Per Lianet Gómez Abraham. SemLac
L’any 2013 Isabel Moya, periodista i directora de l’Editorial de la Dona, alertava que el periodisme estava en crisi [I].
Tot i això, les dificultats no es relacionaven només amb la prominència de nous suports comunicacionals i el declivi d’altres, sinó amb l’esgotament d’un paradigma i les seves pràctiques.
La també periodista espanyola Marta Jiménez Zafra[II] i la pròpia Moya avalen la figura del periodista com un agent mediador que ha de contextualitzar el que està passant i explicar i analitzar el perquè del que passa i els seus antecedents. Si bé es parla que l’activitat de reporter/a ha de tenir una cultura de sentit i de la història, també s’hauria de desanclar de pressupostos patriarcals que sovint passen per ser “políticament correctes”.
Alhora que es reconeix que els mitjans constitueixen un espai de producció i negociació, condicionats i condicionants de matrius culturals i reproductors del poder hegemònic; la premsa ha estat identificada com una de les 12 àrees prioritàries per aconseguir la igualtat d’oportunitats per a dones i homes, segons la Quarta Conferència Mundial sobre la Dona, celebrada el setembre de 1995 a Beijing[III].
En el cas de Cuba, els mitjans de comunicació -i els de premsa en particular- assumeixen característiques particulars, ja que malgrat que hi ha una voluntat política d’assumir els temes de gènere a totes les arestes (cosa que fins i tot queda explícita en l’objectiu 55, aprovat a la Primera Conferència Nacional del Partit Comunista de Cuba el 2012), encara conviuen productes comunicatius potenciadors d’un paradigma diferent de com ser home o dona, amb altres de molt sexistes, que reprodueixen i naturalitzen mites i estereotips heretats del patriarcat.
Un diagnòstic sobre la perspectiva de gènere als mitjans cubans revela que és un àmbit paradoxal i contradictori que s’articula amb els processos socials, on les feminitats i masculinitats, plurals i diverses, es vivencien en una mena d’hibridesa en què coexisteixen trets de vells i nous models[IV].
Una primera debilitat dels mitjans de comunicació –i moltes vegades el motiu dels principals problemes de mal tractament envers dones i homes– és l’absència a la línia editorial d’una transversalització de la perspectiva de gènere, pensada com una eina que facilita l’abordatge més inclusiu dels missatges i imatges.
S’entén que el Manual d’Estil de cada publicació arreplega les nocions per confeccionar els productes comunicatius que regeixen determinada institució. La seva utilitat permet que, tant el personal propi com els que col·laboren amb el medi des d’espais externs, mantinguin normes comunes dins de la diversitat. No obstant això, resulta irregular l’aplicació eficaç d’una mirada inclusiva i de gènere a les publicacions.
Segons agrupen Moya[V], González i Trinquet[VI] (2015), en els mitjans cubans persisteixen altres tendències negatives referides a l’abordatge de les feminitats i les masculinitats:
L’absència de la multiplicitat i la varietat d’expressions d’allò femení i masculí a la nostra societat.
Aproximació acrítica de maneres de fer i continguts d’altres contextos que són realment denigrants.
L’acostament, per vies alternatives, a productes comunicatius forans profundament sexistes i discriminatoris.
Esquemàtic tractament del tema de la diversitat sexual.
S’evidencia l’ús generalitzat del llenguatge sexista, a través del qual s’invisibilitza la presència i les aportacions de les dones. El seu tret més comú va ser l’ús del masculí genèric.
Encara que periodistes i directius consideren que assumeixen els seus treballs des de la imparcialitat i sense prejudicis, s’evidencien visions estereotipades d’acord amb paradigmes hegemònics i patriarcals.
Manca de preparació sobre els temes de gènere de directius, periodistes i realitzadors, condicionants que determinen la representació estereotipada d’homes, dones i persones amb identitats sexuals i orientacions de gènere diferents i, a més, la naturalització de patrons sexistes.
Només algunes publicacions de tall obertament feminista o molt especialitzades –com SEMlac Cuba o les revistes de l’Editorial de la Dona, per exemple- han incorporat l’enfocament de gènere com a pràctica habitual –i transversal– a les seves produccions noticioses ia les rutines productives, adoptant el criteri proposat com a estratègia global a la Plataforma d’Acció de Beijing.
Segons Lisandra Fariñas, una de les periodistes especialitzades participants de l’aixecament de dades per a la Monitorització Global de Mitjans 2020 a Cuba, només el quatre per cent de les notícies analitzades mostren les diferències entre dones i homes.
