OPINIÓ
El 18 d’octubre es va presentar aquest llibre (publicat per Atico de los Libros) a la Llibreria Documenta de Barcelona, amb gran èxit de public. La seva autora és Neus Roig Pruñonosa, Doctora en Ciències Humanes i Socials i antropòloga.
El presentarem l’autora, el Dr. Santiago Castellá, Professor de Dret Internacional Públic de la Universitat Rovira i Virgili, Vicenç Sanclemente, periodista, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, historiador i sotsdirector de Radio 4, i jo mateixa.
Es tracta d’un llibre impressionant de 428 pàgines, insuperable, imprescindible, una joia, per la qual cosa cal felicitar i agrair a la Dra. Roig aquest magnífic treball.
Foto @Montse Fernàndez-Garrido
Del llibre diuen els mitjans. “Neus Roig, Dra en Ciències Humanes i Socials…ha escrit un estudi pioner sobre el drama dels bebès robats a Espanya” (Emilio Martínez, El Diario)/ “Roig ha dedicat quatre anys a la seva recerca… i insta a l’estat espanyol a reconèixer aquests casos com a crims de lesa humanitat (La Vanguardia)/ “El que va començar durant la guerra civil com una forma de repressió contra les dones republicanes empresonades, va continuar durant la dictadura amb les mares solteres i es va convertir en un negoci” (Olga Rodriguez de RTVE)/ “Neus Roig és la persona que ha documentat amb coneixement i cor l’abast del fenomen dels nens robats. Imprescindible” (Vicenç Sanclemente , RTVE)/ o “El treball meticulós de Neus Roig ha aportat nombres visibles a un drama real ” (Iolanda López Tv3)…
Es tracta d’uns 300.000 criatures robades i venudes, fins a dates recents. El 1996 és l’any en què va acabar la recerca de la Dra. Roig. Aquest càlcul es correspondria a un 5% de les adopcions registrades al nostre país, segons l’autora.
El llibre té un passat recent: es basa en la magnífica tesi doctoral, defensada per la Dra Roig a Almeria, al juny de 2.016, tesi que va ser premiada amb la més alta distinció possible, Cum Laude. Una Tesi que es basa en una recerca política, social, religiosa i jurídica que va fomentar el robatori de bebès durant la dictadura i va prosseguir fins a ben entrada la democràcia.
Neus Roig durant l’acte de presentació del seu llibre.
El 6 d’abril de 2.017, vaig dirigir i coordinar una Jornada a la seu del Col·legi de l’Advocacia de Barcelona, que vaig organitzar en nom de la Comissió per a l’Igualtat de Nous Models de Família, de la qual sóc Vice Presidenta, en col·laboració amb l’ Observatori Desaparició Forçada de Menors (de la qual és Presidenta la Dra. Roig) i de l’
Associació Donés Juristes, de la qual sóc dirigent des d’1.990.
El pes de la Jornada va recaure sobre la tesi doctoral realitzada per la Dra. Roig Pruñonosa: “La Cerca de la filiació biològica. La detenció il·legal de nounats i la usurpació de la seva identitat a Espanya (1938-1.996)”. Després la Dra. Roig i jo escrivirem i publicarem un llarg article a Mon Juridic, la revista del Col·legi de l’Advocacia de Barcelona.
LA TESI defensa que es va començar a sostreure bebès a les seves mares en l’època franquista, l’any 1.938, especialment dones que estaven a la presó per republicanes, per lliurar-los a famílies del règim, a fi que s’eduquessin en els valors de dretes i catòlics, segons defensava “…el psiquiatre Vallejo Nájera format a l’Alemanya nazi i havent realitzat pràctiques i estudis en els Lebersborns, van decidir que matar nenes i nens, tal com venien fent els alemanys, era un pecat. La solució era separar a la criatura com a màxim als tres anys i lliurar-la a una família o institució afí al Règim per a la seva criança, canviant la identitat del o de la menor, desvinculant-la per a tota la vida de la seva família natural “. En aquesta etapa concreta, el motiu era repressiu.
En el període 1953-1977 les mares eren fonamentalment solteres i majoritàriament menors de 21 anys. “Dones que el règim considerava perilloses (per fumar, anar a ballar o al cinema, pintar-se, la seva forma de vestir, o per arribar a la seva casa a partir de les 22 h). El motiu era majoritàriament el reeducatiu.
“A mesura que avança el temps i arribem als anys ’60 ja eren mares triades, principalment d’entorns rurals o pobres perquè es necessitava un bebè nounat per a una família que volia pagar per adquirir-lo. És el moment en què s’estandaritza el format de bebè mort davant la previsió de la negació mare a lliurar-ho voluntàriament”. En aquesta època, si s’inscrivia com adopció, es feia com a “fill de mare desconeguda”, i després, majoritàriament, s’inscrivien aquestes filles i aquests fille com a biològics. Podríem dir “que les substraccions es realitzaven per ideologia i/o motiu econòmic”. “En aquest període s’hi troben la majoria dels casos denunciats”.
