Ressenya
Es podria dir que el llibre “Sola” de Carlota Gurt (editorial Proa en català, Libros del Asteroide en castellà) va de ser dona avui.
I després hi ha una trama intel·ligent amb un compte enrere que sembla que ens atrapa i ens intriga. Però el que atrapa realment a la lectora és la identificació constant, ens caigui bé o no, amb els reptes vitals i del dia a dia de la protagonista, la Mei.
S’aborden a la novel·la grans temes universals de les dones, tractats a pinzellades i entrelligats amb el relat, com la imatge de la portada del llibre en català editat per Proa, que entrelliga branques, cabells i camins sobre una dona sola, nua, fràgil, però amb un ull alerta, atent i fins i tot amenaçant.
S’aborden reptes amb la parella: la decisió de ser mares i pares o no, les complicacions de ser-ho un cop s’ha pres aquesta difícil decisió (no sempre voler és poder), l’amor madur que apaga o complica la passió, la freqüència de les relacions sexuals com un tema corcó que cal controlar i posar-hi remei quan no és el que l’imaginari col·lectiu considera òptim, trobar els moments, aconseguir qualitat a més de quantitat.
Es parla també de les ambicions professionals, de buscar el recolzament o l’admiració dels altres, de les mares i pares, de les amistats, de la parella, de la inseguretat i les pors que generen els processos creatius, de les constriccions que suposen els procediments i les normes, el com s’han de fer les coses que se’ns imposa versus l’impuls de fer-les com ens sembla; del temor de mostrar el que fem i que se’ns consoli amb subterfugis.
Es parla del dol, de la culpa, sobretot de la culpa social i individual respecte el dol, el que he de fer, el que s’espera de mi, el que volen que faci. S’aborda a través de la Mei la contínua pressió que patim les dones en anar pel món, de manera subtil, en les petites coses, en qui ve a arreglar-te un vidre trencat a casa, en com se’ns assessora en comprar qualsevol cosa, en com el nostre desordre vital o aspecte físic condicionen com som vistes i el que s’opina de nosaltres, en com contínuament anem sortejant pors, temors i inseguretats i ens sentim observades i mirades, ja sigui per jutjar-nos, o bé si som desitjades físicament, o per opinar el que ens cal i el que ens convé.
Carlota Gurt despulla tot el que les dones pensem, sentim i expressem davant dels micromasclismes continus, com fem el cor fort, com gestionem la por, el fàstic o la vergonya per poder dir i fer el que cal i no el que sentim realment, que ens faria petites o ens perjudicaria més.
Surt també a la novel·la la relació amb la mare, la difícil relació mare-filla amb les dificultats de totes dues per fer arribar amor sense que la preocupació per protegir a l’altra no acabi creant una relació asfixiant.
També se’ns planteja la relació física de nosaltres amb el nostre cos, la nostra intimitat, la nostra nuesa i sexualitat, i de nosaltres amb el que ens envolta i la higiene, el que ens repugna o incomoda per brut o aliè; l’entorn i com aquest ens condiciona l’estat d’ànim: canviar de lloc, desconnectar, deixar-se absorbir per la natura.
Carlota Gurt aconsegueix fer-nos arribar a la intimitat de la protagonista, i ens identifiquem com a dones lectores amb aquesta intimitat, en els pensaments i les actuacions de la Mei, en les seves opinions descarades, per que són íntimes, sobre la gent que es va creuant en el seu camí vital. Ens caigui bé o no la Mei, ens la fem nostra, la volem prevenir i aconsellar, temem el que li pot passar, pensem que hauria de fer o no tal cosa o tal altra que fa, discrepem de com actua quan veiem venir les conseqüències de l’error.
La novel·la atrapa també per la trama que va descomptant dies fins a alguna cosa important que ens serà desvetllada al final i que no podem deixar d’anar recreant i imaginant durant tota la lectura, i de desitjar en el fons que sigui alguna cosa bona, quan tot sembla indicar que no ho serà…
