“Totes tenim cara de puta”.
De la creació de l’activitat econòmica “Venda de sexe” a La Paz, Bolívia, a la creació del sindicat de prostitutes a Espanya i les seves complexitats, ens en parla aquesta activista feminista boliviana.
Fa uns dies, enmig de les muntanyes andines, a 4.000 metres d’altura, el Govern Municipal de la ciutat de La Paz, Bolívia, va aprovar la creació d’una nova mesura de control administratiu d’activitat econòmica: la “venda de sexe”. La Independent va entrevistar a Maria Galindo, coneguda activista feminista i part del moviment Mujeres Creando, organització que va participar en aquesta nova iniciativa i, per això, se li va demanar que comparés el que ha passat a la seva ciutat amb la recent i polèmica creació del sindicat de dones en prostitució anomenat OTRAS a l’Estat Espanyol, recentment anul·lat judicialment.
En una llarga entrevista, que reproduïm a continuació aprofitant el format web, Maria Galindo explica l’èxit d’aquesta nova normativa de La Paz que repercuteix en el que ella anomena “oficines de prostitució autogestionària” i que reconeix la prostitució com una activitat econòmica. A més, ens dóna frases que porten a la reflexió: “La prostitució ens obliga a tornar a discutir la relació entre dones i treball”; tant en les formes de treball com en el matrimoni “no hi ha un tall, sinó una continuïtat” amb la prostitució; i “és impossible pensar feminisme ni fer feminisme sense pensar en prostitució”.
Rebutja les posicions abolicionistes o regulacionistes “típiques del feminisme europeu” que parteixen d’una “visió binària” que reflecteix “un estancament dramàtic dels feminismes a Espanya”; on, a més, no s’ha d’oblidar “el caràcter colonial de l’estructuració de l’univers de la prostitució”; reclama pel respecte a “la sobirania i l’autonomia de cada dona que està en prostitució per decisió pròpia”; crida a “aportar amb un debat, que és imprescindible i urgent” i demana a l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, que s’hi sumi.
María Galindo
Explica’ns què ha passat, com és que l’alcaldia de La Paz va crear l’activitat econòmica “venda de sexe”? I quina ha estat la intervenció de Mujeres Creando en el procés.
Vam ser nosaltres, Mujeres Creando al costat d’una organització de dones en estat de prostitució OMESPRO, que fa dos anys vam presentar la iniciativa legislativa ciutadana i la vam anar llargament discutint amb el Govern Municipal.
M’estendré per explicar-ho. La situació era la següent: l’última normativa del Govern Municipal de La Paz és de 1909, quan els bordells rebien el nom de “Cases de Tolerància”, es tractava d’una normativa caduca històricament, que deixava tot l’univers de la prostitució expulsat de la història. En aquests 100 anys, a Bolívia va aconseguir el vot universal, la reforma agrària i d’altres, però cap norma s’havia atrevit a canviar el règim sobre els bordells o “cases de barrets”.
Nosaltres ens organitzem en locals autogestionaris petits, en grups de dones de 4, 8 o 12 dones, que s’han emancipat dels proxenetes i porten endavant la prostitució de forma autònoma. Són justament aquests locals els que rebien la major pressió de part de la Policia, amb contínues batudes, extorsions i formes d’abús, amb el pretext que serien locals “clandestins”. Quan volíem treure llicències de funcionament, el Govern Municipal ens les negava perquè no existia la venda de sexe com a activitat econòmica.
El punt clau era la venda d’alcohol i els volums d’inversió. Nosaltres hem decidit separar la venda de sexe de la venda d’alcohol i, per tant, no ens interessava accedir a llicències com karaokes, bars o altres que disfressin l’activitat de la prostitució amb la de venda d’alcohol i, a més, al contrari dels bars o nightclubs, els locals autogestionaris són “precaris”, suposen inversions mínimes que no passen d’algunes llits, algun arranjament i mampares per separar els espais.
En aquest context, sense aquesta norma, el Govern Municipal acabava de forma indirecta fomentant els proxenetes i deixant la prostitució autogestionària als llimbs de la clandestinitat. Ens feien servir com un escut amb el qual la Policia i l’Ajuntament feia continus simulacres de lluita contra la trata, arrestant a les companyes i fustigant-les, inclusivament sota pressió dels proxenetes. Es pot dir que des que vam crear les anomenades “oficines” de prostitució autogestionària hem patit el que jo anomenaria, sense por a equivocar-me, “una persecució política contínua”. Per això presentem la norma.
