Dimecres 24 juliol 2024

Dimecres 24 juliol 2024

Compartir

Les formes canvien, però no el fons

S’ha mort François Hardy.  A l’època de la meva joventut, la dels anys seixanta i setanta del segle XX, ens pensàvem que havíem superat el feixisme.  Com si, amb la Segona Guerra Mundial, amb el nazisme de Hitler i l’holocaust, ens haguéssim  immunitzat per sempre més. Aires d’alegria i arravatament.  De confiança en la vida. Vents de democràcia i llibertat. Ç’est le temps de l’amour, com cantava la François Hardy.  Però no, el feixisme mai no desapareix, reneix quan la conjuntura li és propícia. Avui dia, les circumstàncies a Europa li’n són favorables i, igual com passa en el conte de Perrault, el llop disfressat de Caputxeta ha tret, finalment, les seves urpes. L’anàlisi estadística dels resultats de les eleccions europees mostra que un gran percentatge de nois ha votat partits de signe ultradretà i dreta conservadora.  I les diferències respecte a les noies són estadísticament significatives. Les noies s’han decantat per les esquerres. Per què? Quins són els motius? Els experts diuen que els joves, més que les joves, viuen angoixats perquè perceben el seu futur  sense cap sortida. Que es troben atrapats en un atzucac, també emocional. No només no arriben econòmicament a final de mes (per dir-ho així), no només estan a l’atur o  treballen en feines precàries, no només reflecteixen manca de valors i entusiasme sinó que, també, senten amenaçat el seu poder secular sobre les dones: El prototip de masculinitat construït pel patriarcat està socialment qüestionat (menys del que voldríem) i aquests joves votants de dretes extremes perceben en perill la seva autoestima basada en la superioritat del gènere masculí. Què els ofereixen la ultradreta i la dreta conservadora perquè es pengin dels seus idearis? Quins són aquests idearis?

Al segle IV (D. de c.), l’emperador romà Constantí el Magne, influenciat per la seva mare, santa Helena, es va convertir al cristianisme. En realitat, la conversió de l’emperador va ser un càlcul polític amb l’únic objectiu de consolidar el seu poder. Va suposar un impuls al cristianisme que ha durat fins als nostres dies. La religió cristiana, com altres religions, és utilitzada pel Poder (per grups de poder i de gran part de l’Església), el qual juga amb les pors de la gent al que és desconegut o amenaçador. També l’Església ofereix esperança als oprimits, prometent-los vida eterna. És clar, sempre que siguin fidels devots i, per tant, se sotmetin a les lleis eclesiàstiques. Aquest impuls del cristianisme per Constantí el Magne (que ha impregnat la cultura occidental), potenciant els valors de la societat que interessaven a les classes dominants (la reialesa, la noblesa, el clergat…), ha anat perdent força, lògicament. A l’antiguitat les incerteses eren sobretot metafísiques; la Terra era plana, els terratrèmols, els trons, els llamps, podien ser càstigs de Déu. Tot eren miracles. I les supersticions encausaven el comportament. L’Església construïa i mantenia el seu poder induint por amb l’amenaça de càstigs divins i creences sobre els àngels, els dimonis i l’infern. Qui no acatava les seves idees i dogmes de fe estava en pecat i era excomunicat, castigat i llençat a les tenebres. Però,  avui dia,  aquestes formes de poder monolític no tenen sentit i han estat substituïdes  a pleret per unes altres formes adaptades al nostre temps i representades per les ultradretes i les dretes conservadores. Aquestes institucions polítiques defensen valors reaccionaris i l’statu quo de la classe dominant. Per expandir-se, juguen amb els neguits que produeixen les incerteses del món;  engendren enemics moderns  —els immigrants, els estrangers, les dones que qüestionen la supremacia secular masculina… — i fomenten l’odi cap aquests enemics. Els culpabilitzen del malestar que senten les capes mitjana i baixa de la societat i es presenten davant d’aquestes capes com els salvadors dels infortunis que aquests enemics els causen.  Prometen salvar-los de la inseguretat i de la pluja d’incerteses que  comporten el neoliberalisme i la complexitat del món. Els raonaments que utilitzen són puerils perquè la raó no interessa, interessen exclusivament les emocions, que manipulen convenientment. Serveixi d’exemple la queixa europea  deguda a la pujada de lloguers i les enormes dificultats per tenir un habitatge. Aquests estaments polítics ultradretans s’aprofiten d’aquestes situacions (que la gent tingui o no tingui habitatge els importa un rave),  es col·loquen com a capdavanters de la queixa  i la gent s’afegeix a cridar amb ells.  La crisi de l’habitatge és una mena de catifa vermella  als discursos ultradretans i populistes; tant és així que la ultradreta puja cada cop més en intenció de vot.   

Quant als discursos que enarboren en contra de les feministes, no esperonen indirectament els maltractaments, les revenges, els feminicidis? De fet, les culpabilitzen del fet que els homes sentin la seva masculinitat amenaçada (les culpabilitzen d’això i de moltes altres coses). Aquestes acusacions que la ultradreta i la dreta conservadora fan a les feministes sacsegen emocionalment una gran  part del gènere masculí, que se sent  induït  a voler posar les dones «al seu lloc». Sobretot aquestes acusacions esperonen indirectament la ira dels barons educats en el  constructe de creences  sobre com ha de ser «un home de veritat»; en aquells que senten la seva virilitat  amenaçada.  