En el període 1978-1996: “Per sostreure’ls sempre es comunicava la defunció del nounat als seus progenitors, abans de les 24 h. del part. El motiu era simplement econòmic. Un o una bebè es venia pel preu d’un pis d’una gran ciutat. El 1996 torna a canviar la Llei d’Adopció i se li atorga a l’adoptat o adoptada el dret a saber la seva identitat biològica si ho demana judicialment”.
“Fins el 1999 a Espanya està vigent el part anònim i és el 2011 quan canvia la Llei de Registre Civil que permet als pares d’un bebè que mor en néixer, poder veure’l, registrar-lo amb nom i cognoms i enterrar-lo”.
La meva pròpia història: Jo vaig néixer al gener de 1954, a la Maternitat de Barcelona: La meva mare tenia 30 anys. Els meus pares no estaven casats, no podien, perquè el primer marit de la meva mare va marxar a Casablanca, abandonant-la a ella i els dos fills del matrimoni, als quals va raptar després, quan va saber que la meva mare convivia amb un altre home i durant 30 anys no els va veure, ni va saber d’ells. Els meus pares eren pobres, vivien en una barraca a Badalona, en la qual s’hi van instal·lar el 1.951 en venir des de Granada i a on visquerem fins el .969. Tots dos eren represaliats polítics (ell per ser republicà, “bona persona, però desafecte al règim”, segons resava la sentència que el va condemnar a 12 anys i un dia de presó i que el va portar a passar per terribles tortures i per 14 de presons espanyoles. I ella portada a presó sent menor d’edat, alhora que la seva mare, salvatgement torturada i a la presó durant 3 anys i mitg, ambdues sense haver comès cap delicte, amb la intenció que tornés de la serra el pare i espòs respectivament, que va passar 9 anys en el maqui granadí, com a cap de grup / partida. D’aquesta manera, la dictadura franquista va deixar a cinc nens menors sense pare, mare, ni germana gran.
La meva mare va entrar en la Maternitat com a soltera, pobra i “roja”. El meu pare no va poder visitar-la en els dies que allí va estar ingressada. Ella va tenir un part molt difícil, gairebé no li van donar de menjar i les monges la insultaven quan es queixava de dolor.
Se’m va inscriure en el Registre com a “filla de pares desconeguts” i ignoro com i perquè (ja que els meus pares mai m’ho han explicat) amb els cognoms Estany Padró, quan havia de ser Fernández Garrido.
La meva mare se’n va anar sense l’alta i amb mi en braços, probablement després d’una brega amb les monges. I els meus progenitors van trigar 4 anys a aconseguir posar-me els seus cognoms. Ignoro si vaig ser una nena venuda, a una família catalana de possibles, encara que no poguessin lliurar-me després als compradors, o si va ser una altra la història. Ja mai ho sabré perquè els meus pares han mort. El meu germà Antonio va néixer un any abans que jo, també en la Maternitat de Barcelona. Va ser inscrit com a fill dels nostres pares i amb els seus cognoms. Perquè aquesta diferència? Potser perquè es pagava més per una nena, per fer-les servir de cuidadores dels nous “pares”?
El que sabem amb certesa és que “milers de bebès van ser robats i venuts impunement a altres famílies, gràcies a un complex entramat mafiós que implicava sacerdots, monges, metges, llevadores, infermeres, advocats, i alts funcionaris”… “El Règim de Franco i l’Església Catòlica (especialment vinculats al Opus Dei, Acció Catòlica, Filles de la Caritat), certes ordres religioses que s’encarregaven dels anomenats “Patronats de Protecció a la dona” van ser els que van potenciar el tràfic de bebès. Igual que han fet en altres països del món.
En l’actualitat hi ha més de 2.000 denúncies presentades a partir de 2008, que haurien de rebre una resposta diferent de l’arxiu massiu que pateixen.
El llibre no solament parla del robatori i la venda de bebès… Explica per exemple: “… que a les dones republicanes se les va castigar durament amb humiliacions tant públiques com a privades i després de passar per presó i ser separades dels seus fills i filles podien acabar internades per a tota la vida en manicomis. (…). El franquisme posava l’èmfasi en el seu paper de mestresses de casa i mare de guerrers falangistes. Calia controlar-les a nivell familiar i social (…). Ens descriu la situació de submissió i repressió de gènere, que les convertia en doble víctimes. La postguerra es va convertir en un camp abonat per a la violència domèstica. Va passar a ser tipificada com un delicte menor. La dona no tenia dret a denunciar al seu marit. Ell era el seu propietari. L’adulteri femení podia desembocar en el seu assassinat per part de l’espòs, que era castigat tan sol amb 6 mesos de desterrament. A les solteres se’ls exigia castedat. A les casades fidelitat. Amb els homes era diferent. Les normes culturals franquistes van catalogar a les dones com a àngels, verges o putes”.
Cal llegir i difondre aquest llibre. I qualsevol que vulgui saber sobre aquests temes haurà d’acudir sempre a la recerca que ha fet la Dra. Roig.