Vareu obtindre el que s’esperava? O és només una part dels objectius.
La llei ha estat discutida al detall amb nosaltres, punt per punt i per ara, que ha estat aprovada en gran, falta en el detall, respon a les nostres demandes. S’ha aconseguit introduir, d’una banda, a la prostitució autogestionària en la normativa i amb possibilitats de reconeixement municipal. Que una dona en prostitució pugui treure, organitzant amb altres, llicències de funcionament per als seus locals sense dependre de proxenetes. D’altra banda, que es reconegui la prostitució com una activitat econòmica en el Municipi de La Paz. A més, com una activitat econòmica que no necessàriament està lligada al consum d’alcohol o drogues.
Què vols dir amb poca inversió?
S’ha aconseguit posar paràmetres per a l’obtenció de llicències de funcionament que responguin a la realitat de “pobresa” de les dones en prostitució, que no tenen grans capitals per muntar locals gegants.
Estem parlant de locals amb les mínimes condicions espacials i, també important, sense conformar un gueto ja que no es restringeix a una zona específica de la ciutat. Es permet fins a de 10 metres quadrats, amb ventilació i porta. És a dir, aquesta llei afecta de manera directa als proxenetes i a la corrupció municipal i policial que està confabulada amb ells.
Hi ha qui dirà que aquesta és una manera de fomentar la prostitució…
És un argument que cau pel seu propi pes. Avui, en totes les ciutats del món la prostitució és gegant i La Paz no és l’excepció. Qui està en prostitució ho estarà de tota manera, sigui com autogestionària o com subjecta als interessos i formes d’explotació d’un proxeneta.
La magnitud de la prostitució té una relació directa amb el treball, amb l’absència de treball, amb els salaris baixíssims que suposen la major part dels treballs per a dones i amb les pròpies condicions d’assetjament sexual i xantatge en què estan les dones en els treballs. La prostitució ens obliga a tornar a discutir la relació entre dones i treball.
A la nostra organització tenim infermeres, comerciants, estudiants universitàries, també aturades cròniques, una mica de tot. La major part han exercit abans tot tipus de treballs i la prostitució no és el seu primer ofici. Fem la comparació entre les formes “prostituyents” en el món laboral de les dones: moltes vegades haver de pagar el lloc de treball amb sexe al amo i cobrar per sexe és ineludible i molt popular entre les companyes, no hi ha un tall entre prostitució i altres formes de treball sinó una continuïtat.
Dins el mateix feminisme no hi ha acord sobre el tema, són posicions enfrontades entre les anomenades abolicionistes i les que donen suport a la legalització de la prostitució mitjançant variades mesures. Què en penses de cada posició?
Personalment m’esgoten molt les dicotomies que són típiques del feminisme europeu i que tenen a veure amb una base de pensament binari que es reprodueix en molts camps. Mai m’he adscrit a cap de les dues posicions.
Però fins i tot vas escriure un llibre al costat de Sonia Sánchez i ella té, pel que sembla, una posició clara al respecte.
Sóc coautora d’un dels assajos en castellà més llegits sobre prostitució, que es diu Ninguna Mujer nace para puta, escrit a quatre mans amb Sonia Sánchez, qui després va ser cooptada per institucions abolicionistes i es va negar la meva autoria i es va arrencar els continguts del seu context. La major part d’aquest llibre ve de l’experiència boliviana que ha estat profunda i dramàtica. Fins i tot el títol va sortir de nosaltres. Sonia es va separar de la pròpia organització i es va dedicar a fer del llibre un acte mercantil sense organització política darrere.
Estic en això des de fa 15 anys perquè considero que és impossible pensar feminisme ni fer feminisme sense pensar en prostitució. Tampoc és possible comprendre l’univers complex de les dones sense tenir a la prostitució i concretament a la anomedana “puta” com el centre d’aquest univers. Per això, nosaltres, com a Mujeres Creando, fomentem fa molts anys la creació de la primera organització de treballadores sexuals a Bolívia, una organització que va ser cooptada pels organismes internacionals per embarcar-se en el discurs de “drets” per a les treballadores sexuals, que en els fets a Bolívia es va convertir en un braç de defensa dels proxenetes. És per això que Mujeres Creando va trencar amb elles per començar tot de nou i per aquest camí de ruptures i repensament és que arribem a la creació d’una organització de prostitució autogestionària.