Precisament, des de la visió de gènere, la violència simbòlica es refereix a la reproducció i socialització als mitjans de comunicació i productes culturals d’un discurs sexista, patriarcal, misogin, que descansa en prejudicis i estereotips per presentar la subordinació de les dones i allò femení com a natural.
Al discurs periodístic es reconeixen aspectes, tant tècnics com ideològics, que articulen i engloben des de les rutines productives fins a les ideologies professionals. Aquests van des del tipus de discurs, els temes, l’enfocament, les estratègies discursives, els qui protagonitzen les notícies i l’espai on es desenvolupen, fins al sexisme reflectit en el llenguatge[VII].
Llums al camí
No totes són notícies dolentes si parlem de la relació dels mitjans amb la visió de gènere. Des de l’acadèmia hi ha un debat sobre les representacions del que és femení i masculí en els diferents suports de la premsa. A més, gràcies a la capacitació del gremi, el grup de professionals creix sensibilitzat envers el tema.
Ha estat voluntat de la direcció de l’Institut Internacional de Periodisme José Martí (IIPJM), de la Unió de Periodistes de Cuba (UPEC), la planificació de cursos, tallers i trobades per posar sobre la taula els assumptes pendents sobre gènere i equitat social.
Cada any, des de fa més de dues dècades, la Càtedra de Gènere i Comunicació “Mirta Aguirre“, de l’institut, convoca postgraus de Gènere i Comunicació i seminaris sobre Violència de gènere i mitjans. El 2021, a causa de la contingència sanitària derivada de la Covid-19, aquestes capacitacions es van muntar sobre la recent inaugurada plataforma d’educació a distància Aula Virtual de Periodisme. Val reconèixer que, fins a l’agost del 2021, dels cinc cursos muntats a la plataforma docent de l’IIPJM, només tres van tenir edicions dobles a causa de la seva àmplia demanda i entre ells va estar el Postgrau de Gènere i Comunicació que, en les dues edicions, va registrar més de 50 persones matriculades, de les quals se’n van graduar 39. Els altres cursos més demandats van estar relacionats amb la gestió de xarxes socials i el periodisme mòbil.
S’ha aconseguit molt, però el sexisme es disfressa, es desplaça, apareix i reapareix, es metamorfosa, es maquilla, perquè allò que depèn de l’ordre simbòlic no s’articula automàticament sobre els canvis ocorreguts en l’ordre de la producció i l’organització dels rols socials[VIII].
Una possible ruta sobre la qual s’han d’encaminar el periodisme i la tasca dels mitjans de comunicació cubans l’emfatitzen autores com Isabel Moya i Dixie Edith Trinquete en diversos acostaments. D’elles sobresurten: desenvolupar investigacions sobre gènere i mitjans; continuar el procés de capacitació no només de professionals de la comunicació, sinó també de persones que dirigeixen els processos mediàtics a tots els nivells i educar les audiències desenvolupant les seves habilitats crítiques a través dels mateixos mitjans o altres vies.
A més, és important conscienciar que la perspectiva de gènere va més enllà d’escriure sobre dones. La premsa nacional necessita que tant els homes com les dones treballin amb visió de gènere; aquest acabaria sent un camí segur cap a la construcció de l’equitat social, des de la comunicació.
[I] Moya, I. (2013). Reinventar el periodismo, hacia una contracultura feminista en los medios de comunicación. España: Euskadi-Cuba
[II] Jiménez, M. (2011). Redes sociales y medios de comunicación. Madrid, España: Ameco.
[III] ONU (1995) “Decalaración y Plataforma de Acción de Beijing”.
Recuperat de: https://beijing20.unwomen.org/~/media/headquarters/attachments/sections/csw/bpa_s_final_web.pdf
[IV] Moya, I. (2013). Reinventar el periodismo, hacia una contracultura feminista en los medios de comunicación. España: Euskadi-Cuba. p.55.
[V] Ídem.
[VI] Trinquete, D. y González, I. (2015). “Investigar en género y comunicación: ganancias y brechas en un camino difícil”. ALCANCE Revista Cubana de Información y Comunicación. Recuperado de:
Http://ojs.uh.cu/index.php/RCIC/article/viewFile/47/47
[VII] Moya, I. (2010). “Sin contraseña. Discurso mediático y trasgresión”. En: Género y Comunicación. Madrid, España: AMECO.
[VIII] Ídem.
