Esther Pineda G. és sociòloga, Magíster en Estudis de la Dona, Doctora i Postdoctora en Ciències Socials egressada de la Universitat Central de Veneçuela.
A més Esther Pineda G., és autora de «Machismo y Vindicación: La mujer en el pensamiento sociofilosófico» (2017) i «Cultura femicida. El riesgo de ser mujer en América Latina» (2019) publicats per Editorial Prometeo Libros. Diario Digital Femenino la hi té com a font permanent de consulta i en aquest sentit decidim realitzar aquesta entrevista, la primera de tantes que anirem realitzant, amb l’objectiu de sumar altres veus per a contribuir a l’anàlisi, i visibilitzar la realitat llatinoamericana sobre Feminismes, Femicidios, Polítiques públiques, dades i el rol de l’Acadèmia. «cal canviar la forma en què es produeix el coneixement feminista».
Per que feminismes, en plural Quants n’hi ha?
-El feminisme és un corrent de pensament i acció que problematiza, s’organitza i lluita per l’obtenció i garantia dels drets de les dones, per l’erradicació de les formes de violència contra elles comeses, i per l’abolició dels sistemes, discursos, pràctiques i representacions que les oprimeixen, que naturalitzen, perpetuen i sostenen relacions de poder i desigualtat.
Aquest feminisme té diverses expressions que responen a les múltiples experiències diferenciades vivenciades per les dones, com és el cas de les dones obreres, pageses, afrodescendents, indígenes, lesbianes, els qui a més de vivenciar l’opressió sexista, es troben subjectes a altres formes de discriminació, violència i desigualtat com ho són la pertinença ètnica-racial i la classe social.
La necessitat de visibilitzar aquestes experiències diferenciades, de denunciar les formes de discriminació i violència que s’exerceixen contra les dones, de produir coneixement entorn d’això, d’organitzar-se i realitzar demandes específiques entorn de la seva situació, és el que va donar pas a la configuració de diverses expressions i formes organitzatives del feminisme que coneixem com el feminisme negre, el feminisme indígena o el lesbofeminismo, les quals neixen de la insatisfacció i la inconformitat davant l’absència de visibilitat i reconeixement en la figura genèrica del feminisme, en el qual poques vegades les experiències diferenciades i les interseccions de les opressions són nomenades.
Ara bé, aquestes diverses expressions del feminisme no suposen com algunes persones assenyalen una competència entre quines dones són més oprimides que unes altres, per contra, és la visibilització i el reconeixement de les múltiples formes d’opressió que pot experimentar una dona, les quals s’articulen, transversalizan i acaben aprofundint encara més, la ja existent -des del naixement- opressió sexista.
Aquestes diverses expressions si bé no generen competència respecte a les opressions… Sí divisions? Penso en el cas de la lluita contra el sistema prostituïent, per exemple.
-No existeix tal divisió perquè el feminisme per naturalesa i des de la seva gènesi és abolicionista, perquè reconeix a la prostitució com una de les formes més extremes de reificació, explotació i violència contra la dona; qualsevol moviment que no persegueixi l’abolició del sistema prostituïent és una altra cosa, però no feminisme.
No hem de perdre de vista que la prostitució és el triomf del capitalisme i del patriarcat, perquè suposa que les dones són coses, a les quals se’ls posa preu, que poden ser venudes, comprades, usades i descartades en el context d’un sistema prostituïent esclavitzador que es nodreix i sosté a partir de la precarització i pauperització de la vida de les dones; perquè les qui són captades per les xarxes de trata amb finalitats d’explotació sexual són les dones que s’han quedat sense opcions, les qui l’Estat, la societat i la família les-hi ha donat l’esquena, i a les qui els mitjans de comunicació i la indústria pornogràfica han bombardejat amb la idea que posa’ls-hi preu al cos és apoderament.
Quina és la raó per la qual l’Acadèmia no popularitza els coneixements i acaba, indefectiblement, arribant a unes poques?
-Si bé personalment no faig vida en l’acadèmia, vinc d’una formació acadèmica, per la qual cosa no puc menysprear l’acadèmia, no obstant això provenir d’aquest ambient m’ha permès constatar, que si bé el feminisme acadèmic produeix coneixement, el problema és que es manté en una relació endogàmica (dins del mateix grup), per la qual cosa els productes feministes que es generen en l’acadèmia són produïts per a l’acadèmia i per a ser consumits per altres acadèmiques.
La majoria de les investigadores feministes en aquests recintes publiquen les seves recerques en llibres i revistes editats per les mateixes universitats, a les quals només tenen accés el seu estudiantat o estudiantat d’altres universitats que estan realitzant recerques en aquest àmbit, però que per la seva naturalesa, estructura i presentació no són d’accés comú i quotidià (encara que siguin d’accés gratuït a internet).