Tot el procés de reflexió no va ser des de la teoria, buscant una mena de lloc “correcte”, sinó des del debat amb elles, sempre amb elles. OMESPRO és una organització de dones en prostitució que ha decidit no fer militància pública de la prostitució perquè no volen passar pel grapeig dels mitjans de comunicació, no volen testimoniar res per a la societat i perquè no volen estar subjectes a la crítica moralista de les seves famílies, dels entorns dels seus fills i filles etc. etc. En una societat com la nostra on el control social és tan directe, moltes d’elles fins i tot poden perdre l’habitatge amb una militància pública.
Si no és tracta de buscar col·locar-se en un lloc correcte, tal i com dius, on et poses?
El que nosaltres estem obrint fa anys en el debat en prostitució és una cosa nova, ni abolicionista ni regulacionista, és una reflexió pròpia. En la llei recentment obtinguda, no posem la prostitució com a treball sinó com a activitat econòmica, això em sembla interessantíssim per a la reflexió.
Les nostres pròximes lluites tindran a veure amb estendre aquesta llei a altres municipis del país i entrar en la gran discussió amb allò que nosaltres anomenem “Estat proxeneta”, perquè volem discutir la relació de l’estat amb el cos de “la puta”.
A Bolívia hi ha el que jo anomeno els “leprosarios del segle XXI” que són recintes de “salut” específica i únicament per a la revisió de les dones en prostitució, on se’ls revisa únicament les seves vagines, no per curar-les si estiguessin malaltes, sinó per habilitar-les o desqualificar-les per treballar. Així, es com violen en aquests actes tota la llista de drets constitucionals imaginables i es mutila els seus cossos. Discutirem aquests temes i els canviarem, és clar.
Tenint en compte que no hi ha una igualtat social, que hi ha explotació en el sistema, no hi ha el risc que aquestes organitzacions de dones en situació de prostitució acabin sent manejades pels proxenetes, és a dir que es desvirtuïn?
Els proxenetes són un poder a partir que manegen grans capitals i amb aquests capitals manegen segments de la policia, de migració i de confabulació amb poders territorials com les alcaldies. La lluita contra aquests poders no és ni més ni menys que la lluita de qualsevol sector laboral, com el cas de les maquiladoras que són expropiades de la seva feina o com la lluita de les treballadores que venen productes per a grans transnacionals sense un contracte laboral sinó amb un contracte de deute, com Yanbal o Esika. Els exemples ens sobren i les aliances entre nosaltres són el que falta.
Les regles del joc per menjar o no menjar, per subsistir o no, les ha posat avui el neoliberalisme a escala mundial. La prostitució és, en el cas bolivià, per a les dones una forma de subsistència tan legítima com qualsevol altra de les formes de subsistència. Alhora, com en totes les formes de subsistència, quan a més t’organitzes i generes unes condicions autogestionàries vas construint un coneixement que avui és imprescindible per als feminismes. Els coneixements, els sabers, de “la puta”, que només ella els pot extreure en les seves condicions laborals, són un tresor.
Hauríem a més a més , per descomptat, generar espais d’aliances i complicitat amb “la puta”. Nosaltres tenim milers de graffits al respecte, però un que m’agrada molt és: “totes tenim cara de puta”. Totes hem estat cridades “putes” en diferents contextos i moltes de nosaltres estem inserides en relacions prostituyentes fora d’un context estricte de prostitució.
Per això mateix, les que estan en prostitució i que manegen el sexe com una mercaderia monetizable tenen molt a ensenyar-nos. No tenim un taller per donar a les “putes”, sinó que tenim un taller per a rebre d’elles.
D’acord, anem a un altre context. A Espanya s’ha creat fa poc un sindicat, OTRAS, i això ha provocat un intens debat que fins i tot ha acabat als jutjats. Com hauria de resoldre’s aquest tema?
La discussió al voltant del sindicat i la signatura del manifest i tota la polèmica que ha aixecat reflecteix una visió binària i un estancament dramàtic dels feminismes a Espanya, però, més greu que això, no es respecta la sobirania i l’autonomia de cada dona que està en prostitució per decisió pròpia, negant-li el dret a organitzar-se i, per tant, a existir i, per tant, a aportar amb un debat que és imprescindible.
