Xaro Bautista Castells 1

Compartir

Sanitàries davant la pandèmia: Xaro Bautista Castells

Sèrie d’entrevistes

Parlem amb Xaro Bautista Castells, infermera al consultori municipal de Tivenys. El centre depén del CAP d’El Temple de Tortosa.

Com heu viscut a un poble com Tivenys aquest darrer any?

Dins de lo dolent no ha estat tan malament però per la gent de poble l’allau d’informacions desinformades; cada dia nous protocols, cada dia informació diferent… a la primera onada ens van fer retirar dels pobles per centralitzar l’atenció i reforçar atenció al centre d’atenció primària i la gent del poble es va sentir deixada, tot i que no va ser així però era més complicat, és clar. Ens haviem de comunicar per telèfon, per watssapp. Per sort Tivenys és un poble amb un ajuntament molt dinàmic i col·laborador, tenim molt bona relació de l’equip del consultori amb l’ajuntament i la farmàcia. Això va facilitar molt les coses, la gent que tenia algun problema trucava a l’ajuntament on prenien el telèfon i l’equip mèdic -la metgessa i jo- podiem trucar-los per resoldre. Amb la farmàcia igual, ens feia arribar les demandes i ho gestionavem amb les receptes electròniques. Hi havia aquesta bona entesa i un bon treball en equip amb la doctora sinó hauria estat molt difícil. Cal tenir en compte que el sol fet de no ser allà presencialment els creava desprotecció.

Quines són les dificutats més destacades que us heu trobat?

Vull insisitir en el canvi de protocols tan constant: com haviem de fer les coses, com s’havia de gestionar, d’atendre la gent… al principi cada dia, cada dia hi havien canvis. A les 8 del matí ens trobàvem al hall d’El Temple per escoltar els canvis i novetats. D’altra banda la impotència de saber dels pacients per qui no podies fer tot el que voldries i ajudar-los més del que podies. Als pobles hi ha molta gent gran amb dificultats per “manejar” la tecnologia. Per sort, l’ajuntament de Tivenys va posar en marxa un servei de voluntariat de jovens que anava a donar suport a la gent gran i els atenien pel que necessitaven: medecines, menjar, comunicar-se amb la doctora o amb mi mateixa… es va sol·lucionar així però és clar per nosaltres no va ser fàcil i tampoc per la gent del poble.

A nivell personal, com us ha afectat a les professionals?

La veritat és que a cadascú li ha afectat d’una manera va haver gent amb ansietat, que tenien infants a casa o gent amb dependències. Anavem amb molta faena i l’agobio de pensar si sorties contaminada del virus quan havies d’anar a casa i va ser una mica obsessiu inclús: treure’s la roba a la porta, dutxar-se abans d’abraçar als de casa, va haver molta gent amb por d’infectar els familiars. A mi el que més em va costar va ser no poder abraçar la gent, quan ja vaig poder pujar a atendre al poble. La gent gran, de vegades, el que necessita és una abraçada o una apretada de mans i això no podiem fer-ho, per mi això va ser dur. No poder donar el carinyo, tenir el caliu que tenim normalment i haver de dir que les coses aniran bé. No he tingut la por de contagiar-me sinó l aimpotència de no poder ajudar prou. La relació amb els pacients en un poble és molt diferent, et fan sentir una més de la família, jo me sento molt acollida i estimada a Tivenys i clar en aquesta situació va ser dur per ambdós costats.

La vacunació sembla el final del túnel, com valores com evoluciona en l’àmbit rural?

Està ananat molt bé al poble però no es pot avançar més perquè no ens arriben més vacunes. No deixem de vacunar perquè volguem sinó per manca de vacunes, mos donen lo que mos donen i tan pronte ho tenim ho utilitzem de seguida. A Tivenys, la gent de 70 en amunt ja està tothom vacunat. Ara estem ja amb altres edats però es gestiona a partir del web i això ja porta un altre ritme. Però no podem vacunar més perquè no tenim més dosis. Ara sembla que la cosa va més ràpida i espero que així sigue.

Finalment, que destacaries de tot plegat?

El treball d’infermeria ha estat clau, som un col·lectiu súper implicat en tot el que és  tenir cura del pacient. Amb els meus companys i companyes han estat treballant moltíssim i ja tenim ganes que es normalitze la situació i poder veure’ns les cares i els somriures una altra vegada. Però és una feina d’equip i quan parlo d’equip parlo de metges, infermers, tecnics en cures auxiliars d’infermeria, zeladors, adminstratius, personal de neteja…tothom, si algú falla tot se’n va en orris. Seguim tenint lo compromís amb la gent i volem donar resposta a les seves necessitats. Jo tinc la gran sort de fer el que estimo i estimar el que faig.

Xaro Bautista Castells

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Tona Gusi

Tona Gusi

Fundadora i Co-coordinadora de La Independent. També és psicòloga menció en Psicologia d'Intervenció Clínica i menció en Psicologia del Treball i les Organitzacions.

També et pot interessar