Per Montse Fernández Garrido
El 4 de febrer Antonina Rodrigo fa 89 anys. Aquest dia, des de fa molts anys, l’hem celebrat a Barcelona un bon grup d’amigues de diverses professions i ideologies, progressistes i feministes. Sempre convidades per ella.
Aquest any ella el celebrarà a Granada, la seva terra natal, on ha tornat després de més de cinquanta anys de viure a Barcelona, on arribava del seu exili a França, i on es va instal·lar el 1965, acompanyada del seu marit, el també escriptor anarquista Eduard Pons Prades.
Antonina Rodrigo és una escriptora memorialista i feminista molt prestigiosa.
“Conferenciant, ateneista, pedagoga, mestra popular, divulgadora i militant compromesa amb la memòria republicana”. Així la descriu el professor universitari (UPF) Javier García Fernández, de la direcció permanent d’Adelante Andalucía, després d’entrevistar-la el mes de desembre passat, titulant l’entrevista “Literatura, memòria i exili”.
L’autora disposa de desenes de premis atorgats per institucions i associacions principalment andaluses i catalanes, després de publicar més de trenta llibres, després de fer llarguíssimes i interessants investigacions. Per fer aquesta tasca ha viatjat no només per tota la geografia de l’estat espanyol, sinó també per molts països europeus i llatinoamericans.
Llibres sobre Mariana de Pineda, Margarita Xirgu, Maria Lejárrega, Anna Maria Dalí, Maria Teresa Toral, Federica Montseny, Amparo Poch i Gascón, Dones d’Espanya: les silenciades, Dona i Exili 1939, Dones per a la història, L’Espanya silenciada del segle XX, Dones Granadines Represaliades. I també reconegudes obres sobre Federico García Lorca a Catalunya, Lorca i Dalí: una amistat traïda i García Lorca, l’amic de Catalunya, i la biografia del Doctor Trueta, entre d’altres. En resum, ha destinat la vida a escriure llibres d’assaig, narrativa, biografies, relacionats amb el feminisme, la memòria, l’exili, el compromís polític i la història de les dones.
Antonina Rodrigo va començar a escriure als tretze anys i a publicar els setze. No va necessitar anar a la universitat per ser una de les millors investigadores i escriptores del nostre país, com ha estat reconeguda en nombroses ocasions i llocs.
Va ser Camilo José Cela, que havia creat l’Editorial Alfaguara, qui va facilitar publicar el seu primer llibre, el 1965, sorprès per la categoria històrica del manuscrit sobre Mariana de Pineda escrit per algú tan jove. A Alfaguara va conèixer el que seria el seu marit, Eduard Pons Prades, vidu i pare de quatre fills, que va tirar endavant i va educar juntament amb Antonina.
Van marxar junts a l’exili francès i allà, amb més llibertat, van preparar llibres, fulletons, textos i activitats diverses. Segons ella, “aquests van ser anys bonics de vida col·lectiva, de compromís, de suport i de militància”.
En arribar aquí, el 1970, es van instal·lar a Premià de Mar, en un habitatge i barri modestos, amb molts emigrants i allà van muntar una escola popular, per educar els fills dels obrers que no podien anar a escola. Van aprofitar els seus coneixements de l’idioma francès per donar classes a la mainada d’exiliats que tornaven. Les seves lliçons eren sempre amb una perspectiva pedagògica llibertària. La parella van investigar, van escriure i van lluitar a la clandestinitat del país sota la terrible dictadura franquista.
A Barcelona i des de fa més de trenta anys l’escriptora i militant llibertària ha organitzat un homenatge a Buenaventura Durruti, el 20 de novembre, data del seu assassinat, al cementiri de Montjuïc. També cada mes de febrer l’homenatge a Antonio Machado a Colliure, actes a on hi assisteixen desenes de militants d’esquerres, en cotxes particulars i en autocars. També ara, amb quasi 89 anys, ha organitzat i participat en aquestes activitats. Sempre l’escriptora ha col·laborat amb organitzacions socials, sindicals i culturals. I ha estat pionera en la investigació de la memòria històrica, també amb perspectiva de gènere.
Té com a Antonina Rodrigo una biblioteca, un carrer i una plaça de Granada. En marxar de Barcelona ha fet donació a diverses institucions culturals d’una biblioteca important.
A més de molts altres (per exemple, se li va concedir la Creu de Sant Jordi el 2006), Antonina ha estat nomenada recentment Doctora Honoris Causa a la Universitat granadina, a la Facultat de Filosofia i Lletres (el seu discurs va ser molt bonic i aplaudit per la nombrosa assistència), va rebre el Premi Damaso Alonso de l’Acadèmia Sud-americana de la Bona Lletra de Madrid i el desembre del 2023 la Plataforma Granada Oberta li ha concedit el premi Carlos Cano, que tenen les més importants figures culturals d’Andalusia.
Van portar endavant l’acte el periodista Paco Vigueras, la portaveu de l’Associació Granada Oberta, Consuelo Fernández Palenzuela i la filla del cantant, Amaranta Cano. A tots dos actes l’assistència del públic ha estat immensa. La premsa andalusa s’ha fet ressò d’aquests premis i homenatges de manera molt àmplia i afectuosa.
De Catalunya diu avui l’escriptora, des de la seva Granada natal, “que és una sensació rara, que anyora Catalunya, que troba a faltar una terra i una ciutat, Barcelona, que ha estat seva”. Diu que “tots som dels llocs on hem lluitat i tots els llocs on hem patit”. Perquè aquí té moltes amigues i amics (en major nombre elles que ells), amistats que considera la seva família, la família escollida… Una dona valenta, que morirà dempeus, lluitant per un món millor, més just.
Li desitgem moltes felicitats en el seu 89 aniversari. I els millors desitjos per a una llarga vida amb salut. I amb reconeixements molt merescuts.