Cal comparar, per exemple, prostitució amb matrimoni. Seria molt pertinent a veure si neguéssim a les mestresses de casa organitzar-se perquè no són mestresses de casa per voluntat pròpia. Clarament, i disculpin-me si s’ofenen, jo veig un empantanegament en el debat perquè respon a un pensament binari: aquestes a favor o estàs en contra, i no hi ha lloc a aprofundir ni a repensar res.
Personalment crec que el debat de l’autogestió en la prostitució és un avanç gegant. És una afectació a totes les condicions de treball en la prostitució. Els proxenetes a Bolívia s’oposen a la llei perquè justament, ara, qualsevol companya pot trencar amb ells i organitzar-se per compte propi. No és fàcil ni és una tassa de llet, però és una possibilitat.
En els nostres estatuts discutits i assumits col·lectivament hem arribat al detall més concret, com el sexe amb condó, el nombre d’habitacions que vol fer cada companya, ho decideix ella de forma més flexible. Qui té deutes i necessita estar hores i hores a “L’Oficina”, perfecte, qui té un examen a la universitat i canvia d’horari, perfecte.
Coses molt interessants que fan a la vida mateixa. La prostitució autogestionària crea per a les companyes, a més, una cosa que elles mateixes s’han dotat i reclamen: una vida paral·lela a la prostitució, perquè, dins de relacions proxenetes, allò que lliuren sencer és tota la seva energia, tot el seu temps i tota la seva vida sense marge per a res més. La separació de la venda de sexe de la venda d’alcohol és una altra reflexió molt important que està aportant la prostitució autogestionària.
Trobes algun paral·lelisme entre el que ha passat a La Paz amb Espanya? Quines són les diferències entre els dos contextos per als que exerceixen la prostitució?
Són contextos molt diferents. Una cosa que definitivament torna complex el context a Espanya és el caràcter colonial de l’estructuració de l’univers de la prostitució. Les companyes provinents d’Àfrica ocupen un lloc diferent que les companyes provinents de l’Est d’Europa o les provinents de Llatinoamèrica en general. En cap país la prostitució és una i homogènia, hi ha moltes capes i complexitats que a Espanya estan travessades per un caràcter colonial.
Moltes d’elles estan subjectes a relacions de trata i tràfic de persones, no com segrestades sense voluntat, sinó com a famolenques sense cap oportunitat. És més fàcil que elles entrin a Espanya de la mà d’un tratant de prostitució que en una pastera de la mà d’un tratant de mà d’obra. Per això la discussió sobre prostitució a Espanya és altament urgent i política.
No és casual, tampoc, que un percentatge molt alt de les dones en prostitució a Espanya siguin “estrangeres”, tampoc és menor la pressió sexual i l’assetjament que viu una treballadora que està a fora de la prostitució, en l’ofici que tingui: pensem en les recol·lectores de Huelva violades pels patrons, però pensem en les treballadores de la llar o assistentes de gent gran que, en un nombre enorme, suporten pressió o paguen amb sexe “la seva tranquil·litat” a la feina.
El que no es pot fer és tallar la prostitució com si fos un univers a part, que està a Mart, hi ha una continuïtat entre matrimoni i prostitució, hi ha una continuïtat entre treball fora de la prostitució i dins de la prostitució i hi ha una redefinició de les condicions laborals per a totes les dones del sud en un neoliberalisme xenòfob, com el que està instal·lat a Espanya.
Si et preocupa la trata de persones has de lluitar contra la Llei d’Estrangeria i no impedir que les dones en prostitució s’organitzin. Em sembla indignant.
Aconsellaries a les alcaldesses de Barcelona i Madrid, que tenen un perfil d’esquerra i feminista, que facin seva la mesura adoptada a La Paz?
Quan vaig estar a Barcelona, convidada per SUDS i afavorida pel Govern Municipal, il·lusament vaig demanar audiència amb Ada Colau, o qualsevol col·laboradora, per explicar-li justament aquest procés que el considero, sens dubte, una clau molt interessant.
Crec que és fonamental, no pots tenir una alcaldessa que es consideri feminista en una “ciutat feminista” i que no obri un escenari de debat, de deliberació i proposta, sobre les qüestions de la prostitució, que són sempre qüestions territorials que les afecten de manera directa i ineludible.
No m’explico com no s’han bolcat amb debats internacionals i propostes culturals que ens donin un marc per a una discussió política de la prostitució. Em sembla que hi ha un gran temor de fer-ho. De fet, el procés en el govern municipal de La Paz l’hem obert amb aquesta llei nosaltres, ells institucionalment mai ho haguessin fet.