Aquests productes poques vegades són divulgats en espais de consum massiu com la televisió, llibres, revistes de difusió o conversatoris fora dels recintes acadèmics. A això s’hi suma el llenguatge emprat en aquestes produccions, les quals en la seva majoria posseeixen un llenguatge, una estructura i una presentació de les idees molt tècnica, que acaben allunyant -per la seva complexitat o per avorriment- a qualsevol lector i lectora que no provingui de l’ambient acadèmic.
Personalment crec que cal canviar la forma en què es produeix el coneixement feminista i en com es divulga; això no significa prescindir del rigor teòric i metodològic de la producció de coneixement, significa fer-ho accessible i digerible per a qualsevol persona que tingui o no formació acadèmica, perquè nosaltres que tenim les eines hem de fer el coneixement més comprensible, no més complex, si la gent no ens entén, si no li arribem a la gent, estem fallant nosaltres.
A més és necessari divulgar aquests productes a través de diferents modalitats segons els nivells d’accés de la diversitat poblacional, que van des d’una tesi doctoral, un article arbitrat, un llibre que aconsegueixes en qualsevol llibreria, una revista en un kiosk o un fanzine; però també mostrar aquests processos de problematització i acció sobre la situació social de les dones en els diferents espais de socialització i interacció de les persones, l’escola, la comunitat, els espais artístics, la televisió, la ràdio, la llibreria, les xarxes socials.
En allò personal m’interessa que el meu treball sobre les dones arribi a qualsevol persona que li interessi, tingui o no coneixement o experiència en això, perquè podem anar canviant alguna cosa a través de la problematització, la discussió i l’acció individual i col·lectiva. No produeixo coneixement perquè sigui llegit en les pàgines grogues d’una tesi per uns pocs doctors i doctores en els recintes universitaris.
Quina és la teva mirada sobre el feminisme llatinoamericà Existeix tal construcció col·lectiva?
-Les feministes llatinoamericanes s’han format llegint la producció feminista nord-americana i europea, però davant la insuficiència d’aquesta producció per a donar resposta a les realitats i especificitats de les dones de la nostra regió, moltes de nosaltres ens hem vist en la necessitat de produir coneixement que expliqui i tributi a la nostra experiència llatinoamericana.
En els últims anys s’ha produït molt contingut feminista a la regió -perquè a més actualment les dones llatinoamericanes s’estan mobilitzant pels seus drets més que altres dones en el món, un exemple d’això és la massiva mobilització contra el femicidi a països com Mèxic i l’Argentina que està influenciant significativament la mobilització de les dones contra aquesta problemàtica a Europa-, però lamentablement la producció de coneixement i visibilització d’experiències feministes llatinoamericanes no gaudeix de tanta difusió, suport i abast com el que es produeix als Estats Units i Europa.
Això té a veure amb la prevalença d’una mirada colonialista perquè, d’una banda a la regió es continua considerant de major valor el que es produeix fora, moltes feministes a la regió continuen preferint llegir o anar a escoltar a una nord-americana o a una europea abans que a una Llatinoamèrica; i d’altra banda, aquesta colonització del feminisme es fa manifesta quan les feministes nord-americanes i les europees irrompen en els nostres espais, s’apropien de les nostres experiències com a dones llatinoamericanes o racializadas, i aquestes experiències després ens són explicades i venudes per elles amb alts costos en llibres, conferències i cursos.
Hi ha producció sobre les violències, dades estadístiques de femicidis, que si bé no aconsegueixen una resposta en polítiques públiques, sí serveixen per a mirar-nos i produir contingut propi, llatinoamericà. Es va per aquest camí?
-A Amèrica Llatina des dels anys 90 davant l’absència d’informació i estadístiques oficials i de confiança, algunes investigadores i organitzacions feministes han estat produint coneixement sobre els femicidis, sistematitzant, documentant i analitzant els assassinats sexistes i misògins de dones; fins i tot creant observatoris per a monitorar l’ocurrència d’aquests crims i exigir la seva prevenció i sanció.
No obstant això, l’Estat, en qualsevol país de la regió on et situïs sempre li ha donat l’esquena a la mort de les dones; primer s’excusaven que no podien produir estadístiques i informació perquè el delicte no estava tipificat, -el primer país a tipificar aquests crims va ser Costa Rica el 2007 i la majoria dels països van començar a tipificar-lo després de l’any 2010-, però després que el delicte va ser tipificat, que alguns països compten amb estadístiques suficients per a caracteritzar el fenomen, realitzar perfils de les víctimes i els agressors, identificar els escenaris i les condicions de risc, segueixen sense dissenyar polítiques públiques per a prevenir l’ocurrència del femicidi.
És a dir, la informació i les eines estan disponibles, però l’ocurrència del femicidi no ha pogut ser previngut i erradicat perquè els Estats llatinoamericans no han tingut interès ni compromís; la major evidència d’això és que cap país d’Amèrica Llatina ha reduït els femicidis, per contra, aquests augmenten exponencialment any rere any.
