dia la violència contra les dones. A més, no hi ha mesures institucionals que et garanteixin seguretat, hi ha lleis que no es compleixen i governs que no les exigeixen complir. La democràcia és molt fràgil encara en aquest sentit. El patriarcat té por de perdre els seus privilegis i per això, a mesura que avancem en la consciència dels nostres drets, més amenaçat se sent el sistema patriarcal. La violència contra la dona, la misogínia, avança amb la mateixa intensitat que avança la consciència de la nostra lluita.

Es parla de crisi en les associacions de veïns, per què?
El moviment veïnal ja no és el mateix que el dels anys 80. La societat també ha canviat. En aquells anys, els partits d’esquerres estaven molt introduïts en el moviment veïnal, la qual cosa va ocasionar que els líders veïnals es transformessin en quadres polítics i no ha arribat una nova generació d’activistes i militants de barri. Avui, l’activisme veïnal continua existint però amb moltes dificultats, perquè actualment les exigències de les associacions per a treballar són enormes. Abans, per exemple, existia el voluntariat i l’única despesa era el lloguer que es pagava amb la cotització dels socis. La gent entregava la seva energia, el seu treball i el seu temps de manera voluntària, sense res a canvi, simplement per conviccions. Jo he experimentat aquest canvi. Avui, fins i tot l’activisme s’ha professionalitzat i no tenim gent jove. La nova generació no se sent atreta pel moviment veïnal.

És el finançament la principal debilitat de les associacions de veïns?
Les necessitats econòmiques de les associacions de veïns no són les d’abans. Abans vivíem de les cotitzacions i el treball era voluntari. Ara hi ha molts menys socis i depenem de les subvencions. No hi ha independència econòmica: depenem d’un local que ens ha cedit l’ajuntament i depenem de les subvencions, que s’han de justificar i això comporta un treball burocràtic i administratiu enorme que es resta al treball de l’activisme veïnal. Hi ha associacions, i no són poques, que han contractat gestories per a l’externalització d’aquestes tasques que treuen tant de temps, i a la contractació d’administratives per a les tasques del dia a dia. Avui els joves, i ho entenc, no vindran a treballar sense un sou. Hi ha moltes associacions de veïns que han deixat d’existir per això mateix.

Per què creus que la gent jove no se sent seduïda pel moviment veïnal?
La societat ha canviat. Les noves generacions no tenen les mateixes condicions econòmiques que teníem nosaltres fa trenta anys. Nosaltres teníem treball, per exemple, i no vam patir la precarietat del jovent d’avui. Ara, la principal preocupació dels joves és mantenir el seu treball o tenir un lloc digne on viure, per exemple. A més, entre les noves generacions es percep un rebuig cap als partits polítics i perceben el moviment veïnal com una extensió dels partits polítics.
Els i les joves, des del 15-M, han creat els seus propis espais. Per exemple, en el meu barri s’ha creat un grup de dones joves que no volen vincular-se a l’associació de veïns perquè tenen altres perspectives, altres maneres de treballar, d’entendre la lluita. Què hem de fer? Plegar? A la Federació de les Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) encara funciona molt bé la Comissió de Dones, però no és el cas de molts i molts barris.

Com perceps el futur de les associacions de veïns?
El moviment veïnal està en crisi, perquè no s’ha renovat, però també és un moviment que ha resistit durant 50 anys. No sé quin pot ser el futur del moviment veïnal. Però sí sé que sempre hi haurà la necessitat d’un lloc de trobada, d’intercanvi, de cohesió. El sentiment comunal sempre existirà en l’ésser humà. Hem de trobar una fórmula, un espai més obert i menys rígid que el que ha imperat fins ara. La joventut no es troba còmoda amb aquesta estructura rígida del moviment veïnal, més acostumat a l’assemblearisme potenciat a partir del 15-M. El moviment veïnal ha jugat un paper destacat des de la Transició, el que vingui després no sé que pot ser. El que sí sé és que les persones, els veïns i veïnes necessitaran trobar-se, comunicar-se, cooperar per a solucionar problemes perquè sols no podem fer res. L’associació és una necessitat vital, inherent a l’ésser humà.