Q-Ars Teatre és un projecte que uneix autores, directores i actrius de gran calibre en espectacles de petit format. Al capdavant hi ha l’actriu Anna Güell amb qui hem conversat.
Un portal com qualsevol altre. Res no indica que al fons hi ha un taller de creació teatral pel que passen grans dames del teatre: creadores, intèrprets i directores de la talla de Francesca Piñón, Àurea Márquez, Marta Angelat, Daniela Feixas, Tilda Espluga, Muguet Franc… L’espai és acollidor. Un raconet chill out on es pot prendre una beguda calenta (o freda si fos el cas), un passadís ample amb els cartells de les seves creacions i objectes que combinen funcionalitat i attrezzo. Al fons, una gran sala on es couen els espectacles.
Q-Ars Teatre va néixer dins del teatre Art en Brut, quan Mercè Anglès portava aquesta sala. Ella i Anna Güell van organitzar el 1998 el festival Veus de Dones. La resposta del públic les va dur l’any 2000 a crear Q-Ars. Quan Mercè Anglès va morir, va deixar un encàrrec a l’Anna “molt exhaustiu —diu—, molt clar, que això no podia caure. I és el que intento amb un grup de col·laboradores que hi estan posant els braços per a que Q-Ars Teatre continuï dret i creixent”. Ho diu amb un somriure, sense acritud. Anna Güell parla i es mou amb serenor, el seu caràcter afable no sembla molt lluny del personatge que interpreta a la sèrie Com si fos ahir, fins i tot el nom, Paz, escau a totes dues.
Teatre de petit format, en català, gestionat per dones i que prioritza la seva presència en les produccions. Com sobreviu?
No sobrevivim —riu irònica—, ho aguantem com podem. Evidentment no tanquem mai amb beneficis; i si n’hi ha, els impostos s’ho acaben d’endur tot. Anem fent amb la bona voluntat de moltíssima gent, aquesta és la pena d’aquest país. Hi ha un moment que no vols demanar més favors i aleshores fas un sobreesforç fent més hores de les que pots, sense cobrar, deixant feines a fora amb les que hi podries viure una miqueta millor, però has d’estar aquí aguantant les veles. Som un equip en el que quan n’hi ha més es cobra més i quan n’hi ha menys ens ajustem totes una mica i anem fent.
Tanmateix, el públic respon.
Molt. Hi ha un públic molt interessat en aquestes produccions, textos de dones que parlen de temes molt diferents als que estem acostumades i d’una manera diferent. En el moment en que corre la veu les coses funcionen molt bé i durant anys podem estar fent bolos d’aquests espectacles.
Tinc entès que teniu una mena de mecenatge…
Des del dia que vaig posar un peu al teatre reivindico el mecenatge. Avui en dia l’interès per la cultura és molt minso en els sectors que podrien dinamitzar. Vam muntar la nostra pàgina amb l’Aixeta, un projecte de Liz Castro de micromecenatge continu específic de cultura, que ens permet jugar molt i interactuar amb les mecenes.
I què ha de fer algú que vulgui ser mecenes?
Entrar a la pàgina de l’Aixeta, buscar Q-Ars Teatre i allà trobarà les instruccions. Ho hem fet una mica culinari: pots ser mecenes de tastet, de brunch, de copa… tries un i fas una aportació cada mes. Nosaltres pengem una cosa especial per a cada modalitat. Poden ser vídeos d’espectacles, poemes, fotografies o el que ens ve de gust explicar. Ara, per exemple, estem preparant textos de Montserrat Abelló i de Marçal,
Quina és la vostra relació amb la sala La Gleva?, en general estreneu allà.
La fundadora, Bárbara Granados, també és col·laboradora nostra, composa les nostres bandes sonores. Ella i Albert de la Torre, inspirats en el que passava a Q-Ars, van voler un petit espai. De seguida que van obrir vam dir “nosaltres volem venir aquí a fer coses”. Abans havíem col·laborat amb la sala Muntaner i amb l’Espai Brossa, perquè són mides de teatre i conceptes teatrals que juguen paral·lelament amb el nostre. Ara, La Gleva és com casa nostra.
Quan dius concepte teatral, com el definiries?
Un teatre de petit format, fresc, però que al darrere té un missatge, un compromís amb la literatura. En cada espectacle hi estem gairebé dos anys treballant, perquè busquem molt material. Des de Q-Ars es conceben les idees, però moltes vegades hem de treballar amb alguna dramaturga per escriure-les si fem versions de novel·les o de llibres de filosofia…
I com les trieu?
Llegint molt. La Mercè i jo érem unes lectores terribles, no paràvem, viatjàvem i compràvem llibres, intercanviàvem troballes. Ella llegia molt en francès i jo en anglès i ens ho explicàvem. També anem per autores, per èpoques… intentem estar al dia.
“Donar veu a textos de dones és poèticament enriquidor”
La darrera pregunta és obligada. Projectes de futur? Si ens deixen, és clar.
Aquest any 2020 ha sigut catastròfic per nosaltres. Tenim un espectacle a partir de tres contes de Victor Català que al seu moment no vam poder estrenar. Ara al novembre van tornar a tancar els teatres i ens hem quedat amb l’obra a les mans a quatre dies d’estrenar. No sabem quan la posarem en escena. Estem de gira amb Lourdes Barba fent funcions del Teatre Viscut, basat en textos de Maria Aurèlia Capmany, d’una actualitat i d’una crítica social molt forta. Jo havia fet una versió de Feliçment soc una dona, que es diu Carola, i continua de gira aquesta temporada. Portem també un petit espectacle amb textos de Teresa Pàmies i anem fent bolos.
Malgrat les circumstàncies no pareu i a més, us ho feu tot vosaltres.
Sí, una mica sí —torna a riure—. Hi ha coses que no agraden: producció o quadrar pressupostos, però donar veu a textos de dones, espectacles fets o dirigits per dones és poèticament enriquidor. Portem 20 anys amb aquesta premissa i així volem continuar.