Les dretes defensen l’statu quo dels homes i mai posaran l’enfocament en els canvis que són necessaris en el gènere masculí i en allò que significa ser «un home de veritat»; un constructe inventat pel patriarcat basat en el sentiment de propietat i dominància sobre les dones i els fills, i en bestieses com l’honor, etc. Com si pensessin que elles s’ho han buscat. Després que no vinguin amb queixes sobre que els barons les controlen,  les apallissen, les maltracten, les assassinen… Que s’ajustin a les conseqüències!

També a aquelles capes de la societat (les capes baixa i mitjana) els ofereixen el recer d’una elit social encarnada per ells; l’aixopluc d’un món de superioritat  al qual s’hi podran sentir pertanyents. «Si ens voteu formareu part d’un grup superior que us fornirà per sempre més d’un sentiment d’identitat positiva». Però del qual, de facto, mai no en formaran part perquè les  barreres dels grups de poder dretans ( igual que les barreres de tots els grups de poder) són fermes i impermeables. Tanmateix, això no és l’important; l’important és sentir-se pertanyent a un grup d’èxit perquè aquest sentiment de pertinença il·lusiona l’autoestima amenaçada, l’aixeca, l’enarbora. Els ultres són els seus salvadors: s’enfrontaran als seus enemics, als que els roben la feina, als que amenacen la seva autoestima de classe amb desitjos d’ascendència social; també els salvaran de l’escòria de les feministes… Realment un puzle maquiavèl·lic amb l’objectiu de caçar els egos febles i, per tant, manipulables; els egos «tocats», els que tenen l’autoestima per terra, però també els egos enrabiats. Als narcisistes, que necessiten sentir-se exclusius i superiors. Sens dubte, tot un planter de joves emocionalment maniobrables; un planter del qual s’alimenten les ultradretes i les dretes conservadores per al seu exclusiu profit.

Cal potenciar polítiques de base humanista, les que anteposen la persona a qualsevol interès econòmic o d’estatus social. Ningú no diu que no hi hagi problemes, n’hi ha moltíssims, massa. Ningú no diu que haguem d’acceptar valors vuitcentistes que ens arriben de l’estranger. Valors que menystenen les dones en un racó, sota el jou de l’obediència. Ans al contrari. Però la persona sempre ha d’estar  al centre de la humanitat.

Compartir

4 Responses

  1. Enhorabona Maia!!!! Una vegada mes, ha estat un plaer llegir-te. Corregir-te l’ortografia seria, per mi, com fer uns mots encreuats de nivell alt. Forta abraçada Rosamaria Artigas

  2. Maia, decirte que tu artículo me parece interesante es poco, Creo que todo los jóvenes deberían leerlo para curarse del mal de la ignorancia más absoluta del que hoy en dia adolecen, especialmente en lo que respecta a la parte del feminismo al cual atacan ferozmente por sentir su virilidad amenazada como tu bien dices, Ellos no saben, ni quieren saber tampoco, que las ventajas que la mujer disfruta en la actualidad, han sido conseguidas hace relativamente muy poco tiempo, ya que en en el campo intelectual no se generó el acceso de las mujeres a la enseñanza secundaria hasta después de 1918 y solo con posterioridad a la II guerra mundial ocurrió lo mismo en cuanto a la universidad. Y tampoco saben que fueron necesarios para ello 50 años de feroz y constante lucha de esas mujeres desconocidas y olvidadas, cuyo durísimo esfuerzo es ahora injustamente atacado por la estupidez masiva de una juventud masculina que no sabe nada, porque no lee nada y lo que es peor, que hasta se siente orgullosa de su propia ignorancia, sin darse cuenta de que, precisamente porque no sabe pensar por sí misma es dirigida por otros. Ya sé que la historia se repite, pero yo personalmente jamás imaginé que sería testigo de semejante retroceso. Pero no quiero ser negativa e intentaré difundirlo entre los jóvenes que conozco, siempre vale la pena intentarlo.

  3. Glòria, molt bona nit! Moltes gràcies per les teves apreciacions que, sens dubte, corroboren el contingut del meu article. Fa falta encara molt treball. I, sobretot, no baixar la guàrdia. La tasca de difusió, d’insistir, de denunciar, de posar sobre la taula les injusticies, les manipulacions és primordial. Amb el teu web, disposes d’una eina potent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Picture of Maria Àngels Viladot

Maria Àngels Viladot

Doctora en psicologia i escriptora.
Search

There is no Event

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

Esther Vivas

Violència policial, mentides i cintes de vídeo

OPINIÓ Mentides i més mentides. A això ens té acostumats el Departament d’Interior de...

Un 65% d’habitants de L’Hospitalet no coneixen la seva alcaldessa

El baròmetre de la segona ciutat de Catalunya mostra la invisibilitat de Núria Marin, tot...

Video: Philippe Decourroux – Il faut que le monde sache (clip)

{youtube}aWTlck9ksXM{/youtube}

...